divendres, 26 d’abril de 2013

BTT: De CAP a CAP

TRAVESSA DES DEL PORT DE LA SELVA A FISTERRA SEGUINT EL CAMÍ DE ST.JAUME / SANTIAGO


No sé massa quant temps fa però em sembla que ja des de ben petit i no sé pas perquè, se'm va ficar al cap això d'anar a donar una “volta” amb bici. No una volta qualsevol... Una cosa una mica llarga, digne.

Potser el que realment intentava buscar era la llibertat i l'autonomia per anar allà on em portessin les cames, les ganes, la il·lusió. Però les il·lusions dels nens petits a vegades es queden en això...es queden al sarró per excuses diverses; feina, diners, compromisos diversos o, en el meu cas, la principal era la preocupació que si marxava uns dies em perdria alguna cosa important.

Sí, sí,...ho sé...una tonteria ja que poques coses et pots perdre durant el juliol a Manresa, excepte clar, una calor sufocant...però és el que em retenia...i no rigueu que si no, no us ho explicaré!

Així que animat per una força desconeguda anteriorment en mi, aquell estiu vaig decidir-me i vaig tirar pel dret. Amb pocs dies vaig anar a comprar unes alforges i sense pensar massa vaig començar a posar-hi coses que pensava que em podien ser necessàries pel repte que em plantejava.

Vaig buscar alguna cosa fàcil, no fos que a la meva primera sortida de l'ou patís massa. I se'm va aparèixer el Camino...però ja posats...potser que el fes tot...

Així que envalentonat per no sé massa quina força li vaig demanar a un company, en Txebi que té una furgo, si em volia i podia acompanyar-me fins a la sortida. I així, junt amb el Riki que també es va afegir, vam passar el matí posant-nos cremeta i estirats a la platja del Port de la Selva.

I feia la seva gràcia...perquè em sembla que a cap dels tres ens fa gaire gràcia això de prendre el sol sense fer res. Podem estar morenos, de fet els tres som bastant negres, però sempre ens toca el sol perquè estem fent alguna cosa a l'aire lliure... No vam tardar pas gaire a deixar-ho córrer i anar a compartir una paella que, tenint en compte el que menjo i l'energia que necessitaria, quedava clarament curta.

I ja no hi havia més excuses,...a buscar la bici, posar-hi les alforges i a començar la ruta. O m'hi posava o tornava amb ells...i la veritat és que per un moment vaig dubtar.


Pujant cap a St. Pere de Rodes per la carretera ja em vaig adonar del meu primer error. Què collons portava a les alforges que pesava tant??? Les havia comprat i havia vist com es posaven al suport però, per descomptat, no havia pas sortit a rodar amb tot aquell pes... De fet, feia temps que ni tocava la bici...però diuen que un cop n'aprens ja no s'oblida...i tenia quilòmetres per anar recordant i per buscar la meva forma física...


Havia comprat un dels molts llibres sobre el Camino de Santiago però evidentment aquesta primera part, fins que no arribés a Roncesvalles, era tan sols un pes a carregar o una lectura quan parés a descansar. La informació que havia tret d'internet posava que el camí estava marcat amb marques blaves i n'havia vist algunes prop de Manresa així que tot es tractava d'apuntar en la direcció correcte i anar tirant. Cap a l'oest...


Els plans sempre són fàcils, quan es fan al sofà o en una barra del bar. On dormiría? No en tenia ni idea. Carregava una tenda i un sac petitet per si de cas. El primer dia vaig anar perdent i retrobant el camí algunes vegades...i ja vaig veure quina seria la tònica del viatge...primera punxada que es repeteix l'endemà ja que, jo tant llest, havia canviat la càmera però no havia ni pensat a mirar si encara hi havia la punxa. Que llest que sóc!! Bé, una cosa apresa...


Després de dos dies i mig, quan es començava a fer fosc, arribava a Manresa. Brut de pols, cansat, amb el cul tal i com queda després de tantes hores i sense pràctica, i amb la necessitat de reparar ja càmeres i amb una visió clara del que era el Camí de Sant Jaume, que no el Camino.

El Camí de Sant Jaume no tenia gaire res de pla. Pujada a St.Pere de Rodes. La via verda de Girona que en aquesta direcció és un fals pla que et posa les cames com pedres, pujar aquella muralla que es diu la Vall d'en Bas, i després pujar cap a l'Estany,...brufff... De moment, de pla, no massa.


En fi, ja que estava a casa...doncs a dormir al llitet. I de fet, aquí em vaig esperar un dia ja que des d'aquí aniríem junts amb el Txirri. No podia venir abans ja que encara treballava però des d'aquí aniríem junts...i ja veuriem fins on ja que, emocionats a la barra del bar, potser un xic beguts i massa il·lusionats, havíem comentat d'allargar-ho una mica...


Després de repassar el que portava a les alforges i buidar-les una mica de coses totalment innecessàries (dos dies més tard encara hauria tret més coses) vam reprendre la marxa. I toma ya!! Cap a dalt a Montserrat!! Jo anava un xic millor ja que ja portava el rodatge dels tres primers dies; aquell que diu que el primer fa tot mal, al segon encara més, al tercer simplement et sembla que mors però a partir d'aquí, igual que en Rambo,...no hay dolor!!!


Vam arribar fins a Cervera i vam anar a buscar lloc per dormir, amb tot el morro, com a peregrins, als cures. Que van acabar sent monges...i que crec que no havien tingut mai gent que els demanés per pernoctar allà. Sort que eren molt catòliques o potser perquè fèiem molt mala cara, però ens van oferir una habitació. No havíem menjat res així que vam sortir a corre-cuita a menjar alguna cosa i un xic més i no entrem a dins...devien ser les 10 del vespre i ja anaven a dormir...


Aquell dia vam deixar Catalunya. Arribar a Fraga amb aquelles rectes llargues i més llargues...i després resulta que el lloc per dormir ens l'havíem passat i, evidentment, era dalt d'aquella baixada tant forta que acabàvem de fer, ara pujada... Això sí, eren unes cabanyes de fusta que no estaven gens malament... i almenys aquell dia podríem sopar tranquil·lament i prendre'ns el nostre temps. I, com no, reparar més càmeres ja que, encara que no ho digui, acostumàvem a punxar almenys un parell de cops.


Quan no era l'un, era l'altre. Ens ho preníem amb calma. Bé, ho intentàvem...ja que no recordo quin dia va ser però entre els dos vam punxar set cops!!! Buscàvem una ombra i mentre un treia la roda, l'altre ja anava preparant la càmera,...i ale...a veure fins on arribem amb aquesta...

L'etapa de Fraga a Pinar de Ebro crec que és una de les etapes que sempre recordarem. Vam sortir aviat, tenint en compte el nostre horari... Crec que a les 7 del matí. Teníem els Monegros davant i volíem passar-los abans de la calor. Ja havíem tingut en compte que no hi ha aigua i, a part del bidonet del Txirri i dels dos que porto jo, portàvem un parell d'ampolles d'aigua lligades sobre les alforges.


L'estratègia estava ben clara. Segons la informació que teníem, un parell de fotocòpies on posava els pobles que aniríem trobant i la distància a la que estaven, hi havia un poble més o menys cada 20km. Pedalàvem al nostre ritmet fins a divisar el campanar del poble i directes a ell ja que és on hi acostuma a haver sempre una font. Al arribar-hi l'aigua dels bidons ja estava ben calenta... Beure tot el que poguéssim, omplir els bidonets i, abans de marxar, omplir el barret tipus patumaire de tota l'aigua possible i...dutxa!!


Ben molls i fresquets a buscar el següent campanar. No durava massa la fresca però si almenys passàvem mitja hora sense tenir la sensació d'estar en un forn...tot això que teníem.

Cap allà al migdia sempre fèiem la nostra entrada a algun bar de poblet. Les cares de la gent del poble deixaven clar que ens tenien per bojos. I nosaltres a sota de l'aire condicionat a fer la cerveseta. El Txirri, dues. Jo, una. Al final del dia les tornes es canviaven. Ell, un entrepà. Jo, dos.


Les hores de més calor les passàvem al bar llegint el diari, comentant qualsevol cosa que encara no ens haguéssim dit després de tants quilòmetres i de'n tant en tant, sortint a mirar que les bicis encara siguessin al mateix lloc. Va ser aquell dia que el cambrer del bar, després de veure que em tornava a aixecar altre cop em va fer despreocupar-me del tema.

  • Con este calor, quién crees que va a cojer tu bici i largarse con ella??

Collons...té raó...hauria d'estar ben boig...

Més endavant, recordo que vam veure un caminante tombat a l'ombra d'una casa en ruïnes al costat del camí, quins collons que havia de tenir per fer tot allò caminant... I amb aquell sol que fotia...

Sempre em venen al cap coses que si sabés interpretar correctament...

Crec que va ser aquell dia que em va fer gràcia perquè el nostre camí passava ben bé pel costat d'on fan el Festival tecno dels Monegros. Allà al mig de res sorgia una carpa gegant voltada per una balla i amb uns guripes vestits de negre sota aquell sol. Quina imatge... Suposo que ells van pensar el mateix...

Jo, em vaig imaginar allà, amb una tenda on allà a les 9 del matí ja deu semblar una sauna...i sense una sola ombra per enlloc... Sort que és un tema que no em motiva pas...

Ja faltava poc pel següent lloc on podríem trobar aigüa, un punt de venda al costat de la N-II que recordo haver vist algun cop passant. TANCAT. Catxim la mar... Jo porto un bidonet quasi buit i un de ple però que crema. Sort que portem les ampolles...MERDA. Pues si...les portem...però ni jo ni el Txirri les hem omplert. Que listos...

Venga va, calma... a 15 km hi ha una betzinera. DERRUÏDA. Ai la mare que... Seguim. No podem pas anar endarrere... De'n tant en tant ens mullem la boca amb un líquid que ja imagineu què sembla... Allà lluny veiem una casa...ens animem i a mesura que ens apropem ja ens posem a riure...una casa de carretera, de putes. Mira tu, encara que me la cobrin a preu de senyoreta però jo aquí paro i bec. Quedaran ben impressionades...Nosaltres també. TANCAT.

Ens assentem a la porta, on toca l'ombra, i jo no ploro perquè seria una manera de malgastar aigua. Ens mirem les fotocòpies, una vegada i una altra i, per molt que les mirem no apareix cap font abans del que voldríem.

Els següents 20 o 25km és un d'aquells moments més llastimosos que d'en tant en tant un té. Intentant-nos amagar sota el barret, fent veure que notem una brisa fresqueta enlloc d'aquell aire irrespirable i fent veure que assaborim aquell líquid que ja era fastigós 20 km de calor endarrere.


Sabeu quan a les pelis es veu el pobre vagabund perdut pel desert...amb el terra que de tant sec s'hi veuen aquelles esquerdes...i a sobre fa una lleugera pujada...

Arribant a Pina de Ebro érem aquell vagabund. Plens de pols. Amb els llavis esquerdats. Trinxats. Quan al polígon de l'entrada del poble demanem a una fàbrica si tenen aigua...trobem l'oasis. Que bona i fresca que era...

I seguim amb la nostra estratègia, ara per trobar on dormir. A la plaça del poble...però ara a fer la cerveseta. A la segona ronda ja deixem caure si hi ha algun albergue per pelegrins. Entre la tercera i el sopar ja acostumava a aparèixer l'alcalde o algú de l'Ajuntament i solucionat. Allà ens van deixar les claus de tot un pavelló.


A partir d'aquí el camí va seguint tot el camí de l'Ebre cap amunt i els pobles estan més seguits. Vam passar Zaragoza en ple bullici de la final del mundial de futbol. A davant la catedral estaven muntant les pantalles gegants per seguir la final i nosaltres allà, a timbrar la tarja i el Txirri amb una samarreta d'Holanda, de quan va anar a fer la marató d'Amsterdam...


Allà va ser on ens vam assabentar que el dia anterior havia estat el més calorós de l'estiu a la zona... No em diguis??? Quina sort la nostra...

A petició meva, vam parar més aviat i vam pagar un allotjament en un hostal. Em feia gràcia veure la final. Així que ja ens veus als dos mirant el futbol entre espanyols de pura cepa... A nosaltres que si Espanya perdia...pues vale... He d'admetre que em vaig alegrar que fos l'Iniesta que marqués... I després vam anar a prendre algo...i es veu que quasibé ens piquen... segurament perquè jo, que estava guasón, quan em demanaven d'on erem els contestava amb el meu castellà catalanitzat que era basc... Sort del Txirri que apaivagava els humors d'aquells exaltats contents d'haver aconseguit quelcom des de la barra del bar.


Així, anar fent, entre punxades, calor i anar xerrant vam aconseguir arribar a Navarra. Aquí, aviat veuríem el canvi en el camí. Els allotjaments pels pelegrins eren quasibé hotels de luxe, amb habitacions, dutxes,...quanta “pela” que hi destinen aquí...i a canvi de la voluntat...que amb les presses molts cops ens l'endúiem posada...

El paisatge desèrtic l'estàvem deixant endarrere però no pas la calor. Apareixien els camps de ceps, verds, que la veritat és que animaven una mica més. Qualsevol punt d'aigua era una font on remullar-nos en un intent de treure'ns la calor encara que fos per uns instants.


Però anar tirant també vam acabar arribant al Camino de Santiago... Abandonàvem la solitud del nostre viatge per començar-ne un altre amb una riuada de caminantes. Ara seguir el camí no era pas gaire difícil. Des del matí fins al migdia s'havia d'anar seguint la riuada de gent, sense atropellar-los, per un camí ple de pols de tanta gent que hi passa. Era a la tarda que la nostra normalitat tornava i que el camí es tornava més solitari ja que els que el feien caminant ja estaven parats a l'albergue.


I aquí teníem un altre problema... saber quan era un bon moment per parar. A mesura que el dia passava feia menys calor i es circulava millor. Arribàvem a un poblet i,...que et sembla si anem fins al proper? Ale doncs, 15 o 20 km més. I si no hi havia albergue públic o estava ple...doncs fins al següent.


Arribàvem els últims però sempre vam anar trobant lloc. Llavors és quan anàvem a la dutxa vestits. Amb la pastilla de sabó, una primera ensabonada amb la roba posada. Te la treus i llavors ensabonada de cos. Era la manera d'anar sempre nets. Al dia següent ja estava ben seca i si no, sempre era d'agrair una mica de fresqueta.

Al matí, cap allà a les sis, ja es sentia merder. Els caminantes sortien d'hora. Els sentíem marxar i nosaltres ens en hi tornàvem. Era cap allà a les vuit que obríem l'ull. Tranquil·lament anàvem a esmorzar i xino xano...anar tirant.


Els primers quilòmetres eren divertits. Saludaves els que havies conegut a l'albergue alhora que veies la diferència de fer-ho d'una manera o altra. Van a un altre ritme i els perds ràpid. Però en aquest camí tant transitat també trobes altres que, com nosaltres, ho fan en bici. Fas una estona junts, potser comparteixes algun descans i conversa que ben bé que va. Portem molts quilòmetres junts i ja ens hem dit moltes coses amb el Txirri...


De fet, potser masses...i no sempre de la millor manera que seria desitjable. És ben veritat que en aquestes rutes no hi pots anar amb qualsevol. Hi ha moments per tot...però acaben arribant els moments difícils...els moments en que tot es posa a prova i quan es veu la veritable vàlua de la persona. I he de reconèixer que jo sóc un afortunat de la companyia de l'amic de viatge. Va ser necessària grans dosis de la seva paciència, comprensió i acceptació...


Va ser en aquestes primeres etapes pel Camino que vam trobar la companyia del Guillem. Ja ens havíem vist el dia anterior i fet una bona estona junts però ell havia parat. Va aportar gràcia...i una manera de fer diferent.

El grup no va tardar en complementar-se amb el Pepe. Un altre ciclista de León, el més gran del grup que feia el camino amb una bici més pròpia per passejar per la ciutat que per aquelles pistes. Una d'aquelles que imagines amb el cistellet de vímet al manillar per anar a buscar el pa i el diari...


Abans d'entrar a Galícia hi ha les dues pujades dignes. La primera a la Cruz de Hierro. D'allà fins a Ponferrada. I el següent dia, l'O Cebreiro. Allà, abans de començar el port ens vam parar amb en Guillem a menjar un bon gelat. En Txirri i en Pepe van anar tirant cap amunt.


Jo pujava amb el Guillem, fort com un bou. Plat mitjà i anar xerrant. Vam anar atrapant ciclistes...una parelleta,... el Pepe,... el Txirri,... i en Guillem que no canviava de plat...doncs jo tampoc. Al final vam esprintar per veure qui arribava primer al bar.

Contents i cansats ens vam demanar la cerveseta tot esperant la resta. El Txirri va arribar a la segona ronda. En Pepe no apareixia. Ja anàvem per la segona sidra quan ens truca i ens pregunta que a on sóm...esperant-nos al bar, on si no? "Pero si aquí arriba no hay ningún bar!!"

Ai las... on sóm? Aquí hi ha un error...i és nostre. Resulta que no estàvem encara a dalt de tot. Faltaven uns quilòmetres de falso llano d'aquell que fa mal i més amb tot el que ens acabàvem de posar a dins...


Més endavant, anant cap a Sarria vaig haver de canviar la coberta de la roda tot aprofitant que els altres es refrescaven a una font. Més tard, es va espatllar el fre de disc del darrera. Quan ja arribàvem a destí es va sentir un fort BOUM. Em van mirar tots...jo ja no sabia si riure o plorar...aquell dia estic orgullós perquè vaig riure...m'havia explotat la roda del darrera. Literalment havia fet un pet!!

Els 10 km fins a Sarria els vaig fer amb la bici dins d'un taxi.

Sarria tenia botiga de bicis així que després d'esperar una estoneta i pagar la factura semblava que tenia bici nova. Em va explicar que una bici tot terreny s'ha de netejar, cuidar i engrassar. Una altra lliçó apresa...


A Galícia el temps ja es notava diferent. Anàvem amb el paravent i tot. I en alguns moments quasibé teníem fred. Fins i tot un dia ens va ploure...durant 20 minuts.


El camí és molt més bonic. Ja no es fa tanta pista i pedalar per un entorn verd alegra. La llàstima és que aquesta part està molt massificada de gent. Els quatre en fila i el primer avisant. Feia la seva gràcia anar passant per allà cridant RING-RING... Quan torni a casa posaré un timbre a la bici.


I així, com qui no vol,...vam arribar a Santiago. Molta gent a tot arreu i un xic atabalats. S'havia de fer molta cua per aconseguir el sello així que vam fer la foto i vam seguir...fins a trobar el mar.


Aquesta part del camí em va tornar a agradar molt. Anàvem bastant entre el bosc i sols. Molts acabaven a Santiago. Tornava la calma. Quan després de fer una pujada vam veure finalment l'Atlàntic... Encara quedaven uns quilòmetres però... A Fisterre mentre uns buscaven on dormir uns altres vam anar al super a comprar.


Encara carregats amb les alforges vam pujar fins al far. Era el capvespre i ho havíem fet. Aquella sensació de feina ben feta...satisfacció, calma, alegria,...barrejat amb un acceptable cansament... Els quatre allà...mirant com es ponia el sol...bevent els vins que havíem comprat i compartint pop (ara de llauna)...un d'aquells records que es mantenen inesborrables.


L'endemà ens separàvem per continuar els nostres camins. El Txirri i jo no havíem acabat... Ara volíem anar fins a Sevilla seguint el camí de la Vía de la Plata.



Seguir les marques col·locades per ser vistes en sentit invers del que nosaltres anàvem aviat es va veure que seria complicat. Per sortir de Galícia vam haver de fer més carretera del que jo estava disposat...La meva motivació no era la mateixa...i em vaig anar rallant, emprenyant per no sé què, ni amb qui. Al final vaig prendre la determinació de deixar-ho...si no es disfruta...fes una altra cosa.

Una llàstima no haver-ho acabat...amb el meu company. Perquè ell sí que va seguir...xino – xano...anar fent...anar tirant... Fins a Sevilla.

  1. El Port de la Selva – Bàscara: 65km
  1. Bàscara – Cantonigròs: 108km
  2. Cantonigròs – Manresa: 100km
  3. Manresa – Cervera: 96km
  4. Cervera – Fraga: 108km
  5. Fraga – Pina de Ebro: 95km
  6. Pina de Ebro – Gallur: 108km
  7. Gallur – Calahorra: 103km
  8. Calahorra – Nájara: 99 km
  9. Nájara – Burgos: 104km
  10. Burgos – Terradillos de los Templarios: 122km
  11. Terradillos de los Templarios – Villadangos del Páramo: 97km
  12. Villadangos del Páramo – Ponferrada : 90km
  13. Ponferrada – Sarria: 98km
  14. Sarria – Melide: 66km
  15. Melide – Santiago – Negreira: 140km
  16. Negreira – Fisterre: 76km
  17. Bus fins a Santiago – Chapa: 42km
  18. Chapa – Allienz: 103km
  19. Allienz – A Gudinya: 105km

    Fotos de la ruta

dimecres, 17 d’abril de 2013

SALELLES: GORGS DEL SUD...O DELS POUS DE GEL (14km 350md+)


El meu avi té una casa de pagès a la zona de Salelles on acostumàvem a passar els estius amb la bici amunt i avall per camins i caminets fins a quedar ben rebentats i molts cops, ben estarracats. En aquestes caluroses contrades vaig aprendre a anar amb bici i, sobretot, a aixecar-me cada cop que queia.

Així que suposo que era lògic que al enterar-me que es feia una Punk Trail a Salelles hi volgués participar.  Aquest cop des de dins, intentant aportar el meu granet de sorra perquè la festa que es prepara sigui el més guapa possible. És, també, una excusa per conèixer, o reconèixer, una zona que tenia un xic oblidada. El que en recordava estava difús, borrós.

Així que motivat per ajudar, aquests dies la meva atenció la poso en mirar mapes (gran descobriment www.icc.cat) i imaginar possibles rutes que llavors amb les vambes als peus i memòria per localitzar el que abans he vist a vol d’àliga intento trobar.

I així, gairebé com qui no vol, ja el primer dia he trobat una ruta, no molt llarga ni amb massa desnivell, però que em va sorprendre molt positivament. Algunes imatges tenia de tots aquests llocs...que mentre els he anat enllaçant m’han portat records del passat quan per tota aquesta zona hi passejàvem les tardes d’estiu amb els avis ara ja en la memòria.

La ruta, pels de Manresa, comença al Pont Vell. D’allà anem pujant de forma tranquil·la i mantinguda per una pista que s’agafa al costat del barri de la Guía i que ens deixarà al camí que va a Can Poc Oli (Gossera). La creuem tot davallant cap a la riera de Rajadell (o popularment, del Xup).


En arribar-hi, el que tenim a davant és el Gorg de les Escaletes. A la banda esquerre tot seguint el curs de la riera hi marxa un caminet que creua un pont de fusta (què hi fa aquí??). Seguirem avall fins a arribar a un altre gorg, el dels Esparvers. 

Un xic més endavant ja trobarem un pal indicador que ens senyalitza un pou de gel mig derruït a mà dreta. En arribar-hi, si ens hi fixem una mica veurem unes marques grogues pintades al terra i que es veu que uneixen els dos pous de gel que hi ha a la zona. Unes marques que anirem seguint gairebé durant tota la ruta. Així que pèrdua, no té. (Tinc entès que aquestes marques les devem a algun CAU/Mijac,... que es va entretenir en marcar la ruta.)

El camí s’enfila directe amunt cap a la dreta anant a buscar la carena del cingle dels Esparvers, força impressionant i que seguirem fins arribar a dalt, els plans de Montlleó. Tranquils que aquesta és la única pujada que trobarem en tota la ruta...i és curta.

Anem a parar a una pista que creua la carena d’est a oest i que seguirem en direcció oest fins que les marques grogues ens facin desviar cap al sud, en direcció Montserrat per baixar cap a la riera del Cornet (o de St.Salvador) seguint una pista que sort que és de baixada. 

Un cop allà, creuem la riera per unes pedres que hi ha (i que es mouen totes) i ens separem un xic de la riera seguint el corriol. Aquest ens porta a un camp que creuem per la banda dreta fins al final, on segueix el camí. Encara no passats 10 metres cal estar atents perquè les marques s'enfilen a l'esquerre a una pista paral·lela que seguim fins que tornem a baixar al costat de la riera.


Més endavant creuem un altre camp d'arbres tot ben arrenglerats de punta a punta. Així, sempre seguint les marques grogues anem pujant prop de la riera tot passant per diversos gorgs: el Salat, el de l’Oller,...fins que ja a la banda dreta de la riera, el camí gira amunt i a la dreta en direcció a la Masia Vella. D’allà baixem per pista fins als boscos de sota el Mas Oller.

És aquí que jo proposo abandonar les marques grogues i marxar a la dreta per una pista que ens portarà tot pujant xino xano altre cop als plans de Montlleó. D’aquesta manera podrem contemplar millors vistes de la zona i posar una mica més de desnivell a les cames.(*)

Abans d’arribar a la zona per on abans ja hem passat, hem de buscar un corriol cap al nord (esquerre tot pujant) i que ens baixarà fent-nos passar prop de la casa de Cal Cisteller, la última que hi ha, al final de la pista del raval del Monistrolà. Quan trobeu el corriol aneu agafant els corriols que s'allunyin de la casa (ja sentireu els gossos i tot i que a mi no em van sortir...millor passar allunyadets...)

Anem seguint la pista fins que abans de fer una pujadeta i just al costat d’una casa fa poc rehabilitada i ballada (Cal Gasparó), entrarem a la riera on ja tornarem a trobar les marques grogues. Un últim repetxonet i avall fins a trobar altre cop el gorg de les Escaletes.


D’aquí, a l’esquerre (oest) per la pista aniríem a parar al Xup. A la dreta per la pista (est) baixaríem a Can Poc Oli. Recte (nord) anirem per on hem arribat. Decidiu què voleu fer...o feu una altra volteta mentre ho penseu...

(*)Si es volen seguir les marques grogues...cap problema. Anirem a parar al mateix lloc. Uns hi aniran per la vall i els altres per la carena.

Si preferiu sortir de la zona de Salelles...serà un xic més curt (10km aprox.) i amb un millor final ja que podrem acabar fent una cerveseta sota els pins del bar.

Des de la betzinera creuarem la urbanització en direcció a l’est fins al final. Allà hi ha una pista i quan comença la baixada marxem pel camí de l’esquerre, tallat amb un gual de terra perquè no hi passin cotxes. Es transforma en corriol i ens porta cap a un camp del Mas Oller que aviat deixem entrant altre cop a una pista. Després de la baixada i abans de creuar el petit torrent de l’Oller, trobarem les marques grogues. Les podem seguir o fer la variant proposada marxant per la pista de la dreta i posteriorment esquerre i així anar a buscar la carena. I ja està...la resta és igual...

Si teniu la sort d’anar-la a fer quan hi ha aigua veureu els gorgs i entendreu perquè em va agradar...i potser us mullareu els peus en creuar!

Alehop...a disfrutar!

Nota: Quan la vaig fer vaig tardar 1h40min parant a fer les fotos i caminant a les pujades. La meva forma no és especialment bona,...però ja ho anirem solucionant...

Ah...Tinc entès que hi ha dos pous de gel...jo, tan sols vaig trobar l'evident. Si us hi voleu entretenir...

dilluns, 8 d’abril de 2013

MONTSERRAT SKYRACE

...o li seguim dient MONTSERRAT NORD??



Quan, no fa gaire, vaig començar a córrer, vaig sentir a parlar d'una cursa que de seguida em va motivar més que les altres. Era la Montserrat Nord. Però el fred que feia per aquelles dates, la poca preparació i el desnivell que tenia em feien sempre desistir.

Aquest any, quan fent com en Kilian, pensava les curses que volia fer (no pas guanyar...), aquelles que per un motiu o altre destaquen de les altres, tenia clar que aquesta no hi podia faltar.

Però com acostuma a passar...per un motiu o altre no la faria. Ni el fred, ni la por al recorregut,...aquest any no la feien!!

Va ser per les xarxes socials que em vaig enterar que potser estaria de sort i la podria ratllar de la llista. La Klassmark pensava organitzar-la en unes altres dates. M'hi vaig apuntar amb ganes de veure què...i a més a més, aquesta gent acostuma a donar unes camisetes que fan patxoca...

Amb el pas dels dies la veritat és que la meva motivació va anar passant i, el dia de la cursa vaig anar cap a la sortida perquè, com a bon català, havia pagat i s'havia d'amortitzar. 

Volia veure què... No tenia gens clar com pensaven fer pujar a tota la colla per la canal de St. Jeroni... No veia la manera d'aconseguir que la carrera fos una cursa... Tampoc em preocupava massa... Molt competitiu no sóc...

Amb un excés de parafernàlia que a mi em supera; speaker que a aquestes hores del matí a mi m'atabala, una logística que em fa pensar que estic a punt de fer una cursa molt important, estic sota l'arc de sortida preparat pel primer repte: passar el segon arc, molt més petit i on ja hi ha la primera aglomeració del dia.



Sortim a ritme de cursa neutralitzada...que vol dir el ritme que si aconsegueixo mantenir durant tota la jornada estaré més que content. Suposo que el fet que hi hagi alguns fenòmens de les curses (Just Sociats, Marc Caròs, Núria Picas, Laia Andreu...i altres que amb la meva ignorància em passen desaparcebuts) fa que alguns surtin més motivats.

Així, traient la llengua fem una volta al poble i sortim per una pista que quan es converteix en corriol fa que ens amunteguem tots i ens dediquem a seguir el trenet fins arribar Sta. Cecília. 

Allà comença el bo. Enfilem cap a la canal de St. Jeroni i no em puc estar de fer un crit als de davant que si volen fer fotos s'apartin i deixin que passem els altres. Em menjo les paraules i em disculpo quan m'adono que estan parats degut a la cua qua arriba fins allà!!!

Patirem... Cansar-nos no massa... Pateixo per saber si tindré la paciència suficient... Fa fred i tothom es posa tot el que porta i, el que no porta res, tremola que fa por. 

Una noia pren la sana decisió de fer mitja volta. No crec que sigui pel fred. Simplement no té ganes de perdre el temps. I estic a punt de seguir-la perquè allà al mig amb tanta gent em sento com una diana a les pedres que la gent fa caure.

Aconsegueixo arribar a passar el passamà i allà se m'acaba la paciència i tiro fent la cabra. La gent passa per la fusta...doncs jo ja grimpo pel costat. Ells per la dreta...jo per l'esquerre. La veritat és que així passo el tap i ara sí, anar fent amunt.

Atrapo en Phillipe i junts arribem fins a St. Jeroni. I avall...vigilant no prendre mal amb els que pugen... Vaig baixant sense córrer massa ràpid, de passeig, ritme tortugueta,... 

Suposo que degut a la meva alçada em menjo algunes branques que el baixet que tinc al davant ni ha tocat. El genoll es queixa... doncs camino un xic...i torno a córrer.

A Sta. Cecília ni paro. Porto líquid i gominoles que ja he agafat de pujada...així si corro carregat entreno més... (és una broma...però ho he fet així...costum de muntanyer?). Aquesta part m'agrada més...El Camí de l'Angel de baixada. Hi ha matolls que rasquen les cames però no arriben tan alt i els ulls no perillen...

I així,...anar baixant...i la cursa s'acaba, això sí, amb un repetxonet que es nota!!

A la barra no tenen inconvenient de donar-me dues coles però diuen que ja no tenen ni una cervesa. I no hi ha butifarres... És veritat, no es una Punk...

Feta la cursa, moment en que es passa revisió de la jornada, cal dir que la veritat és que m'hi podia haver esforçat una mica més sense massa esforç... Això de competir és una de les coses que hauré de treballar...però no m'hi ajuda no poder agafar un ritme constant... 

Si bé el recorregut és molt bonic i del tot recomanable, em sembla més interessant per fer-lo amb els amics que en una cursa. Als corriols és difícil avançar i estàs supeditat al ritme dels de davant. Fins que no vaig arribar a St. Jeroni que no vaig poder fer la meva. Clar,...sortint ràpid passo el primer i ja està... Clar...com l'aigua!

Em va sorprendre positivament dos trams de corriols que jo desconeixia. Em va sorprendre que a mitja canal ja hi hagués tanta gent amb rampes. Flipava amb alguns...no sé com ho feien per moure tantes pedres quan posaven els peus a terra.

Estic content perquè  al final vaig aprofitar el matí per fer exercici, el genoll va aguantar tot i queixar-se, no vaig prendre mal a la canal i els companys que van venir de Llançà per conèixer la Muntanya Màgica van disfrutar i estic segur que repetiran visita. Llavors, entre amics, serà un dia millor per anar a repetir la ruta.



Track de la ruta 

dissabte, 6 d’abril de 2013

24h CAP DE CREUS

VOLTA PEL PARADÍS?

No he viatjat pas massa però amb el poc que he fet ja m'he adonat que fent un viatge (o aventurilla) ja n'estàs començant un altre.

Així, acceptant aquesta premissa, suposo que les 24h del Cap de Creus van començar el setembre passat tot fent la TRANSCAT.

Allà, algú com jo, que corria poc i que s'hi havia apuntat per fer alguna cosa i no passar el pont de l'11 de setembre perdent el temps a casa, vaig conèixer a gent que, mira per on, et cauen bé.

Comparteixes un temps, aventura, esforç, algun que altre patiment i també il·lusions i...després d'allà el contacte es manté. Facebook ajuda. Vas sabent el què fa i, de tant en tant, un missatge per saber alguna cosa més...

I a en Phillippe li agrada córrer. S'ha passat tot aquest temps penjant fotos d'entrenaments i recordant que ell quan surt a córrer ho fa pel paradís...Un i un altre cop... I jo ja vaig estar atent el primer cop que va parlar de la cursa...

No he deixat de tenir present que el dia s'acostava...(i tampoc hi havia manera d'oblidar-ho amb tots els recordatoris que penjava...). Si no m'hi he inscrit abans és perquè volia saber com em trobaria després de fer la UT Les Fonts i, sobretot, com tindria el meu peu.

Però què carai,...m'apunto amb l'esperança que amb un parell de setmanes el peu es curi. Com? No ho sé massa bé... Durant aquests dies la bursitis em fa cada cop més mal i ni puc posar-me les vambes ni recolzar-lo al terra... Però la Dra. Comellas intervé i potser arribaré amb el peu més o menys bé...

Ple de dubtes arriba el dia. El peu amb un parell de punts que encara no estan ben cicatritzats... Unes plantilles noves que no han estat testades més que per caminar... Dies sense sortir a córrer... Una distància que ja veurem...

Però sé que al Cap de Creus hi trobaré gent que fa temps que no veig... Els de Llançà i la Marta i en Jordi... Fa temps que no coincidim i tinc ganes de veure'ls i xerrar un ratet amb ells...

Així que em presento a Llançà i cap a casa de l'Isaac, que molt amablement m'ofereix un llit i la hospitalitat familiar dels seus. Que bonic aquest món en que tan sols pel fet d'haver compartit alguna cursa ja formes part de la família fins al punt d'obrir-te les portes de casa...

Allà amb pares, germana i xicot, veïns,...i no sé quanta gent més, ben junts al voltant d'una taula en la que ben just hi cabem, compartim el sopar que segur que era per la meitat de la gent que vam acabar sent.

Xerrant xerrant el temps passa i tan sols la prudència ens fa anar al llit. La sobretaula es podria anar allargant i la por de patir massa el dia següent fa que la tallem i anem a preparar les coses i a intentar descansar el màxim possible.


El diumenge a les sis cap al Port de Llançà a recollir el dorsal que sembla una vela del gran que és. Això on ho hem d'agafar??? Si el vull posar al camal dels pantalons em falta cama. Si ho poso enganxat a la motxilla em falta motxilla. Al pit...em tapa tot. Em farà de paravent.

Allà a la plaça cada cop hi ha més gent. Sembla que som uns 400. I entre tots ells apareixen cares conegudes. En Jordi i la Marta. Xerrem un ratet, recordem batalletes per distreure'ns del vent que fa i que encongeix tothom. Va parir amb la tramuntana...si tot el dia és així...patirem massa.

I per allà al mig...en Ferran. El vaig conèixer a Xerta. I la Natàlia i el seu home. També coneguts de Xerta. Quin món més petit...




A la sorra de la platja tots preparats ja i a punt de sortir...i després del tro...la gent que surt a tota pastilla. Jo em pensava que això era una cursa de resistència, una marxa,...per fer caminant...i aquí si camino em quedo ja l'últim.

Així que ja a córrer. Tot xerrant amb la Marta i en Jordi. Algunes fotos i anar fent a ritme. Pel costat del mar anem cap a Cap de Ras i ens començem a enfilar cap a Puig Esquer, una de les grans talaies de tot el Cap de Creus. Quines vistes...


Allà, al fer la baixada ja m'adono dels problemes que tindré. Baixant em tiben els punts així que he d'anar frenant. Em trobo amb en Ferran i seguim junts fins arribar altre cop a Llançà. Li fan molt mal els genolls i no es troba massa bé. Allà després de menjar un xic em diu que vagi fent al meu ritme que ell ja anirà fent com pugui. Ens separem i, després de deixar-lo, m'adono que no tinc ni el seu telèfon ni manera de saber més d'ell. Si no ens trobem hauré d'esperar trobar-lo altre cop en una cursa. Quin fallo...

Toca fer la segona gran pujada que et porta fins a St. Pere de Rodes. Allà diuen que les pujades ja s'han acabat. Al control m'hi trobo a la Pilar amb els seus fills que em van seguint i que em porten alguna samarreta i el Gore per si de cas... Sempre va bé una mica d'ajuda externa...




D'allà es comença, la que per mi, és la part més bonica. La carena que ve després de St. Salvador i posterior corriol sense ser massa tècnic exigeix concentració. Les vistes, precioses. A una banda el Golf de Roses. A l'altra, El Port de la Selva i Llançà i la costa que entra a França. A davant el Cap de Creus. I per allà al mig...vaques.




Per aquí dalt enmig dels núvols em va venir un pensament que més tard em faria riure... Vaig pensar que se'm faria curt...jejeje

Al següent control, km40, flipo. Avituallament i...camilla de massatges!!! Toma ya!! Passo de llarg perquè em sembla que si m'aturo ja m'hi quedo.

Carretera de Cadaqués a Roses. Un altre control. Se senten trons i es veu una negror impressionant que s'acosta. Prudent decideixo canviar el paravent pel Gore. Ben atapeït a dins la motxilla segueixo amunt fins arribar a la pista, la maleïda pista, que baixa cap a Cala Jòncols. Quina pista més dura...pitjor que asfalt. Els meus genolls es queixen i trec els pals per baixar!! I que llarga que és...No la puc pas córrer tota...I quin sol que fot!! Qui ha estat l'intel·ligent d'agafar el Gore i deixar la gorra???

A l'arribar a baix a tocar a la riera m'ajupo com puc (ho hauríeu d'haver vist, amb les cames com rocs no va ser feina fàcil) i evitant els tirons em rento la cara i em mullo tota la closca de tortuga amb aquella aigua cristal·lina i glaçada. A veure si així aturo la insolació que em ve a sobre...




I ara...a pujar altre cop. Qui havia estat el xulo que m'havia dit que les pujades ja estaven? I a dalt...altre cop pista dura fins a Cadaqués. L'entrada al poble feia gràcia... Turistes i estiuejants ben endreçats passejant per allà i paint després de dinar i nosaltres allà...plens de pols i suor. Un espectacle. I passant per allà el comentari del listo: "deuen estar fent una cursa..."

Allà menjo un arròs que vist amb perspectiva sé que me n'hauria d'haver menjat més racions. Que bo que estava...

D'allà cap a Cap de Creus pel camí de ronda, passant per Port Lligat. Corriols plens de pedres on, al córrer, em fan mal els punts del peu. Camino fins arribar al Cap de Creus. Allà em trec la roba suada i em poso la de màniga llarga. No queden masses hores de sol...De fet, no en queda ni una... És capvespre... I no fa vent. Per celebrar-ho allà descansant una mica em prenc la meva recompensa i fumo.

Aprofito la llum que tinc per recuperar temps i, corrent, atrapo a en Jordi i en Josep. Una parella amb la que ens hem estat creuant almenys 10 cops al llarg del dia. Junts fem el tram final mig com podem. Anem els tres baldats. En Jordi, que és alt com jo, i jo mateix caminant a ritme. En Josep caminant i tot sovint corrent un xic per no quedar-se enrere. 




Vaig agrair fer aquest tram acompanyat. Era fosc i buscar les marques entre tres és més fàcil que sol. I en alguns trams sort en tinc ja que em tiben. Si no fes fred jo em tombava per aquí a descansar...

A St. Baldiri (km75,8) per primer cop em plantejo plegar. Perquè els cotxes no arriben i tardaria massa a arribar al llit... I perquè no vull haver de tornar un altre any a acabar-la...

Segueixo. A la baixada, caminant, per suposat, em recupero un xic. Arribem a El Port de la Selva. Queden 8 km. Els meus supporters em diuen que si vull que em portin amb cotxe...i una merda!!! Ara arribo com sigui!! Però no ho tornis a repetir no sigui que accepti...

D'aquí a Llançà es segueix el camí de ronda. Planet, i fàcil de seguir...si et queden forces. Atrapem a quatre que teníem davant i tots juntets...maleint plegats aquests últims quilòmetres arribem a Llançà.




Seuria a una cadira...però em fa por que les cames se'm trenquin!!!

CONCLUSIONS:
Les 24h del Cap de Creus no tinc massa clar si és una marxa per caminadors o per corredors. Creia que Déu ni do del ràpid que havia anat i vaig quedar sorprès de la quantitat de participants van arribar davant meu... 

Per suposat el pensament que vaig tenir fent la carena va ser precipitat ja que a la pista que baixa a Cala Jòncols se'm va venir tot el món a sobre. No sé si degut a la calor, al peu, a la preparació prèvia, a les plantilles noves o que potser no em vaig alimentar suficientment bé... Suposo que hi deu haver una mica de tot... El que tinc clar que m'he de fixar un xic més en com m'alimento en cursa perquè mai m'havia trobat sense gasolina... Vaig fer una de quilòmetres amb la reserva posada...

He de plantejar-me sèriament ingerir gels tot i la mala experiència que un cop hi vaig tenir. Els hauré de provar algun dia entrenant per aquí i tornar-hi a agafar confiança. Si tanta gent els pren deu ser perquè van bé...

De la cursa, les vistes bé valen l'esforç i tot el patiment que hi pugui haver. Potser sí que s'assembla bastant al paradís... 




Jo, en la meva ignorància de la zona, m'esperava molts més trams de corriol. La pista em mata... I crec que aquest és un dels motius pels que se'm va fer tant llarg. De tota manera la prova és així i sóc jo el que s'hi ha d'adaptar. Ara ja ho sé i ja em mentalitzaré...

Perquè tot i que al acabar tenia molt clar que a mi no m'hi tornarien a veure, com acostuma a passar, la veritat és que ja estic pensant en l'any que ve. Si segueixo corrent em sembla que hi tornaré. Pel paisatge, per la gent i perquè tot i que amb el veí (que també hi va anar) li vaig dir que si feia 15h estaria content, la veritat és que em va saber greu no poder-ho fer millor...

Track de la ruta