24h CAP DE CREUS

VOLTA PEL PARADÍS?

No he viatjat pas massa però amb el poc que he fet ja m'he adonat que fent un viatge (o aventurilla) ja n'estàs començant un altre.

Així, acceptant aquesta premissa, suposo que les 24h del Cap de Creus van començar el setembre passat tot fent la TRANSCAT.

Allà, algú com jo, que corria poc i que s'hi havia apuntat per fer alguna cosa i no passar el pont de l'11 de setembre perdent el temps a casa, vaig conèixer a gent que, mira per on, et cauen bé.

Comparteixes un temps, aventura, esforç, algun que altre patiment i també il·lusions i...després d'allà el contacte es manté. Facebook ajuda. Vas sabent el què fa i, de tant en tant, un missatge per saber alguna cosa més...

I a en Phillippe li agrada córrer. S'ha passat tot aquest temps penjant fotos d'entrenaments i recordant que ell quan surt a córrer ho fa pel paradís...Un i un altre cop... I jo ja vaig estar atent el primer cop que va parlar de la cursa...

No he deixat de tenir present que el dia s'acostava...(i tampoc hi havia manera d'oblidar-ho amb tots els recordatoris que penjava...). Si no m'hi he inscrit abans és perquè volia saber com em trobaria després de fer la UT Les Fonts i, sobretot, com tindria el meu peu.

Però què carai,...m'apunto amb l'esperança que amb un parell de setmanes el peu es curi. Com? No ho sé massa bé... Durant aquests dies la bursitis em fa cada cop més mal i ni puc posar-me les vambes ni recolzar-lo al terra... Però la Dra. Comellas intervé i potser arribaré amb el peu més o menys bé...

Ple de dubtes arriba el dia. El peu amb un parell de punts que encara no estan ben cicatritzats... Unes plantilles noves que no han estat testades més que per caminar... Dies sense sortir a córrer... Una distància que ja veurem...

Però sé que al Cap de Creus hi trobaré gent que fa temps que no veig... Els de Llançà i la Marta i en Jordi... Fa temps que no coincidim i tinc ganes de veure'ls i xerrar un ratet amb ells...

Així que em presento a Llançà i cap a casa de l'Isaac, que molt amablement m'ofereix un llit i la hospitalitat familiar dels seus. Que bonic aquest món en que tan sols pel fet d'haver compartit alguna cursa ja formes part de la família fins al punt d'obrir-te les portes de casa...

Allà amb pares, germana i xicot, veïns,...i no sé quanta gent més, ben junts al voltant d'una taula en la que ben just hi cabem, compartim el sopar que segur que era per la meitat de la gent que vam acabar sent.

Xerrant xerrant el temps passa i tan sols la prudència ens fa anar al llit. La sobretaula es podria anar allargant i la por de patir massa el dia següent fa que la tallem i anem a preparar les coses i a intentar descansar el màxim possible.

El diumenge a les sis cap al Port de Llançà a recollir el dorsal que sembla una vela del gran que és. Això on ho hem d'agafar??? Si el vull posar al camal dels pantalons em falta cama. Si ho poso enganxat a la motxilla em falta motxilla. Al pit...em tapa tot. Em farà de paravent.

Allà a la plaça cada cop hi ha més gent. Sembla que som uns 400. I entre tots ells apareixen cares conegudes. En Jordi i la Marta. Xerrem un ratet, recordem batalletes per distreure'ns del vent que fa i que encongeix tothom. Va parir amb la tramuntana...si tot el dia és així...patirem massa.

I per allà al mig...en Ferran. El vaig conèixer a Xerta. I la Natàlia i el seu home. També coneguts de Xerta. Quin món més petit...

A la sorra de la platja tots preparats ja i a punt de sortir...i després del tro...la gent que surt a tota pastilla. Jo em pensava que això era una cursa de resistència, una marxa,...per fer caminant...i aquí si camino em quedo ja l'últim.

Així que ja a córrer. Tot xerrant amb la Marta i en Jordi. Algunes fotos i anar fent a ritme. Pel costat del mar anem cap a Cap de Ras i ens començem a enfilar cap a Puig Esquer, una de les grans talaies de tot el Cap de Creus. Quines vistes...

Allà, al fer la baixada ja m'adono dels problemes que tindré. Baixant em tiben els punts així que he d'anar frenant. Em trobo amb en Ferran i seguim junts fins arribar altre cop a Llançà. Li fan molt mal els genolls i no es troba massa bé. Allà després de menjar un xic em diu que vagi fent al meu ritme que ell ja anirà fent com pugui. Ens separem i, després de deixar-lo, m'adono que no tinc ni el seu telèfon ni manera de saber més d'ell. Si no ens trobem hauré d'esperar trobar-lo altre cop en una cursa. Quin fallo...

Toca fer la segona gran pujada que et porta fins a St. Pere de Rodes. Allà diuen que les pujades ja s'han acabat. Al control m'hi trobo a la Pilar amb els seus fills que em van seguint i que em porten alguna samarreta i el Gore per si de cas... Sempre va bé una mica d'ajuda externa...

D'allà es comença, la que per mi, és la part més bonica. La carena que ve després de St. Salvador i posterior corriol sense ser massa tècnic exigeix concentració. Les vistes, precioses. A una banda el Golf de Roses. A l'altra, El Port de la Selva i Llançà i la costa que entra a França. A davant el Cap de Creus. I per allà al mig...vaques.

Per aquí dalt enmig dels núvols em va venir un pensament que més tard em faria riure... Vaig pensar que se'm faria curt...jejeje

Al següent control, km40, flipo. Avituallament i...camilla de massatges!!! Toma ya!! Passo de llarg perquè em sembla que si m'aturo ja m'hi quedo.

Carretera de Cadaqués a Roses. Un altre control. Se senten trons i es veu una negror impressionant que s'acosta. Prudent decideixo canviar el paravent pel Gore. Ben atapeït a dins la motxilla segueixo amunt fins arribar a la pista, la maleïda pista, que baixa cap a Cala Jòncols. Quina pista més dura...pitjor que asfalt. Els meus genolls es queixen i trec els pals per baixar!! I que llarga que és...No la puc pas córrer tota...I quin sol que fot!! Qui ha estat l'intel·ligent d'agafar el Gore i deixar la gorra???

A l'arribar a baix a tocar a la riera m'ajupo com puc (ho hauríeu d'haver vist, amb les cames com rocs no va ser feina fàcil) i evitant els tirons em rento la cara i em mullo tota la closca de tortuga amb aquella aigua cristal·lina i glaçada. A veure si així aturo la insolació que em ve a sobre...

I ara...a pujar altre cop. Qui havia estat el xulo que m'havia dit que les pujades ja estaven? I a dalt...altre cop pista dura fins a Cadaqués. L'entrada al poble feia gràcia... Turistes i estiuejants ben endreçats passejant per allà i paint després de dinar i nosaltres allà...plens de pols i suor. Un espectacle. I passant per allà el comentari del listo: "deuen estar fent una cursa..."

Allà menjo un arròs que vist amb perspectiva sé que me n'hauria d'haver menjat més racions. Que bo que estava...

D'allà cap a Cap de Creus pel camí de ronda, passant per Port Lligat. Corriols plens de pedres on, al córrer, em fan mal els punts del peu. Camino fins arribar al Cap de Creus. Allà em trec la roba suada i em poso la de màniga llarga. No queden masses hores de sol...De fet, no en queda ni una... És capvespre... I no fa vent. Per celebrar-ho allà descansant una mica em prenc la meva recompensa i fumo.

Aprofito la llum que tinc per recuperar temps i, corrent, atrapo a en Jordi i en Josep. Una parella amb la que ens hem estat creuant almenys 10 cops al llarg del dia. Junts fem el tram final mig com podem. Anem els tres baldats. En Jordi, que és alt com jo, i jo mateix caminant a ritme. En Josep caminant i tot sovint corrent un xic per no quedar-se enrere. 

Vaig agrair fer aquest tram acompanyat. Era fosc i buscar les marques entre tres és més fàcil que sol. I en alguns trams sort en tinc ja que em tiben. Si no fes fred jo em tombava per aquí a descansar...

A St. Baldiri (km75,8) per primer cop em plantejo plegar. Perquè els cotxes no arriben i tardaria massa a arribar al llit... I perquè no vull haver de tornar un altre any a acabar-la...

Segueixo. A la baixada, caminant, per suposat, em recupero un xic. Arribem a El Port de la Selva. Queden 8 km. Els meus supporters em diuen que si vull que em portin amb cotxe...i una merda!!! Ara arribo com sigui!! Però no ho tornis a repetir no sigui que accepti...

D'aquí a Llançà es segueix el camí de ronda. Planet, i fàcil de seguir...si et queden forces. Atrapem a quatre que teníem davant i tots juntets...maleint plegats aquests últims quilòmetres arribem a Llançà.

Seuria a una cadira...però em fa por que les cames se'm trenquin!!!

CONCLUSIONS:
Les 24h del Cap de Creus no tinc massa clar si és una marxa per caminadors o per corredors. Creia que Déu ni do del ràpid que havia anat i vaig quedar sorprès de la quantitat de participants van arribar davant meu... 

Per suposat el pensament que vaig tenir fent la carena va ser precipitat ja que a la pista que baixa a Cala Jòncols se'm va venir tot el món a sobre. No sé si degut a la calor, al peu, a la preparació prèvia, a les plantilles noves o que potser no em vaig alimentar suficientment bé... Suposo que hi deu haver una mica de tot... El que tinc clar que m'he de fixar un xic més en com m'alimento en cursa perquè mai m'havia trobat sense gasolina... Vaig fer una de quilòmetres amb la reserva posada...

He de plantejar-me sèriament ingerir gels tot i la mala experiència que un cop hi vaig tenir. Els hauré de provar algun dia entrenant per aquí i tornar-hi a agafar confiança. Si tanta gent els pren deu ser perquè van bé...

De la cursa, les vistes bé valen l'esforç i tot el patiment que hi pugui haver. Potser sí que s'assembla bastant al paradís... 

Jo, en la meva ignorància de la zona, m'esperava molts més trams de corriol. La pista em mata... I crec que aquest és un dels motius pels que se'm va fer tant llarg. De tota manera la prova és així i sóc jo el que s'hi ha d'adaptar. Ara ja ho sé i ja em mentalitzaré...

Perquè tot i que al acabar tenia molt clar que a mi no m'hi tornarien a veure, com acostuma a passar, la veritat és que ja estic pensant en l'any que ve. Si segueixo corrent em sembla que hi tornaré. Pel paisatge, per la gent i perquè tot i que amb el veí (que també hi va anar) li vaig dir que si feia 15h estaria content, la veritat és que em va saber greu no poder-ho fer millor...

Track de la ruta