dilluns, 8 d’abril de 2013

MONTSERRAT SKYRACE

...o li seguim dient MONTSERRAT NORD??



Quan, no fa gaire, vaig començar a córrer, vaig sentir a parlar d'una cursa que de seguida em va motivar més que les altres. Era la Montserrat Nord. Però el fred que feia per aquelles dates, la poca preparació i el desnivell que tenia em feien sempre desistir.

Aquest any, quan fent com en Kilian, pensava les curses que volia fer (no pas guanyar...), aquelles que per un motiu o altre destaquen de les altres, tenia clar que aquesta no hi podia faltar.

Però com acostuma a passar...per un motiu o altre no la faria. Ni el fred, ni la por al recorregut,...aquest any no la feien!!

Va ser per les xarxes socials que em vaig enterar que potser estaria de sort i la podria ratllar de la llista. La Klassmark pensava organitzar-la en unes altres dates. M'hi vaig apuntar amb ganes de veure què...i a més a més, aquesta gent acostuma a donar unes camisetes que fan patxoca...

Amb el pas dels dies la veritat és que la meva motivació va anar passant i, el dia de la cursa vaig anar cap a la sortida perquè, com a bon català, havia pagat i s'havia d'amortitzar. 

Volia veure què... No tenia gens clar com pensaven fer pujar a tota la colla per la canal de St. Jeroni... No veia la manera d'aconseguir que la carrera fos una cursa... Tampoc em preocupava massa... Molt competitiu no sóc...

Amb un excés de parafernàlia que a mi em supera; speaker que a aquestes hores del matí a mi m'atabala, una logística que em fa pensar que estic a punt de fer una cursa molt important, estic sota l'arc de sortida preparat pel primer repte: passar el segon arc, molt més petit i on ja hi ha la primera aglomeració del dia.



Sortim a ritme de cursa neutralitzada...que vol dir el ritme que si aconsegueixo mantenir durant tota la jornada estaré més que content. Suposo que el fet que hi hagi alguns fenòmens de les curses (Just Sociats, Marc Caròs, Núria Picas, Laia Andreu...i altres que amb la meva ignorància em passen desaparcebuts) fa que alguns surtin més motivats.

Així, traient la llengua fem una volta al poble i sortim per una pista que quan es converteix en corriol fa que ens amunteguem tots i ens dediquem a seguir el trenet fins arribar Sta. Cecília. 

Allà comença el bo. Enfilem cap a la canal de St. Jeroni i no em puc estar de fer un crit als de davant que si volen fer fotos s'apartin i deixin que passem els altres. Em menjo les paraules i em disculpo quan m'adono que estan parats degut a la cua qua arriba fins allà!!!

Patirem... Cansar-nos no massa... Pateixo per saber si tindré la paciència suficient... Fa fred i tothom es posa tot el que porta i, el que no porta res, tremola que fa por. 

Una noia pren la sana decisió de fer mitja volta. No crec que sigui pel fred. Simplement no té ganes de perdre el temps. I estic a punt de seguir-la perquè allà al mig amb tanta gent em sento com una diana a les pedres que la gent fa caure.

Aconsegueixo arribar a passar el passamà i allà se m'acaba la paciència i tiro fent la cabra. La gent passa per la fusta...doncs jo ja grimpo pel costat. Ells per la dreta...jo per l'esquerre. La veritat és que així passo el tap i ara sí, anar fent amunt.

Atrapo en Phillipe i junts arribem fins a St. Jeroni. I avall...vigilant no prendre mal amb els que pugen... Vaig baixant sense córrer massa ràpid, de passeig, ritme tortugueta,... 

Suposo que degut a la meva alçada em menjo algunes branques que el baixet que tinc al davant ni ha tocat. El genoll es queixa... doncs camino un xic...i torno a córrer.

A Sta. Cecília ni paro. Porto líquid i gominoles que ja he agafat de pujada...així si corro carregat entreno més... (és una broma...però ho he fet així...costum de muntanyer?). Aquesta part m'agrada més...El Camí de l'Angel de baixada. Hi ha matolls que rasquen les cames però no arriben tan alt i els ulls no perillen...

I així,...anar baixant...i la cursa s'acaba, això sí, amb un repetxonet que es nota!!

A la barra no tenen inconvenient de donar-me dues coles però diuen que ja no tenen ni una cervesa. I no hi ha butifarres... És veritat, no es una Punk...

Feta la cursa, moment en que es passa revisió de la jornada, cal dir que la veritat és que m'hi podia haver esforçat una mica més sense massa esforç... Això de competir és una de les coses que hauré de treballar...però no m'hi ajuda no poder agafar un ritme constant... 

Si bé el recorregut és molt bonic i del tot recomanable, em sembla més interessant per fer-lo amb els amics que en una cursa. Als corriols és difícil avançar i estàs supeditat al ritme dels de davant. Fins que no vaig arribar a St. Jeroni que no vaig poder fer la meva. Clar,...sortint ràpid passo el primer i ja està... Clar...com l'aigua!

Em va sorprendre positivament dos trams de corriols que jo desconeixia. Em va sorprendre que a mitja canal ja hi hagués tanta gent amb rampes. Flipava amb alguns...no sé com ho feien per moure tantes pedres quan posaven els peus a terra.

Estic content perquè  al final vaig aprofitar el matí per fer exercici, el genoll va aguantar tot i queixar-se, no vaig prendre mal a la canal i els companys que van venir de Llançà per conèixer la Muntanya Màgica van disfrutar i estic segur que repetiran visita. Llavors, entre amics, serà un dia millor per anar a repetir la ruta.



Track de la ruta