diumenge, 14 de juliol de 2013

KILIAN’S CLASSIK (45KM 1500m)


A Font Romeu el dia 6 de juliol fan una de les curses de més anomenada degut al protagonista que cada any hi va amb els seus amics, el Kilian.

I m’hi vaig apuntar. Uns 45 km de recorregut per les muntanyes de la zona. S’inicia amb una zona de pista que ja va pujant lleugerament fins arribar a la part de les pistes on, després d’una forta pujada, curta però intensa, i de la posterior baixada s’arriba a l’estany de les Bulloses . Per mi, allà comença la cursa veritablement bonica. Els que fan la distància de 25km es desvien i quedem ja molts menys i ja estem distanciats els uns dels altres. Voregem estanys, ens enfilem anant guanyant alçada de mica en mica a un ritme que sempre es pot anar corrent... Alguns cops ens veiem obligats a travessar per clapes grans de neu,... donem la volta a un estanyet i retornem avall però aviat tornem a enfilar amunt. Arribem a sota del que crec que és el Carlit i...la mare...

Ens trobem amb un de l’organització que ens diu que hem de girar a l’esquerre... No pot ser! A 20 m més endavant veiem com s’allunyen els últims però a nosaltres ens fan girar avall... Segons el corredor francès que tenim al costat encara falten 5 minuts per tallar... Jo no en tinc ni idea. Ni m’ho havia mirat...

Emprenyats com mones, sense ganes de córrer però amb moltes ganes de dir a crits alguna cosa a algú tornem cap avall pel mateix lloc per on hem pujat.


El caminet pel costat del llac era bonic però no calia fer-lo dos cops al mateix dia...i a més a més ens haurem de menjar un km infernal de pista que no em fa pas cap gràcia...i total...per deixar de fer 3km??? Precisament quan el motoret se’ns havia engegant i carburava ja tant bé... Ara que havíem aconseguit agafar el ritme tortugueta en un mal dia...


Encara bo que al final el ritme és capaç de vèncer les ganes de queixar-me a algú (motius sobrats crec tenir,...) i som capaços d’acabar amb certa dignitat.
Arribem amb 6hores i 30 min tot i que personalment gens content ja que m’han obligat a perdre’m una part del recorregut. Una part que diuen que és ben maca.

No passaran masses dies abans no hi torni a fer-lo sencer i tranquil·lament, sense multituds ni empentes, de forma autònoma i minimalista, igual que al dia de la cursa.


M’explico. Que una cursa on segur que va el Kilian hi ha d’haver molta gent és una cosa que suposo que tots ens imaginem. I jo ja hi anava ben mentalitzat. Però em va superar... Tothom, els de la cursa curta i llarga pel mateix lloc, tant de temps junts, potser no es la millor opció.

Avituallaments. Impossibles de trobar els primers de la cursa degut a la quantitat de gent que hi havia davant. I si els demanaves aigua...et donaven un xupito!! D’aigua. Tens més set? Doncs te la fas passar... A l’únic lloc on em van permetre omplir el camelback va ser al control més llunyà i amb aigua del llac, que ja em sembla bé.

Quan pagues una inscripció d’una cursa no dóna dret a líquid?? Si jo en necessito no me’n pots donar?? El raccioneu???

Seguim... Heu anat a córrer mai a França? T’inscrius i has d’enviar un certificat mèdic o si no una foto de la tarja de la FECC. Una gestió que em va deixar flipat. Suposo que són així...

Vas a buscar el dorsal el dia abans ...i necessites ensenyar-los el material obligatori per tal que te’l donin. Com??? Però si després ho puc deixar tot i sortir sense res... No ho entenc.

I el que més em va emprenyar de tot, a part que m’obliguessin a retallar, és que quan arribes quasi no hi havia res per menjar!!!!

-      Així Pau... què és el que et va agradar?

El de sempre... El recorregut era ben maco...segurament que sense tanta gent molt més...i la gent... a tots aquells que vas trobant a les curses i amb qui has fet amistat...i als que coneixes de nou com en Zaid, una autèntica màquina, o la Núria i en Xavi que a part d’oferir la seva amistat ens van oferir la seva hospitalitat.



Aquestes coses són les que per mi fan que hagi valgut la pena haver-hi anat. Hi tornaré??? Veurem...