dilluns, 1 d’abril de 2013

PUNK TRAIL SALLENT

Una visió des de l'altra banda...

Va ser cap allà al setembre quan vaig tenir la meva primera relació amb el món de les punk trails, a Calaf. Jo començava a córrer més o menys de forma seguida... 

Em va agradar aquest tipus de curses i la seva filosofia. De fet el que primer em va cridar l'atenció va ser que buscant amb un company la sortida de la cursa ens vam anar trobant amb gent amb bosses. Curiosa la cursa on els corredors porten la bossa del cotxe a la sortida i no a l'inrevés. Començem bé.

M'agradaria destacar que per molt "punkis" que puguin arribar a ser això no està gens renyit amb la tacanyeria. La gent arriba amb packs de llet, caixes,...aliments que es reparteixen entre aquells que ho necessiten.

El buff (tapacolls com diu en Patillades,jejeje, té raó) és una altra manera de col·laborar amb la financiació. Element indispensable per no passar fred, parar la suor o pel que faci falta en el moment que falti, és ben guai. Veure'n un igual en una altra cursa és signe de distinció entre punkis...la senyal de compartir algun secret de corredors lliures i amb ganes de córrer i passar-ho bé. Un signe distintiu.

I sembla que cada dia més gent vol entrar a formar part d'aquests elegits perquè quan, crec que amb molta antel·lació, m'hi vaig voler apuntar, ja tan sols quedaven unes 10 places. Quina convocatòria!!!

Malauradament per mi, una setmana abans vaig tenir un problema al peu. Una maleïda bursitis que al final em van haver d'extirpar. Una petita intervenció solucionada a una camilla a les mans de la sempre recomanable Dra. Comellas. (Si mai faig un recull de personatges crec que ella hi ha de sortir... Una doctora-corredora que entén que parats ens posem més malalts).

Bé, el cas que estava amb un parell de punts ben tendres al peu i amb "crocs" ja que eren l'únic on m'entrava el peu. Veient la situació córrer em va semblar exagerat, fins i tot per mi. Vaig enviar un mail als de l'organització fent-los saber que la meva plaça la podien donar a una altra persona i que jo seria allà per ajudar en el que fos. I així ho vaig fer.

Arribo a les 8 a Sallent. Em sorprèn que hi ha gent preparada per anar fent el que els indiquin però em sembla que no hi ha ningú que mani pas gaire. Vaig una mica perdut i no sé pas com ajudar... La gent es va llevant, sense pressa, sembla que van fent però a mi em preocupa perquè tinc la sensació que així no estarem pas a la hora de començar. Com que no m'hi vull pas posar nerviós i quiet em costa estar m'acosto al Jordi Molist i li dic que m'encarrego del banc dels aliments. Col·loquem la carpa amb una colleta, rapinyem una fusta i uns cavallets que sobraven per allà i anem recollint el que els corredors van portant. No tardem a tenir-ho tot ple.


Amb aquestes, la zona ja estava ben plena de corredors. I ja fèiem tard. Però ningú semblava massa preocupat. La gent aprofitava per saludar a coneguts, explicar batalletes passades i les futures. Ningú es preocupava de ritmes, temps ni contrincants. La gent s'ho ha vingut a passar bé, entre amics. Com ha de ser!

Després d'un intent fallit de Harlem Shake i una encertada resolució expeditiva del rastes, coet amunt i...ohhhhh!!! Impressionant...tothom quiet!!! Va ser necessari un fort crit animant-los a no ser vergonyosos i que marxessin...que allà nosaltres teníem feina. 

Amb la zona buida ara vam quedar més tranquils i ens vam poder organitzar els quatre o cinc que vam quedar. A les ordres del Xavi Puntes i en Sergi Cots teníem la difícil missió de fer les butis a temps i a poder ser no molt cremades, però ben fetes...

Amb l'ajuda de la Fiona (en Santi me n'havia fet responsable perquè la resta de la família estava corrent, que maco però quin irresponsable...) vam anar a buscar pinyes i llenya per fer un bon foc.

I nois...quan vam encendre el foc tot va canviar. Si el dia semblava una mica gris es va acabar. Va sortir el solet i...amb tanta escalfor...ja es va començar a sentir el característic so d'una punk trail: "click". Una de vermella o de verda demanava en Xavi...
Xerra que xerraràs, batalleta per aquí i una per allà, el fet que no tots ens coneguéssim abans aviat va deixar de ser important. L'experiència d'en Sergi per encendre el carbonet a la brava, la col·locació ideal perquè les butis es fessin en el seu estat òptim,...i els ulls de tots tornant-se perquè amb tanta conversa alguna no es rostís massa...i click, i reclick,...


I senyors...arriba el primer classificat...en Pau. Quin campió!!! "Res...que anava amb un grupet...he parat a mirar el paisatge...els he perdut...i jo també! He decidit que ho provava durant 15 min i que si no trobava el camí...doncs tornava" Pues si senyor!! Diga-li tonto...gat vell. Directe a les butis i a la birreta!

I va començar a girar-se feina...ja van anar arribant corredors... Agafeu una llesca de pa...jo us poso una buti...i bon profit! (A les dones els agrada ben feta, quasi cremada. Ho sabíeu??)


Com ha anat? Que era més llarg del que deien? Però t'has perdut? No, no... I els controls han estat bé? Sí, si... Doncs apali... Benvingut a la punk trail!! Perquè això si que em va quedar clar en una de sola... A les punks n'hi ha una de curta i una de llarga. I sempre són més llargues del que diuen... I sempre van pel lloc més dur que hi pot haver. Aquí hi ha la gràcia...la recompensa està a l'avituallament quan hi arribes amb la gent amb qui ho vols compartir. El que ho entén així, la disfruta. El que no, pateix més del compte.


PD: Al final, quan els corredors ja han marxat,...sempre queden els irreductibles...membres de controls que també agraeixen la recompensa de la buti, la cerveseta i les "rises" després de la feina (que no ho va ser) ben feta. Contents cap a casa i a per una altra.


Ens veurem a la propera?

El meu agraïment a tots els organitzadors per seguir posant tota la seva energia en una festa com aquesta. Ja sabeu que si fa falta un cop de ma...una mà, l'altra ja està reservada.