dijous, 28 de març de 2013

U.T. Les Fonts (XERTA)

Com a persona activa que sóc i bastant tasta-olletes suposo que tan sols era qüestió de temps que acabés tastant això de córrer per la muntanya. Sempre hi he estat fent coses, a la meva manera i al meu estil: caminades, ascensions, esquí de muntanya i fins i tot fer-hi veure que escalo... 

Cap allà a les festes de Nadal vaig veure una amiga que publicava al facebook no sé què d'una cursa llarga amb molt bon ambient i entre muntanyes. Gent de muntanya, menjar, beure i bon rotllo...però una distància que ...brufff. També deia que no es podia pensar massa...que t'hi apuntaves i ja està...doncs d'acord, m'apunto.

I després a mesura que passen els dies em vaig informant d'on m'he inscrit... Riurem... Però a mesura que s'acosta la data cada cop estic més acollonit. Podré? Aguantaré aquesta matxacada?? Mai he fet una cosa així...seguiré el ritme???

Mentalitzat que arribaré l'últim cada dia vaig preparant les coses i el divendres al acabar de treballar quedem amb la Pilar i cap a Xerta. Baixant amb cotxe mentre anem parlant de les nostres pors i batalletes diverses per animar-nos ens perdem...Arribarem encara més tard...

En fi, acabem arribant. Amb la maleta per allà al mig del poble passem a buscar els dorsals i ens dirigim cap a una sala a l'Ajuntament que molt amablement ens han deixat per muntar el camp base i poder dormir sota cobert. Allà ens trobem amb la colla dels Koala's i els seus diversos satèl·lits amb qui algun cop o altre ja hem coincidit per aquests mons. Veure cares conegudes em fa sentir una mica més tranquil...

Sense massa temps per res vambes i frontal que comença la Nocturneta, la primera de les tres curses que forma la U.T. Les Fonts. Els que l'han fet m'han dit que aquesta és una cursa trampa...d'aquelles que si forces la màquina ho pagaràs després. Tots m'han dit que m'ho he de prendre xino-xano...

Em fan gràcia aquesta gent... Quina imatge dono jo? Si jo tot m'ho prenc xino xano... Tan sols tinc una marxa...N'ha fent i n'ha tirant... I quan no puc més...descanso un xic tot gaudint del paisatge i santornem-hi!!! 

Bé...Anem cap a la sortida amb el dorsal posat i una espècie de clau...Dedueixo que deu ser el xip...però mai n'havia vist un així. Em poso darrera de l'últim i vaig fent el mateix que ell. Per sort el voluntari ja me l'agafa i la posa dins la maquineta per netejar-lo/activar-lo i després altre cop a un altre maquineta... Jo flipo una mica...però si una UT es fa així...doncs cap problema. Veig que la clau és important així que me l'apreto fort no sigui que la perdi...

 Amb la Pilar ens posem al nostre ritme tortugueta i anar fent intentant no cansar-nos massa i passar-ho com millor es pugui. Una fina pluja em fan ser prudent i agafo el Gore...que després d'una estona veig que em fa més nosa que servei. Inexperiència...però tinc massa present el dia que el necessitava i l'havia deixat al cotxe...

Tot xerrant anem perdent els frontals de la gent de davant... A mesura que els quilòmetres passen anem més sols... Concentració per no entrebancar-nos i, sobretot, no perdre'ns. No cal allargar la prova... Però no cal patir pas. Al meu entendre tot molt ben senyalitzat i amb molta gent que animava, una sorpresa molt agradable. Arribaves al poble i tots els nens estaven al carrer amb crits d'ànim, els controls amb els voluntaris molt servicials i atents en tot,...

Així un xic molls i sense ser-ne massa conscients ja ens hem menjat la primera etapa...i unes quantes taronges. I resulta que hem arribat darrera mateix dels nostres referents koala's, la Marta i el Raul. A veure si haurem anat massa ràpid i ho pagarem...

Anem al cotxe a buscar la roba per canviar-nos i allà al mig del carrer mentre van passant alguns corredors ens eixuguem una mica i, una senyora gran des del seu balcó ens crida i ens ofereix la possibilitat d'anar a casa seva a dutxar-nos i canviar-nos. Que bonic! La veritat és que sóc el primer d'agraïr-ho però rebutjar l'oferiment. Em sap greu... Li deixarem el pis ben moll... Quin detallàs però... Prenc consciència d'on ens hem posat...i m'agrada.

Al pavelló mengem una mica i fem unes birres amb els companys. Ha arribat la fiera del Sergi... un dels que m'ha animat i aconsellat... Es va fent tard però jo allà hi estic bé...Si no fos perquè tots decideixen marxar a intentar dormir em sembla que jo em quedo allà...

Arribem a la comuna. Llum obert i són més o menys la 1'30 de la matinada. Ole. Veuràs demà... Em poso els taps de les orelles per motius obvis i tanco els ulls. Volta cap aquí i alguna cap allà. I el llum s'obre de cop!!! Són les 4'30!!! Ei... que jo amb 30 min em sembla que en tinc prou per estar llest... Vida de comuna...

En fi...Avui el gran repte. Ple de dubtes sortim i anem fent. A la primera pujada després de Paüls les meves cames més llargues fa que deixi enrera a la Pilar. Ja m'atraparà o si no l'espero a dalt. A dalt però fa aire així que vaig tirant i ja l'esperaré a l'avituallament. Quan hi arribo la Miriam i en Ruben que ha hagut de plegar es sorprenen pq ja estigui allà. Per què? Resulta que encara no han passat pas tots els Koala's... A no??? Doncs aprofitaré per menjar bé, beure i xerrar que aquest és, com tots, un bon avituallament i cal tenir energia per tot el que ens espera.

Marxo d'allà amb la Pilar i en Xavi Patillades que al seu ritme ens va deixant enrrera. Anem fent amb la primera gran paret. Allà al mig del bosc ens trobem amb el Raul Koala que s'ha parat a reflexionar i així el grupet ja està fet. Xino xanu anem fent, ens anem parant i sempre xerrant. Quan s'acosta un avituallament sòlid jo em poso al meu ritme per treure un xic de temps que em permeti arribar a l'avituallament i menjar tranquil·lament i així quan arriba la resta del grup no els faig esperar.

A les pujades em sento fort. A les baixades pateixo un xic degut a la bursitis que tinc al peu i que es deixa notar. A les zones planes...no n'hi ha masses. Ens va passant gent mentre estem parats mirant el paisatge, enviant tuits, perdent el temps,...sempre xerrant i ja fent càlculs per no haver de posar ni un xic més per arribar abans del tancament de control. 

Evidentment, se'ns hi fa de nit. Tot i la foscor no passem desaparcebuts ja que el grup de quatre, ara hi tenim també en Ferran, liderats pel Koala no corre mai en silenci. Arribem a temps, amb una hora de marge tal i com s'havia pronosticat. Cansat? Sí però no sabria dir que em noto més, si el cap o les cames...

Ara ve el bo. Dutxa d'aigua calenta i un massatge de mitja hora. Moltes gràcies!!! Allà mentre em feien el massatge no podia sinó sentir la meva admiració per aquells voluntaris que després de tanta gent encara hi posaven totes les ganes i atenció a les meves cames.

Amb la colleta vam seguir xerrant...ara explicant tota la batalla del dia des dels diversos angles a aquells que ens voleien escoltar. Algunes birres feien que cada cop riguéssim més, pujava el bon rotllo, la companyonia,...i altre cop vam quedar dels últims. Un costum...

A la comuna tothom dormia però no hi havia cap problema perquè per més soroll que fessis allà ningú es despertava. I quin concert...

I Així vam arribar al diumenge...Quanta gent... Dos tipus de corredors: els que venen a fer la cursa i els que estan fent la UT. Els primers amb energia, escalfant,...Els segons assentats a la cadira esmorzant sense pressa mentre per la megafonia diu que esta tot llest per començar.

Donen la sortida i els primers volen. Els altres anem sortint...cap al mataderto? Avui sembla curt...però de pla això no té res. Em vaig animant i avui m'hi esforçaré un xic més. Aprofitant que el Xavi passa pel costat m'hi enganxo i avui aniré a la meva. Va pujant però a ritme tortugueta i potser de manera inconscient jo segueixo corrent...i vaig fent anar atrapant gent fins que acabo coneixent a les primeres dones de la general. Quina sorpresa!! A la pujada passo a l'Olga que va sense aigua i n'hi dono. Sembla que esta ben fotuda...

Baixant del Coscullosa ben ràpid tan sols faig que passar gent quan tot d'una sento que m'atrapen. L'Olga. Toma ya!! M'aparto i sense que això suposi cap problema a la meva "masculinitat" l'animo, ens donem les gràcies per tot i vaig veient com vola cap avall. Podria seguir-la...jejeje...quina broma. N'ha fent...ja ens veurem a l'arribada.

El tram final amb la calor que feia i que ja no tocava el mateix aire se'm va fer molt dur. A punt de tenir una insolació al desprotegit terrat a la que vaig veure un bassal amb aigua em vaig refrescar. Si arriba a ser més gran em sembla que m'hi banyo.

I així...mig anar fent, mig fotut, vaig arribant altre cop a la sortida. Sembla que la meva primera Ultra ja està al sac. I no serà la última. Els ànims de la gent que està fent el bermouth em fan emocionar. Em sento feliç. M'he sentit molt ben tractat, pels companys de cursa, pels voluntaris que s'hi han abocat i han fet que els moments de patiment que pugui haver tingut la cursa hagin estat més fàcils de passar. Moltes gràcies, a tots!