dimecres, 17 de juliol de 2013

PUNK TRAIL DE SALELLES NOCTURNA (19km 800d+)


Devien ser cap al volt de les 7 quan vaig arribar a Salelles i allà hi havia molt de moviment. Gent cap aquí i cap allà intentant anar organitzant els diferents controls de la cursa amb un ull posat al cel i amb l’esperança que el temps ens respecti. Agafar el menjar, carregar-lo als cotxes i començar a marxar cap al lloc. El gel tardava en arribar i...el grup del que se suposa que era responsable...a la seva. Els koalas + stroika...al seu ritme.


A mi que m’agrada tenir-ho tot bastant organitzat i em faltava la gent que se suposa que havia de fer el control...que be! Però al seu ritme van anar arribant... La veritat és que tot i que en temes de puntualitat i orientació presentin certs dubtes...la seva fiabilitat és inqüestionable.

Amb aquestes que em truca en Krlos que havia anat a fer una volta prèvia (per allò de ser el més punki dels punkis, jejeje) I mira per on... la notícia que em podia alegrar la tarda: Resulta que un fill de mare... no va tenir més feina que dedicar-se a arrencar les cintes que tant ben posades havia deixat el dia anterior en tot el tram de pujada de la Pòpia del Montgròs. Olé tu... (Krlos, gràcies pel teu esforç per tornar a deixar bé el que algú s’havia entretingut en fer malbé).

Decidim marxar cap al control amb un cotxe i així jo tinc temps d’anar a tornar a col·locar-les. Gran idea la meva... Arribem dalt a la Pòpia i deixo a la gent que havia pujat amb el cotxe, que no havien estat mai en un control i menys  en un com aquest, i baixo a marcar el recorregut. Espero que quan torni ja hagin arribat tots i estiguem llestos. I espero que em guardin un entrepà...

La baixada, que pels que la van fer corrent va ser la pujada, ja em va fer suar. Quina calor que feia en aquella zona. Al corriol de baix ja vaig començar a trobar cintes a terra... A part de malparit, va ser un guarro!! Va arrencar les cintes i les va anar tirant al bosc... Ale doncs... a tornar a posar-les! Ja posats... n’hi afegeixo alguna no sigui que de nit la gent es perdi...

I altre cop cap al control... I toma ya...més notícies bones... Que els koales estan perduts donant voltes pels camins i no saben arribar...i mira que fa dos dies que vam venir a reconèixer la pista amb un d’ells...(no apunto el nom per no deixar-lo marcat...però donaré una pista...porta rastes!)

Pujo aquella “pujadeta” derrapant amb la mala llet que dóna veure que les coses no surten com un havia pensat i preparat per sortir corrent a buscar-los fins a la carretera. Per sort quan arribo a dalt amarat de suor veig, gratament, que ja arriben.

Es disculpen una mica pel retard i em tranquil·litzen però de veritat ho aconsegueixen quan entre tots ells es posen a muntar el control i en pocs minuts tot està preparat. La taula amb el menjar i beguda es col·loca sota la direcció silenciosa de la Queralt, de la música se n’encarrega l’Ivan, del tema de la beguda de civada surten voluntaris per tot arreu,...i apareixen les disfresses...i l’inici de la juerga.


Foto de família i mentre ens relaxem prenent una cerveseta anem veient les llumetes com van venint. Primer unes poques però més tard es veu un grup més compacte de gent que avança per pistes i corriols primer allunyant-se de nosaltres per després venir recte. Estan a baix...però tardaran un ratet encara en arribar... Això puja...


Anem a fer un pre-control uns metres més avall amb unes xibeques pels que vagin massa justos...o sobrats. Els primers en arribar venen xops de suor... Descanso i em relaxo quan comenten que els ha semblat ben marcat i que el recorregut els està agradant. Que el control num.2 és una passada...que et fan pujar a un “andamio”, que tenen un tirador de cervesa,...


Acaba d’arribar... que quan vegis els que hi ha 20 metres més amunt... Em sembla que van ser molts els que s’hi haurien quedat molta més estona de la que hi van ser... Una rave...música dels 60, llumetes de colors, menjar i beure,...i depenent del moment en que passéssiu...guerra d’aigua.


Els primers van rapidets però a darrera ja hi ha un altre grupet que no té pressa...que para a comentar la jugada i a saludar mentre fan un glop. Allà vas reconeixent, sota frontals que et deixen ben cec, als típics de cada una de les punks i altres que has anat trobant en altres curses i que has anat enredant.


I aquesta va ser la meva punk...gaudir veient la cara de contents que fèieu.  Cansats però feliços. Veure com la gent disfrutava és la recompensa dels esforços, il·lusions i energia que hi hem posat entre tots.

I el bonic de les punks és que hi disfruta tothom...fins i tot els que les muntem. I el que les prova, acostuma a repetir!

Al retornar al poble la poqueta gent que encara queda comenta que s’ho ha passat be, la gent no s’ha perdut i no hi ha hagut massa gent que s’hagi fet mal, una de les grans pors que teníem.

Dels controls, de tots els que hi havia, la gent en parla molt bé. Sembla que han quedat encantats... igual que nosaltres de poder comprovar com tot els del poble s’han bolcat per posar el granet de sorra per tal de fer la festa més grossa.


Aquesta segurament és el més destacable...que TOTHOM s’hi ha involucrat tant com ha pogut; els corredors aportant aliments pel banc i venint amb ganes, els organitzadors i col·laboradors amb la seva entrega. La il·lusió amb la que es van fer les coses es notava per arreu...i així les coses acostumen a sortir sempre bastant bé.


I veient com ha anat tot...bé que hi haurem de tornar!


dimarts, 16 de juliol de 2013

PETITA VOLTA AL CADÍ (28km 1900D+)

“El Comptador de Volls” tal i com diria l’Esteban ens va liar, ens hi vam deixar, segurament molt a gust, a una altra festeta. Fent unes birres per despedir al Rubén que marxava de vacances ens vam reunir, gairebé sense voler, una bona colla d’aquells amics que sempre tens ganes de veure; el Sergi, el Raül, la Marta, el Ruben, el Martox, la Pilar i, l’aparició per sorpresa del Pau Correcat.

Va ser allà que ens vam enterar que el Martox anava a fer la UT del Cadí. I el Raül, com a molt bon amic, va decidir que aniria bé que li pugéssim a donar suport a la carena del Cadí. Va bé. Una excusa com una altra per sortir a la muntanya...i a més per un bon amic.

Tot perfecte fins que a la nit abans de marxar ens envia un wats dient l’hora de quedar: a les 4’45!!...del matí. Cullooons... Però ja havíem quedat... i un simple comentari (Això tan sols és per homes...) referint-se a l’hora de sortir fa que puntualment tots, excepte el gurú del grup, estiguem preparats per marxar.


Déu ni do de la colleta...així dóna gust sortir ala muntanya... El Raül, la Marta, el Manel koala, la Rosa Percentil, el Pere, el Joan Pallars, el Jordi Molist, la Pilar, el Marsi,...i ja dormint a Gósol, el Pau Correcat.

A Gósol deixem el cotxe quan comença a fer una fina pluja tot i que veient el cel tot fa pensar que serà un d’aquells dies en que acabes ben moll. El gruix del grup marxem per el GR en direcció a Josa de Cadí. El Pau, en Pere i la Rosa pugen en cotxe fins allà. La resta anar fent pel corriolet de pujada seguint el guia que sembla que té ganes de posar-nos a prova i ja d’inici i pujada ens fa trotar.


Fins que confon el traçat! Allà ja connecto el meu GPS particular, vista per trobar senyals i l’orientació a veure si no fem km de més. Vaya guia...i mira que porta el gps... (clar que no se’l mira pas...)


Arribem a Josa sense adonar-nos de res. Cap amunt i amunt...Primer per un caminet fàcil de seguir en lleugera pujada fins que arribem al coll...i tot canvia. AMUNT!! Hi ha un km vertical per fer en 2km. Puja recte. Res de fer S ni Z. Recte amunt seguint un corriolet mig tapat per la vegetació, amb alguna grimpadeta i amb el terra humit i pedres soltes que no ho posen fàcil.
Ho passo fatal. Em falta energia però no m’atreveixo a menjar enmig d’aquesta pujada tant dreta. Però n’ha fent...n’ha tirant tot té un final i arribem al Coll de Tres Creus on ens reagrupem tots mentre anem animant a tots els corredors que van passant.


Els primers ja han passat... Allà anem saludant als corredors que hem anat coneixent d’altres curses que queden ben sorpresos de trobar-nos.

I finalment arriba el Martox. Amb un somriure d’orella a orella, emocionat de trobar tota aquella colla allà a dalt,...i sobrat de forces.



Estem una petita estona xerrant, fent fotos i demostrant que en aquesta cursa la competitivitat no li importa pas massa. Bé,... l’acompanyem un ratillo...no sigui que tingui un defalliment (JA!!!)


Així que tots fent el trenet (pichaculo, com diuen alguns)...anar xerrant ara amb un, ara amb l’altre,...segons allà on quedes i depenent de les forces. 

Anem seguint aquesta carena preciosa del Cadí, en la seva banda segurament més desconeguda. Agraeixo que el guía Martox ens vagi formant, com si en una sortida d’escoltes estiguéssim, de les diferents canals que anem creuant, el camí dels Bons Homes,...


El dia està ideal. Aquells núvols que hi havia inicialment han desaparegut i la mica de ventet és ideal per estar aquí dalt. El Martox, el que perillava que defallís, va davant a ritme, ara caminant, ara corrent...i la feina és dels altres per anar-lo seguint.


Així...com qui no vol la cosa acabem arribant al preciós refugi lliure del Cubil. Allà hi ha un control de pas de la UT. En Martox es despedeix després de recuperar energies i nosaltres seguim allà estirats esperant que arribin aquells de la colla que han quedat més enderrerits. Les coca-coles que hem pujat per injectar-li sucre en vena en cas de necessitat les aprofitem els altres...


Ens quedaríem allà estirats prenent el sol i possiblement acabaríem passant la nit en aquest refugi tant “romàntic” però sempre hi ha el que tiba del grup i aconsegueix aixecar-nos.

Una petita pujadeta fins a la bretxa i ja baixem cap a la pista que baixa al refugi d’Estasen i al coll seguint el PR cap a Gòsol on tenim els cotxes.


Hem passat un bon dia a la muntanya i amb una bona colleta i veient que no arribarem a casa a temps per anar a treballar...doncs fem unes cervesetes al bar del poble i l’acabem de petar abans d’arribar a dinar i fer la preciada migdiada amb la que tots estem pensant.


A la tarda tocarà anar a la punk trail de salelles...però això és una altra història...



diumenge, 14 de juliol de 2013

KILIAN’S CLASSIK (45KM 1500m)


A Font Romeu el dia 6 de juliol fan una de les curses de més anomenada degut al protagonista que cada any hi va amb els seus amics, el Kilian.

I m’hi vaig apuntar. Uns 45 km de recorregut per les muntanyes de la zona. S’inicia amb una zona de pista que ja va pujant lleugerament fins arribar a la part de les pistes on, després d’una forta pujada, curta però intensa, i de la posterior baixada s’arriba a l’estany de les Bulloses . Per mi, allà comença la cursa veritablement bonica. Els que fan la distància de 25km es desvien i quedem ja molts menys i ja estem distanciats els uns dels altres. Voregem estanys, ens enfilem anant guanyant alçada de mica en mica a un ritme que sempre es pot anar corrent... Alguns cops ens veiem obligats a travessar per clapes grans de neu,... donem la volta a un estanyet i retornem avall però aviat tornem a enfilar amunt. Arribem a sota del que crec que és el Carlit i...la mare...

Ens trobem amb un de l’organització que ens diu que hem de girar a l’esquerre... No pot ser! A 20 m més endavant veiem com s’allunyen els últims però a nosaltres ens fan girar avall... Segons el corredor francès que tenim al costat encara falten 5 minuts per tallar... Jo no en tinc ni idea. Ni m’ho havia mirat...

Emprenyats com mones, sense ganes de córrer però amb moltes ganes de dir a crits alguna cosa a algú tornem cap avall pel mateix lloc per on hem pujat.


El caminet pel costat del llac era bonic però no calia fer-lo dos cops al mateix dia...i a més a més ens haurem de menjar un km infernal de pista que no em fa pas cap gràcia...i total...per deixar de fer 3km??? Precisament quan el motoret se’ns havia engegant i carburava ja tant bé... Ara que havíem aconseguit agafar el ritme tortugueta en un mal dia...


Encara bo que al final el ritme és capaç de vèncer les ganes de queixar-me a algú (motius sobrats crec tenir,...) i som capaços d’acabar amb certa dignitat.
Arribem amb 6hores i 30 min tot i que personalment gens content ja que m’han obligat a perdre’m una part del recorregut. Una part que diuen que és ben maca.

No passaran masses dies abans no hi torni a fer-lo sencer i tranquil·lament, sense multituds ni empentes, de forma autònoma i minimalista, igual que al dia de la cursa.


M’explico. Que una cursa on segur que va el Kilian hi ha d’haver molta gent és una cosa que suposo que tots ens imaginem. I jo ja hi anava ben mentalitzat. Però em va superar... Tothom, els de la cursa curta i llarga pel mateix lloc, tant de temps junts, potser no es la millor opció.

Avituallaments. Impossibles de trobar els primers de la cursa degut a la quantitat de gent que hi havia davant. I si els demanaves aigua...et donaven un xupito!! D’aigua. Tens més set? Doncs te la fas passar... A l’únic lloc on em van permetre omplir el camelback va ser al control més llunyà i amb aigua del llac, que ja em sembla bé.

Quan pagues una inscripció d’una cursa no dóna dret a líquid?? Si jo en necessito no me’n pots donar?? El raccioneu???

Seguim... Heu anat a córrer mai a França? T’inscrius i has d’enviar un certificat mèdic o si no una foto de la tarja de la FECC. Una gestió que em va deixar flipat. Suposo que són així...

Vas a buscar el dorsal el dia abans ...i necessites ensenyar-los el material obligatori per tal que te’l donin. Com??? Però si després ho puc deixar tot i sortir sense res... No ho entenc.

I el que més em va emprenyar de tot, a part que m’obliguessin a retallar, és que quan arribes quasi no hi havia res per menjar!!!!

-      Així Pau... què és el que et va agradar?

El de sempre... El recorregut era ben maco...segurament que sense tanta gent molt més...i la gent... a tots aquells que vas trobant a les curses i amb qui has fet amistat...i als que coneixes de nou com en Zaid, una autèntica màquina, o la Núria i en Xavi que a part d’oferir la seva amistat ens van oferir la seva hospitalitat.



Aquestes coses són les que per mi fan que hagi valgut la pena haver-hi anat. Hi tornaré??? Veurem...

dijous, 11 de juliol de 2013

PUNK TRAIL DE SALLELLES. PREPARACIÓ


M’entero no se massa com que un grupet de gent vol muntar una punk a Salelles. Des de petit que per diversos motius he estat lligat amb aquest poble i, casualitats de la vida, fa temps que surto a córrer per aquesta zona. Em fa gràcia i m’apunto a veure si puc ajudar.

A la primera reunió a la que vaig ja veig que tenen bastant clar què fer. La volen fer nocturna. No n’hi ha cap i per les dates que proposen pot ser una molt bona opció per intentar evitar el calor.

Pel que fa al recorregut, que és la part que més m’interessa, el tenen bastant avançat. Celebro veure que no deixen passar la oportunitat d’incloure la sensacional carena del Gallicanta tot i que no puc evitar dubtar del que pot passar quan la gent baixi per allà de nit… Hi haurem de treballar una mica per intentar minimitzar les opcions a accidentar-se...


Pel que fa la resta del track em sembla una mica pistero...així que el dia que tinc temps i després de mirar-me mapes decideixo anar a esgarrinxar-me les cames tot buscant alguna alternativa. Parlant i comentant la jugada sembla que veiem la oportunitat d’obrir alguns corriols que poden fer-la més interessants. D’aquesta manera recuperem camins ja oblidats que faran el recorregut més interessant. Que bé!!

El problema com sempre és que hi ha una mica de feina...i que com que hi haurem de passar de nit, més val obrir-los a consciència i que durin. Així que durant molt més temps del que un hauria volgut, ara amb un de l’organització o amb l’amic que es deixa liar cap allà amb xapo i tisores i vinga a obrir camí. Crec que hi he dedicat unes 30 hores de treball però els quatre trams de corriol que s’han obert nous al final bé que crec que valen l’esforç.


Corriols amb cert caràcter... Entrades curioses que faran frenar als que vagin massa ràpids, algun descens tècnic i una pujada final que li donarà el caràcter punkie que la cursa mereix. La recompensa està a dalt... Una vista... llàstima que de nit potser no es pugui veure massa bé...


I després la tornada...Un descens per tota la carena del Gallicanta amb els trams més drets i tècnics una mica més treballats i amb més amplada (no molta) per intentar evitar la possible trompada.


En resum, una bonica volta per una zona per molts desconeguda però interessant. Uns 19km i 900+ en que si un es passa una mica de ritme pot ben ser que se li faci llarg.

Per sort, durant la cursa tenim la col·laboració dels amants de la festa que  preparen els avituallaments per tal de fer-ho tot molt més fàcil i agradable.


La recompensa a tot l’esforç, il·lusions i temps de tots nosaltres és veure com disfruteu amb la festa que entre tots estem preparant.


Alehoop!!! A córrer.

3