dijous, 9 de maig de 2013

MARATÓ ROSES - CAP DE CREUS (42km 1900D+)


Aquest cap de setmana alguns campions suaven la cansalada i recollien la glòria a la Ultra Trail del Bages. Altres, mortals, dormíem…massa ja que no em vaig despertar per anar a fer la @neorural amb l’amic Santi que s’havia ofert per ensenyar-me-la…

Suposo que no em va anar malament… A la tarda marxàvem cap a Roses. Amb la calma recollíem els dorsals de la cursa de l’endemà alhora que saludàvem als ja bastants coneguts d’altres curses, bé, de finals de curses, tot fent unes cervesetes. 

Allà em vaig enterar del molt bon paper que havien fet els coneguts a la ultra...quins cracks...en Guillem, en Jaumet, el Joan...i la Laia! Ja només falta que em diguin per anar a córrer algun dia amb ells...em maten. Si ells volen caminar...jo potser els segueixo corrent.

Vam anar cap a Llançà a casa d’uns vells coneguts, ara ja amics... Ells havien fet la mitja el dissabte i estaven una mica vermells...per sort el pronòstic pel diumenge era de núvol. Un soparet entre amics endrapant unes bones pizzes i amenitzat amb les converses típiques dels corredors, plans de futur,...algun beure...i a dormir. Lamentablement el temps no dóna per més... Ja se sap que quan un està bé el temps corre...

Diumenge fent el cafè abans de sortir pensava que fa un any que estava més o menys aquí mateix mirant com una colla de corredors escalfaven anant i venint per aquí al port. Pensava que si jo feia el mateix ja sortiria cansat...i segueixo pensant una mica igual. Així que allà a la punta...allà on ja toca el sol...estiro una mica mentre m’ho miro tot una mica allunyat.

L’any passat no em vaig atrevir amb la marató i em vaig quedar amb la mitja. Era la meva primera cursa “llarga”. Bé, no,...havia fet la Barraques de Vinya!!! Que no falti...

Aquest any estava decidit a estrenar-me amb la marató...encara que abans d’arribar aquí ja hagi fet alguna altra cosa més llarga... Les coses van com van... però si exceptuem la Marató Pirata de Montserrat, aquesta és la meva primera.

Abans de sortir apareixen els amics de Llançà que ens vénen a donar ànims...que ben parits...llevar-se a aquestes hores per venir a donar ànims... Em trobo amb l’Orlando i en Genís, de Salelles, en Quim de Manresa, la Pilar d’Avinyó i, segons abans de la sortida...el Campru. Sort que el veig ara perquè ja no el tornaré a veure més...segur!


Sortim per un carrer que ens treu de Roses, una pista i aviat comença el trenet per anar pujant el primer mur. Curiós que fins arribar allà no he vist a ningú caminant...patirem... Anem pujant en dues fileres de gent per anar avançant els que van un xic lents però fa una certa cosa...si en passo a masses potser és que vaig massa ràpid i acabo petant...


Així que em vaig aturant i vaig fent algunes fotos de la romeria i dels companys ara que encara anem junts. Em dec haver parat masses cops perquè en Quim i l’Orlando ja no els veig. En Genís el tinc una mica més endavant... La Pilar està allà a baix...i va pujant...espero que el genoll li aguanti i pugui disfrutar...

Recordo que algú, algun dia, em va comentar que en una cursa s’ha de mirar endavant...així que...endavant. Una baixada i comença una altra pujada que sembla que no però que... Jo, al meu ritme, on puc vaig corrent i si no caminant, que amb les cames que faig també vaig ràpid.


Vaig atrapant gent i a la que puc els passo intentant mantenir un ritme constant. El Genís ara ja va al darrera...però està fort...ja em passarà més endavant. 


Arribem a la carena i allà per molt que vulgui anar més ràpid no es pot pas. M’he quedat darrera d’un grupet al que he atrapat i aquí on no hi ha gens d’espai es complicat passar... I tampoc sé si estic tant fort per passar-los i després anar-me’n. Aprofitarem per recuperar-nos i fer algunes fotos més... Les vistes bé que s’ho valen...


Arribo a St. Pere de Rodes, km 12 aprox., al control omplo el camel, bec, una mica de plàtan, un crit al Genís i comencem a baixar per un corriol on has de vigilar. Seguim atrapant gent...i em torno a trobar el líder del grupet...faig soroll, bufo,...i ell no s’aparta pas...m’emprenyo i el passo en una corba però amb tantes pedres poso malament el peu i noto com es comença a torçar...però m’aguanta. La rebrincada l’aguanta el genoll. La mare que...m’hauria girat i l'hauria frenat de cop! Però em dic Pau... així que avall, la cursa és endavant.

Una mica més avall, quan no em veu, afluixo. Em fa mal el genoll...a veure si tot torna a lloc...


Arribo a la Selva de Mar. Quin poblet més maco. En Genís i jo fent fotos per aquells carreronets amb aquell torrent pel mig del poble... Ja sortíem del poble quan processo el que acabo de veure i valoro que val la pena fer mitja volta i anar-ho a immortalitzar. Quins cracs!!!


Arribant al Port de la Selva ens passen unes màquines...un home que va guiant a dues dones i com hi van... què han fet fins ara??? Com és que estan a darrera???

Per sortir del Port de la Selva hi ha una bona pujadeta...i la recordo ja que la vaig fer de baixada quan feia les 24 hores del Cap de Creus. Jo me la vull prendre amb calma. En Genís apreta...apa siau, jo ja aniré venint.


Al meu ritme, anar fent...anar tirant (jejeje, publicitat subliminal)i a ritme de Sabina no tardo massa en atrapar-lo. Aquesta part és ben bonica i per aquí motiva córrer. Saltant matolls d’aquells que punxen i esgarrapen (deuen tenir un nom més científic) vaig atrapant gent. Mira...el trio que m’ha passat volant... Per les rampes??? Veu molt líquid... Bé, ja m’atrapareu... I jo cap a Cadaqués...


A la baixada atrapo algun més, tot i que no vaig pas gaire ràpid... Intento portar un ritme constant amb el que no em cansi gaire... Atrapo a en Jordi, un company amb el que vaig fer bona part de les 24 hores, les més dures, les del final. Intercanviem quatre paraules i segueixo ben convençut que no tardarà en atrapar-me.

De fet, a tots els que passo me’ls miro bé i intento ser amable perquè estic plenament convençut que no tardaran en apretar i em passaran. Arribant a Cadaqués atrapo a dos paios de blanc...osti tu, en Quim i l’Orlando. Els deu haver passat alguna cosa...

Fem la part de pujada de Cadaqués plegats caminant però a la que veiem que podem començar a trotar es queden endarrere. Que carai...ja m’atraparan... Han anat a fer maratons i saben i poden córrer molta estona a un ritme alt...quan estiguin millor segur que se’m mengen...

Els corriols que hi ha per aquí m’agraden...les vistes són ben maques...però momentànies ja que si les mires massa... probablement caiguis. Anar seguint les marques i tot escoltant música vaig atrapant gent a la que deixo endarrere. Em preocupa...segurament és que vaig massa ràpid i petaré.

Als controls sempre m’obligo a beure líquid i menjar alguna cosa. Un plàtan, una truita i una xocolata fosa per la calor en el penúltim control,... I intento no parar-me...ni de córrer ni als controls a xerrar.


Així vaig fent...pensant en aquesta última corba de desnivell que marca el dorsal cap allà al km34. Si es això...pues no sembla tant...hi deu haver alguna altra sorpresa...

Em sembla que allà baix hi ha el bulli...ben bullits que estem nosaltres!! Quina calor!!! I com crema el sol...Estic per posar-me el paravent així a sobre les espatlles per protegir-me...


No deu faltar gaire... Apareixen cartellets:
-      Perquè correm? (toma ya, ara filosofarem...)
-      Mira al teu voltant!

Si home,...de reüll i encara...ja sé que és maco però si desvio la vista del terra qui quedarà maco seré jo!!


I segurament massa que devia mirar el paisatge perquè tot d’una jo em trobo a les primeres cases de Roses i sense veure cap de les moltes cintes que hi havia. Ai que no m’agrada... Busco com un boig a dreta i esquerre...meeeerda. Massa content que anava... Mitja volta. I amunt!!!

Allà hi ha cintes... jo, amb el pinyó automàtic anava agafant sempre el camí que anava cap avall...i ens volen fer anar donar volta... Arribo al control, l’últim. Amablement els dic que m’he perdut...ningú més ens ho ha dit...Pues vale. Sóc jo que ja no m’hi veig. Mulla’m la testa que marxo.

Un corriolet ens acaba de baixar fins a Roses on fem l’entrada pel passeig de costat del mar. Allà ja hi ha gent que anima i no sé perquè ens criden tant... Ah...resulta que una de les dones del trio és la tercera classificada... M’aparto perquè passi i a una distància prudencial miro com l’home que l’acompanya li buida tot el bidonet d’aigua per sobre. Ara? Cal? Buscaré la foto de la noia a l’entrada de meta...


A l’arribada hi ha amics que m’ofereixen aigua i em feliciten. Estic content. Ho he fet bastant bé...per ser jo. He buscat un ritme que pogués mantenir temps, he corregut les pistes amb el poc que m’agraden, he vigilat d’alimentar-me millor, hidratar-me, tot i perdre’m un xic he sabut rectificar, domar el cap, tranquil·litzar-me i seguir esforçant-me pel petit repte que m’havia proposat; fer la meva cursa.

Els companys no van tardar en arribar. Cada un amb la seva experiència...cadascú amb la seva creu marcada però a cada moment que passava més contents i orgullosos, satisfets i amb ganes de tornar-hi. Potser per aquí podem trobar la resposta a aquell cartellet???


*una forta abraçada a tots els amics de Llançà pels seus ànims, suport i tracte d’aquest cap de setmana. Han contribuït a fer-nos disfrutar encara més.

*Oriol, la teva feina és ben dura,...però has aconseguit que encara surti acceptablement bé. Merci per les fotos. Sempre fa gràcia.