divendres, 26 d’abril de 2013

BTT: De CAP a CAP

TRAVESSA DES DEL PORT DE LA SELVA A FISTERRA SEGUINT EL CAMÍ DE ST.JAUME / SANTIAGO


No sé massa quant temps fa però em sembla que ja des de ben petit i no sé pas perquè, se'm va ficar al cap això d'anar a donar una “volta” amb bici. No una volta qualsevol... Una cosa una mica llarga, digne.

Potser el que realment intentava buscar era la llibertat i l'autonomia per anar allà on em portessin les cames, les ganes, la il·lusió. Però les il·lusions dels nens petits a vegades es queden en això...es queden al sarró per excuses diverses; feina, diners, compromisos diversos o, en el meu cas, la principal era la preocupació que si marxava uns dies em perdria alguna cosa important.

Sí, sí,...ho sé...una tonteria ja que poques coses et pots perdre durant el juliol a Manresa, excepte clar, una calor sufocant...però és el que em retenia...i no rigueu que si no, no us ho explicaré!

Així que animat per una força desconeguda anteriorment en mi, aquell estiu vaig decidir-me i vaig tirar pel dret. Amb pocs dies vaig anar a comprar unes alforges i sense pensar massa vaig començar a posar-hi coses que pensava que em podien ser necessàries pel repte que em plantejava.

Vaig buscar alguna cosa fàcil, no fos que a la meva primera sortida de l'ou patís massa. I se'm va aparèixer el Camino...però ja posats...potser que el fes tot...

Així que envalentonat per no sé massa quina força li vaig demanar a un company, en Txebi que té una furgo, si em volia i podia acompanyar-me fins a la sortida. I així, junt amb el Riki que també es va afegir, vam passar el matí posant-nos cremeta i estirats a la platja del Port de la Selva.

I feia la seva gràcia...perquè em sembla que a cap dels tres ens fa gaire gràcia això de prendre el sol sense fer res. Podem estar morenos, de fet els tres som bastant negres, però sempre ens toca el sol perquè estem fent alguna cosa a l'aire lliure... No vam tardar pas gaire a deixar-ho córrer i anar a compartir una paella que, tenint en compte el que menjo i l'energia que necessitaria, quedava clarament curta.

I ja no hi havia més excuses,...a buscar la bici, posar-hi les alforges i a començar la ruta. O m'hi posava o tornava amb ells...i la veritat és que per un moment vaig dubtar.


Pujant cap a St. Pere de Rodes per la carretera ja em vaig adonar del meu primer error. Què collons portava a les alforges que pesava tant??? Les havia comprat i havia vist com es posaven al suport però, per descomptat, no havia pas sortit a rodar amb tot aquell pes... De fet, feia temps que ni tocava la bici...però diuen que un cop n'aprens ja no s'oblida...i tenia quilòmetres per anar recordant i per buscar la meva forma física...


Havia comprat un dels molts llibres sobre el Camino de Santiago però evidentment aquesta primera part, fins que no arribés a Roncesvalles, era tan sols un pes a carregar o una lectura quan parés a descansar. La informació que havia tret d'internet posava que el camí estava marcat amb marques blaves i n'havia vist algunes prop de Manresa així que tot es tractava d'apuntar en la direcció correcte i anar tirant. Cap a l'oest...


Els plans sempre són fàcils, quan es fan al sofà o en una barra del bar. On dormiría? No en tenia ni idea. Carregava una tenda i un sac petitet per si de cas. El primer dia vaig anar perdent i retrobant el camí algunes vegades...i ja vaig veure quina seria la tònica del viatge...primera punxada que es repeteix l'endemà ja que, jo tant llest, havia canviat la càmera però no havia ni pensat a mirar si encara hi havia la punxa. Que llest que sóc!! Bé, una cosa apresa...


Després de dos dies i mig, quan es començava a fer fosc, arribava a Manresa. Brut de pols, cansat, amb el cul tal i com queda després de tantes hores i sense pràctica, i amb la necessitat de reparar ja càmeres i amb una visió clara del que era el Camí de Sant Jaume, que no el Camino.

El Camí de Sant Jaume no tenia gaire res de pla. Pujada a St.Pere de Rodes. La via verda de Girona que en aquesta direcció és un fals pla que et posa les cames com pedres, pujar aquella muralla que es diu la Vall d'en Bas, i després pujar cap a l'Estany,...brufff... De moment, de pla, no massa.


En fi, ja que estava a casa...doncs a dormir al llitet. I de fet, aquí em vaig esperar un dia ja que des d'aquí aniríem junts amb el Txirri. No podia venir abans ja que encara treballava però des d'aquí aniríem junts...i ja veuriem fins on ja que, emocionats a la barra del bar, potser un xic beguts i massa il·lusionats, havíem comentat d'allargar-ho una mica...


Després de repassar el que portava a les alforges i buidar-les una mica de coses totalment innecessàries (dos dies més tard encara hauria tret més coses) vam reprendre la marxa. I toma ya!! Cap a dalt a Montserrat!! Jo anava un xic millor ja que ja portava el rodatge dels tres primers dies; aquell que diu que el primer fa tot mal, al segon encara més, al tercer simplement et sembla que mors però a partir d'aquí, igual que en Rambo,...no hay dolor!!!


Vam arribar fins a Cervera i vam anar a buscar lloc per dormir, amb tot el morro, com a peregrins, als cures. Que van acabar sent monges...i que crec que no havien tingut mai gent que els demanés per pernoctar allà. Sort que eren molt catòliques o potser perquè fèiem molt mala cara, però ens van oferir una habitació. No havíem menjat res així que vam sortir a corre-cuita a menjar alguna cosa i un xic més i no entrem a dins...devien ser les 10 del vespre i ja anaven a dormir...


Aquell dia vam deixar Catalunya. Arribar a Fraga amb aquelles rectes llargues i més llargues...i després resulta que el lloc per dormir ens l'havíem passat i, evidentment, era dalt d'aquella baixada tant forta que acabàvem de fer, ara pujada... Això sí, eren unes cabanyes de fusta que no estaven gens malament... i almenys aquell dia podríem sopar tranquil·lament i prendre'ns el nostre temps. I, com no, reparar més càmeres ja que, encara que no ho digui, acostumàvem a punxar almenys un parell de cops.


Quan no era l'un, era l'altre. Ens ho preníem amb calma. Bé, ho intentàvem...ja que no recordo quin dia va ser però entre els dos vam punxar set cops!!! Buscàvem una ombra i mentre un treia la roda, l'altre ja anava preparant la càmera,...i ale...a veure fins on arribem amb aquesta...

L'etapa de Fraga a Pinar de Ebro crec que és una de les etapes que sempre recordarem. Vam sortir aviat, tenint en compte el nostre horari... Crec que a les 7 del matí. Teníem els Monegros davant i volíem passar-los abans de la calor. Ja havíem tingut en compte que no hi ha aigua i, a part del bidonet del Txirri i dels dos que porto jo, portàvem un parell d'ampolles d'aigua lligades sobre les alforges.


L'estratègia estava ben clara. Segons la informació que teníem, un parell de fotocòpies on posava els pobles que aniríem trobant i la distància a la que estaven, hi havia un poble més o menys cada 20km. Pedalàvem al nostre ritmet fins a divisar el campanar del poble i directes a ell ja que és on hi acostuma a haver sempre una font. Al arribar-hi l'aigua dels bidons ja estava ben calenta... Beure tot el que poguéssim, omplir els bidonets i, abans de marxar, omplir el barret tipus patumaire de tota l'aigua possible i...dutxa!!


Ben molls i fresquets a buscar el següent campanar. No durava massa la fresca però si almenys passàvem mitja hora sense tenir la sensació d'estar en un forn...tot això que teníem.

Cap allà al migdia sempre fèiem la nostra entrada a algun bar de poblet. Les cares de la gent del poble deixaven clar que ens tenien per bojos. I nosaltres a sota de l'aire condicionat a fer la cerveseta. El Txirri, dues. Jo, una. Al final del dia les tornes es canviaven. Ell, un entrepà. Jo, dos.


Les hores de més calor les passàvem al bar llegint el diari, comentant qualsevol cosa que encara no ens haguéssim dit després de tants quilòmetres i de'n tant en tant, sortint a mirar que les bicis encara siguessin al mateix lloc. Va ser aquell dia que el cambrer del bar, després de veure que em tornava a aixecar altre cop em va fer despreocupar-me del tema.

  • Con este calor, quién crees que va a cojer tu bici i largarse con ella??

Collons...té raó...hauria d'estar ben boig...

Més endavant, recordo que vam veure un caminante tombat a l'ombra d'una casa en ruïnes al costat del camí, quins collons que havia de tenir per fer tot allò caminant... I amb aquell sol que fotia...

Sempre em venen al cap coses que si sabés interpretar correctament...

Crec que va ser aquell dia que em va fer gràcia perquè el nostre camí passava ben bé pel costat d'on fan el Festival tecno dels Monegros. Allà al mig de res sorgia una carpa gegant voltada per una balla i amb uns guripes vestits de negre sota aquell sol. Quina imatge... Suposo que ells van pensar el mateix...

Jo, em vaig imaginar allà, amb una tenda on allà a les 9 del matí ja deu semblar una sauna...i sense una sola ombra per enlloc... Sort que és un tema que no em motiva pas...

Ja faltava poc pel següent lloc on podríem trobar aigüa, un punt de venda al costat de la N-II que recordo haver vist algun cop passant. TANCAT. Catxim la mar... Jo porto un bidonet quasi buit i un de ple però que crema. Sort que portem les ampolles...MERDA. Pues si...les portem...però ni jo ni el Txirri les hem omplert. Que listos...

Venga va, calma... a 15 km hi ha una betzinera. DERRUÏDA. Ai la mare que... Seguim. No podem pas anar endarrere... De'n tant en tant ens mullem la boca amb un líquid que ja imagineu què sembla... Allà lluny veiem una casa...ens animem i a mesura que ens apropem ja ens posem a riure...una casa de carretera, de putes. Mira tu, encara que me la cobrin a preu de senyoreta però jo aquí paro i bec. Quedaran ben impressionades...Nosaltres també. TANCAT.

Ens assentem a la porta, on toca l'ombra, i jo no ploro perquè seria una manera de malgastar aigua. Ens mirem les fotocòpies, una vegada i una altra i, per molt que les mirem no apareix cap font abans del que voldríem.

Els següents 20 o 25km és un d'aquells moments més llastimosos que d'en tant en tant un té. Intentant-nos amagar sota el barret, fent veure que notem una brisa fresqueta enlloc d'aquell aire irrespirable i fent veure que assaborim aquell líquid que ja era fastigós 20 km de calor endarrere.


Sabeu quan a les pelis es veu el pobre vagabund perdut pel desert...amb el terra que de tant sec s'hi veuen aquelles esquerdes...i a sobre fa una lleugera pujada...

Arribant a Pina de Ebro érem aquell vagabund. Plens de pols. Amb els llavis esquerdats. Trinxats. Quan al polígon de l'entrada del poble demanem a una fàbrica si tenen aigua...trobem l'oasis. Que bona i fresca que era...

I seguim amb la nostra estratègia, ara per trobar on dormir. A la plaça del poble...però ara a fer la cerveseta. A la segona ronda ja deixem caure si hi ha algun albergue per pelegrins. Entre la tercera i el sopar ja acostumava a aparèixer l'alcalde o algú de l'Ajuntament i solucionat. Allà ens van deixar les claus de tot un pavelló.


A partir d'aquí el camí va seguint tot el camí de l'Ebre cap amunt i els pobles estan més seguits. Vam passar Zaragoza en ple bullici de la final del mundial de futbol. A davant la catedral estaven muntant les pantalles gegants per seguir la final i nosaltres allà, a timbrar la tarja i el Txirri amb una samarreta d'Holanda, de quan va anar a fer la marató d'Amsterdam...


Allà va ser on ens vam assabentar que el dia anterior havia estat el més calorós de l'estiu a la zona... No em diguis??? Quina sort la nostra...

A petició meva, vam parar més aviat i vam pagar un allotjament en un hostal. Em feia gràcia veure la final. Així que ja ens veus als dos mirant el futbol entre espanyols de pura cepa... A nosaltres que si Espanya perdia...pues vale... He d'admetre que em vaig alegrar que fos l'Iniesta que marqués... I després vam anar a prendre algo...i es veu que quasibé ens piquen... segurament perquè jo, que estava guasón, quan em demanaven d'on erem els contestava amb el meu castellà catalanitzat que era basc... Sort del Txirri que apaivagava els humors d'aquells exaltats contents d'haver aconseguit quelcom des de la barra del bar.


Així, anar fent, entre punxades, calor i anar xerrant vam aconseguir arribar a Navarra. Aquí, aviat veuríem el canvi en el camí. Els allotjaments pels pelegrins eren quasibé hotels de luxe, amb habitacions, dutxes,...quanta “pela” que hi destinen aquí...i a canvi de la voluntat...que amb les presses molts cops ens l'endúiem posada...

El paisatge desèrtic l'estàvem deixant endarrere però no pas la calor. Apareixien els camps de ceps, verds, que la veritat és que animaven una mica més. Qualsevol punt d'aigua era una font on remullar-nos en un intent de treure'ns la calor encara que fos per uns instants.


Però anar tirant també vam acabar arribant al Camino de Santiago... Abandonàvem la solitud del nostre viatge per començar-ne un altre amb una riuada de caminantes. Ara seguir el camí no era pas gaire difícil. Des del matí fins al migdia s'havia d'anar seguint la riuada de gent, sense atropellar-los, per un camí ple de pols de tanta gent que hi passa. Era a la tarda que la nostra normalitat tornava i que el camí es tornava més solitari ja que els que el feien caminant ja estaven parats a l'albergue.


I aquí teníem un altre problema... saber quan era un bon moment per parar. A mesura que el dia passava feia menys calor i es circulava millor. Arribàvem a un poblet i,...que et sembla si anem fins al proper? Ale doncs, 15 o 20 km més. I si no hi havia albergue públic o estava ple...doncs fins al següent.


Arribàvem els últims però sempre vam anar trobant lloc. Llavors és quan anàvem a la dutxa vestits. Amb la pastilla de sabó, una primera ensabonada amb la roba posada. Te la treus i llavors ensabonada de cos. Era la manera d'anar sempre nets. Al dia següent ja estava ben seca i si no, sempre era d'agrair una mica de fresqueta.

Al matí, cap allà a les sis, ja es sentia merder. Els caminantes sortien d'hora. Els sentíem marxar i nosaltres ens en hi tornàvem. Era cap allà a les vuit que obríem l'ull. Tranquil·lament anàvem a esmorzar i xino xano...anar tirant.


Els primers quilòmetres eren divertits. Saludaves els que havies conegut a l'albergue alhora que veies la diferència de fer-ho d'una manera o altra. Van a un altre ritme i els perds ràpid. Però en aquest camí tant transitat també trobes altres que, com nosaltres, ho fan en bici. Fas una estona junts, potser comparteixes algun descans i conversa que ben bé que va. Portem molts quilòmetres junts i ja ens hem dit moltes coses amb el Txirri...


De fet, potser masses...i no sempre de la millor manera que seria desitjable. És ben veritat que en aquestes rutes no hi pots anar amb qualsevol. Hi ha moments per tot...però acaben arribant els moments difícils...els moments en que tot es posa a prova i quan es veu la veritable vàlua de la persona. I he de reconèixer que jo sóc un afortunat de la companyia de l'amic de viatge. Va ser necessària grans dosis de la seva paciència, comprensió i acceptació...


Va ser en aquestes primeres etapes pel Camino que vam trobar la companyia del Guillem. Ja ens havíem vist el dia anterior i fet una bona estona junts però ell havia parat. Va aportar gràcia...i una manera de fer diferent.

El grup no va tardar en complementar-se amb el Pepe. Un altre ciclista de León, el més gran del grup que feia el camino amb una bici més pròpia per passejar per la ciutat que per aquelles pistes. Una d'aquelles que imagines amb el cistellet de vímet al manillar per anar a buscar el pa i el diari...


Abans d'entrar a Galícia hi ha les dues pujades dignes. La primera a la Cruz de Hierro. D'allà fins a Ponferrada. I el següent dia, l'O Cebreiro. Allà, abans de començar el port ens vam parar amb en Guillem a menjar un bon gelat. En Txirri i en Pepe van anar tirant cap amunt.


Jo pujava amb el Guillem, fort com un bou. Plat mitjà i anar xerrant. Vam anar atrapant ciclistes...una parelleta,... el Pepe,... el Txirri,... i en Guillem que no canviava de plat...doncs jo tampoc. Al final vam esprintar per veure qui arribava primer al bar.

Contents i cansats ens vam demanar la cerveseta tot esperant la resta. El Txirri va arribar a la segona ronda. En Pepe no apareixia. Ja anàvem per la segona sidra quan ens truca i ens pregunta que a on sóm...esperant-nos al bar, on si no? "Pero si aquí arriba no hay ningún bar!!"

Ai las... on sóm? Aquí hi ha un error...i és nostre. Resulta que no estàvem encara a dalt de tot. Faltaven uns quilòmetres de falso llano d'aquell que fa mal i més amb tot el que ens acabàvem de posar a dins...


Més endavant, anant cap a Sarria vaig haver de canviar la coberta de la roda tot aprofitant que els altres es refrescaven a una font. Més tard, es va espatllar el fre de disc del darrera. Quan ja arribàvem a destí es va sentir un fort BOUM. Em van mirar tots...jo ja no sabia si riure o plorar...aquell dia estic orgullós perquè vaig riure...m'havia explotat la roda del darrera. Literalment havia fet un pet!!

Els 10 km fins a Sarria els vaig fer amb la bici dins d'un taxi.

Sarria tenia botiga de bicis així que després d'esperar una estoneta i pagar la factura semblava que tenia bici nova. Em va explicar que una bici tot terreny s'ha de netejar, cuidar i engrassar. Una altra lliçó apresa...


A Galícia el temps ja es notava diferent. Anàvem amb el paravent i tot. I en alguns moments quasibé teníem fred. Fins i tot un dia ens va ploure...durant 20 minuts.


El camí és molt més bonic. Ja no es fa tanta pista i pedalar per un entorn verd alegra. La llàstima és que aquesta part està molt massificada de gent. Els quatre en fila i el primer avisant. Feia la seva gràcia anar passant per allà cridant RING-RING... Quan torni a casa posaré un timbre a la bici.


I així, com qui no vol,...vam arribar a Santiago. Molta gent a tot arreu i un xic atabalats. S'havia de fer molta cua per aconseguir el sello així que vam fer la foto i vam seguir...fins a trobar el mar.


Aquesta part del camí em va tornar a agradar molt. Anàvem bastant entre el bosc i sols. Molts acabaven a Santiago. Tornava la calma. Quan després de fer una pujada vam veure finalment l'Atlàntic... Encara quedaven uns quilòmetres però... A Fisterre mentre uns buscaven on dormir uns altres vam anar al super a comprar.


Encara carregats amb les alforges vam pujar fins al far. Era el capvespre i ho havíem fet. Aquella sensació de feina ben feta...satisfacció, calma, alegria,...barrejat amb un acceptable cansament... Els quatre allà...mirant com es ponia el sol...bevent els vins que havíem comprat i compartint pop (ara de llauna)...un d'aquells records que es mantenen inesborrables.


L'endemà ens separàvem per continuar els nostres camins. El Txirri i jo no havíem acabat... Ara volíem anar fins a Sevilla seguint el camí de la Vía de la Plata.



Seguir les marques col·locades per ser vistes en sentit invers del que nosaltres anàvem aviat es va veure que seria complicat. Per sortir de Galícia vam haver de fer més carretera del que jo estava disposat...La meva motivació no era la mateixa...i em vaig anar rallant, emprenyant per no sé què, ni amb qui. Al final vaig prendre la determinació de deixar-ho...si no es disfruta...fes una altra cosa.

Una llàstima no haver-ho acabat...amb el meu company. Perquè ell sí que va seguir...xino – xano...anar fent...anar tirant... Fins a Sevilla.

  1. El Port de la Selva – Bàscara: 65km
  1. Bàscara – Cantonigròs: 108km
  2. Cantonigròs – Manresa: 100km
  3. Manresa – Cervera: 96km
  4. Cervera – Fraga: 108km
  5. Fraga – Pina de Ebro: 95km
  6. Pina de Ebro – Gallur: 108km
  7. Gallur – Calahorra: 103km
  8. Calahorra – Nájara: 99 km
  9. Nájara – Burgos: 104km
  10. Burgos – Terradillos de los Templarios: 122km
  11. Terradillos de los Templarios – Villadangos del Páramo: 97km
  12. Villadangos del Páramo – Ponferrada : 90km
  13. Ponferrada – Sarria: 98km
  14. Sarria – Melide: 66km
  15. Melide – Santiago – Negreira: 140km
  16. Negreira – Fisterre: 76km
  17. Bus fins a Santiago – Chapa: 42km
  18. Chapa – Allienz: 103km
  19. Allienz – A Gudinya: 105km

    Fotos de la ruta