BTT: CAMI DE CAVALLS (Menorca)

Som a l’any 2010. El país veí ha guanyat el mundial de futbol amb bastants dels nostres jugadors i amb el sistema que tants resultats dóna al Barça. En aquest context d’eufòria nacional (dels del costat i d’alguns d’aquí) jo em dedico a passar l’estiu el millor possible i de manera activa.

Aquest any m’ha donat per treure la pols a la BTT. Feia temps que l’havia comprat però no l’havia utilitzat pas mai tant com durant aquest estiu. De fet, la veritat és que torna a casa de la primera part de les vacances, amb més pols i més masegada que mai.

Evidentment tinc la roda punxada, una tònica habitual de tota la “sortideta” anterior. Quan arribo a casa la porto al mecànic i li faig algunes modificacions. Canvio les cobertes i en poso unes de més estretes i més “rodadores”. Li poso una càmera d’aquelles que porten aquell líquid vermell i que tapen les punxades. Canvio els punys per uns de més còmodes i li poso un petit timbre.

Després de demanar permís a la meva companya Lola i de prometre que es compensarà, sense pensar-ho massa em trec un bitllet i carrego la bici al vaixell. M’he decidit per Menorca. Aniré a prendre el sol i platja. De forma activa, clar. Estic negre de l’anterior viatge així que una mica més no crec que importi...

Són les 7 del matí quan arribo a Maó. Faig un cafè al port mentre observo com va sortint el sol i la ciutat es va despertant tranquil·lament, un ritme que intentaré seguir durant aquests dies. Veurem si ho aconsegueixo...

El sol comença a sortir i la veritat és aquests primers raigs són agraïts ja que m’ajuden a treure’m el fred que he agafat de dormir a la coberta del vaixell. M’he d’esperar fins que obrin l’oficina de turisme a veure si em poden donar una mica d’informació de la ruta. Això sembla que no canvia i he sortit de casa amb la idea clara però sense saber pas ni per on es comença ni on dormiré.

Quan obren l’oficina de turisme m’enduc el primer desengany. Sembla que això de la ruta dels cavalls no serà pas gaire fàcil. Per la informació que em dóna la oficinista crec que serà tota una aventura... Així que amb un mapa turístic i la ferma convicció que estic a una illa em decideixo a tirar amunt. Si sempre tinc el mar a l’esquerre...donaré la volta a la illa. I ja està.

Arribo a la platja de SA MESQUIDA (aquí aquest nom és el més normal) on em trobo amb la sorra. D’allà fins a ES GRAU hi ha uns 4km que segur que faré ben rapidet. JA JA JA. Si bé el corriol està ben marcat, el caminet tan sols fa que pujar i baixar per un terreny molt trencat i pedregós. La marxa carregat amb les alforges és lenta i els arbustos que hi ha punxen que dóna gust.

Fins al cap de FAVÀRITX es van combinant trams un xic millors i que la veritat és que s’agraeixen. El camí va passant pel costat de les cales i així que quan estic cansat m’aturo i prenc un bany.

La carretera que porta al far em recorda molt a la del Cap de Creus. Una carretera que va serpentejant enmig de pedres fins a arribar al far, envoltat per tot arreu de mar.

Fins al PORT d’ADDAIA el camí va pel costat d’unes salines. M’agrada. De tota manera, ja em comença a cansar una mica aquest terreny trencat, de pedres, pujades i baixades contínues i tanques de bestiar que fan que contínuament hagis d’estar pujant i baixant de la bici, obrint i tancant portes.

Passo per FORNELLS on miro la porta de sol tot esperant el meu entrepà. Amb les últimes llums i el frontal arribo a la cala Cavalleria amb dos més que han plantat una tenda. Jo, aquest cop per no carregar pes de més, he optat per deixar-la a casa i dormiré al ras.

Dormir a la platja em costa. Entre els mosquits que no em deixen tranquil, la suor i la sorra, em rasco més que no dormo. M’hi vaig acostumant o, potser que simplement el cansament pot amb mi. A les 3 de la matinada em desperto. Està plovent. Olé.

Faig servir la capelina tota estirada per cobrir-me i segueixo dormint. Almenys ara els mosquits no són un problema... D’on han sortit els núvols si ahir feia un sol de justícia i la nit era tant estrellada???

A les 7 del matí prenc la decisió de sortir del sac. Creuo la platja empenyent la bici amb alforges per la sorra (com costa...). A l’altra punta ja hi està tocant el sol...m’hi estiro i ara sí, dormo un parell d’horetes com Déu mana.

Arribo a BINIMEL·LÀ i cap al bar a esmorzar i agafar aigua. I aqui, assentadet al bar prenc la decisió que ja fa temps que valoro. Adéu al Camí dels Cavalls. Plan B.

Aquesta ruta no la veig massa indicada per fer amb bici. És bonica però per fer amb bici...i carregat amb alforges... Més que cavall, la veritat és que semblo un burro intentant obrir-me pas per uns caminets plens de pedres, molts cops inciclables i no massa disfrutables.

Així que, des d’aquí agafo la ruta “cicloturista”, molt més ciclable. Aprofita antigues carreteres, que en alguns trams no són més que camins en més o menys bon estat.

Al final arribo a Ciutadella. Aquí hi tinc el plan C; en Pedro Mesquida, un amic de la universitat que viu aquí. El truco però, ves per on, ha decidit marxar una setmaneta de vacances...a Mallorca!!! Quina sort...

De tota manera hi ha confiança i la veritat és que ens coneixem amb tota la família... Em deixa un pis al mig de Ciutadella que lloga durant l’any i que tinc a la meva disposició. Ara sí que anirem bé...

Quan em llevo el primer que faig és anar a prendre un cafè amb llet i una ensiamada que per alguna cosa estic a Menorca. Unes avarques amb motiu ciclista em criden l’atenció i poc després, guarnit amb el banyador, la tovallola, les ulleres de sol i amb les alforges a casa ja em veus tot pedalant a ritme turista cap a St. JOAN de MISSA i a la platja. Cala En Torqueta és ben bonica, amb l’aigua clara i ben neta, però hi ha molta gent.

Agafo el Camí de Cavalls en direcció a Ciutadella i arribo, després d’empènyer una bona estona, a una cala més petita; Es Talaier. És molt coquetona però potser perquè l’aigua és encara més clara es veu massa merda flotant. Després de la remullada segueixo amb la sana intenció de veure què més trobo. Estaria bé trobar quelcom on poder menjar i beure alguna cosa fresqueta...

Al vespre, després d’haver-se relaxat tot llegint a casa del Mesquida, sortim a sopar amb els seus pares, ja tot un ritual sempre que vaig per Menorca. Anem al seu hortal on m’ensenyen els cavalls que té en Pere, la seva afició, tot i que sembla clar que qui els cuida és el pare.

Quan tornem a Ciutadella encara hi ha temps per anar a fer un got. Tot escoltant un concert de jazz que fan pel carrer conec a un parell de Terrassa. Acabem en un garito on fan un concert un grup de sevillans que tenen la seva marxa.

Així van passant els dies. Llevar-se i esmorzar tranquil. Agafar la bici i pedalar una estoneta fins arribar allà on ho vaig deixar el dia anterior. Buscar el Camí de Cavalls i recórrer un tros fins que cap allà a mitja tarda agafo el camí de tornada cap a Ciutadella.

Potser és la humitat de la illa, el temps o que he sabut anar-me impregnant del ritme tranquil dels que viuen aquí, que ja m’he convençut que estic de vacances o que no tinc un objectiu massa clar a realitzar. M’ho estic prenent tot amb molta calma. I potser també és bo... Em dic que les coses amb calma es gaudeixen més, que no cal anar sempre amb la pressa al cul i que si hi ha temps és perquè hi ha coses que més val dedicar-hi dues mirades, o una de més lenta...

Bé, el cas és que avui els llençols s’han tornat a enganxar. Esmorzo amb la calma i després de fer les bosses em despedeixo molt agraït de la família Mesquida.

Vaig cap a Cala Macarella tot pedalant. La ruta va per carreteres secundàries on els cotxes normalment et respecten tot i que sempre hi ha algun imbècil. Allà trobo un matrimoni hippie que ven artesania i que es desplaça amb bici. Coincidim en la valoració del Cami de Cavalls. La veritat és que ens sentim una mica enganyats ja que el que l’havíem sentit no es correspon massa al que hem trobat.

De tota manera la veritat és que la banda surt de la illa encara és bastant ciclable. De fet sembla una autopista en comparació a la banda nord. Algun tram va pel costat del mar, altres per corriolets i camins ràpids més a l’interior enmig d’alzinars, sota una ombra que s’agraeix.

A la platja de BINIGAUS deixo el camí i continuo per la carretera. Segueixo fins a ALAIOR, un dels poblets més macos dels que he vist. Cases blanques, carrers empedrats que serpentegen sense trobar-hi cap planificació aparent,...

D’allà en marxo pel “CAMÍ d’EN KENT”, un camí que no és tal. Simplement és una carretera que va seguint en paral·lel la nacional i per on no hi ha el mateix trànsit. No tardo en arribar a Maó on feina tinc per trobar un allotjament.

Torno cap a Catalunya amb barco, aquest cop, el ràpid, que em va just de perdre ja que he passat massa estona xerrant amb una parella de polis al bar intentant arreglar el món.

Mentre miro des de coberta la costa nord on tants esforços hi he posat per creuar-la vaig repassant el que ha estat aquesta setmaneta. No he fet ben bé el que tenia pensat...m’he anat adaptant al que podia i em venia de gust... no ha estat gens malament però em queda clar que no és un camí fàcil... Si vens aquí amb parella amb la intenció de disfrutar de la illa a cop de pedal de forma agradable i tranquil·la...pot ser que tornis sol.

Jo vaig venir sol...i torno amb unes avarques.