dimecres, 17 de juliol de 2013

PUNK TRAIL DE SALELLES NOCTURNA (19km 800d+)


Devien ser cap al volt de les 7 quan vaig arribar a Salelles i allà hi havia molt de moviment. Gent cap aquí i cap allà intentant anar organitzant els diferents controls de la cursa amb un ull posat al cel i amb l’esperança que el temps ens respecti. Agafar el menjar, carregar-lo als cotxes i començar a marxar cap al lloc. El gel tardava en arribar i...el grup del que se suposa que era responsable...a la seva. Els koalas + stroika...al seu ritme.


A mi que m’agrada tenir-ho tot bastant organitzat i em faltava la gent que se suposa que havia de fer el control...que be! Però al seu ritme van anar arribant... La veritat és que tot i que en temes de puntualitat i orientació presentin certs dubtes...la seva fiabilitat és inqüestionable.

Amb aquestes que em truca en Krlos que havia anat a fer una volta prèvia (per allò de ser el més punki dels punkis, jejeje) I mira per on... la notícia que em podia alegrar la tarda: Resulta que un fill de mare... no va tenir més feina que dedicar-se a arrencar les cintes que tant ben posades havia deixat el dia anterior en tot el tram de pujada de la Pòpia del Montgròs. Olé tu... (Krlos, gràcies pel teu esforç per tornar a deixar bé el que algú s’havia entretingut en fer malbé).

Decidim marxar cap al control amb un cotxe i així jo tinc temps d’anar a tornar a col·locar-les. Gran idea la meva... Arribem dalt a la Pòpia i deixo a la gent que havia pujat amb el cotxe, que no havien estat mai en un control i menys  en un com aquest, i baixo a marcar el recorregut. Espero que quan torni ja hagin arribat tots i estiguem llestos. I espero que em guardin un entrepà...

La baixada, que pels que la van fer corrent va ser la pujada, ja em va fer suar. Quina calor que feia en aquella zona. Al corriol de baix ja vaig començar a trobar cintes a terra... A part de malparit, va ser un guarro!! Va arrencar les cintes i les va anar tirant al bosc... Ale doncs... a tornar a posar-les! Ja posats... n’hi afegeixo alguna no sigui que de nit la gent es perdi...

I altre cop cap al control... I toma ya...més notícies bones... Que els koales estan perduts donant voltes pels camins i no saben arribar...i mira que fa dos dies que vam venir a reconèixer la pista amb un d’ells...(no apunto el nom per no deixar-lo marcat...però donaré una pista...porta rastes!)

Pujo aquella “pujadeta” derrapant amb la mala llet que dóna veure que les coses no surten com un havia pensat i preparat per sortir corrent a buscar-los fins a la carretera. Per sort quan arribo a dalt amarat de suor veig, gratament, que ja arriben.

Es disculpen una mica pel retard i em tranquil·litzen però de veritat ho aconsegueixen quan entre tots ells es posen a muntar el control i en pocs minuts tot està preparat. La taula amb el menjar i beguda es col·loca sota la direcció silenciosa de la Queralt, de la música se n’encarrega l’Ivan, del tema de la beguda de civada surten voluntaris per tot arreu,...i apareixen les disfresses...i l’inici de la juerga.


Foto de família i mentre ens relaxem prenent una cerveseta anem veient les llumetes com van venint. Primer unes poques però més tard es veu un grup més compacte de gent que avança per pistes i corriols primer allunyant-se de nosaltres per després venir recte. Estan a baix...però tardaran un ratet encara en arribar... Això puja...


Anem a fer un pre-control uns metres més avall amb unes xibeques pels que vagin massa justos...o sobrats. Els primers en arribar venen xops de suor... Descanso i em relaxo quan comenten que els ha semblat ben marcat i que el recorregut els està agradant. Que el control num.2 és una passada...que et fan pujar a un “andamio”, que tenen un tirador de cervesa,...


Acaba d’arribar... que quan vegis els que hi ha 20 metres més amunt... Em sembla que van ser molts els que s’hi haurien quedat molta més estona de la que hi van ser... Una rave...música dels 60, llumetes de colors, menjar i beure,...i depenent del moment en que passéssiu...guerra d’aigua.


Els primers van rapidets però a darrera ja hi ha un altre grupet que no té pressa...que para a comentar la jugada i a saludar mentre fan un glop. Allà vas reconeixent, sota frontals que et deixen ben cec, als típics de cada una de les punks i altres que has anat trobant en altres curses i que has anat enredant.


I aquesta va ser la meva punk...gaudir veient la cara de contents que fèieu.  Cansats però feliços. Veure com la gent disfrutava és la recompensa dels esforços, il·lusions i energia que hi hem posat entre tots.

I el bonic de les punks és que hi disfruta tothom...fins i tot els que les muntem. I el que les prova, acostuma a repetir!

Al retornar al poble la poqueta gent que encara queda comenta que s’ho ha passat be, la gent no s’ha perdut i no hi ha hagut massa gent que s’hagi fet mal, una de les grans pors que teníem.

Dels controls, de tots els que hi havia, la gent en parla molt bé. Sembla que han quedat encantats... igual que nosaltres de poder comprovar com tot els del poble s’han bolcat per posar el granet de sorra per tal de fer la festa més grossa.


Aquesta segurament és el més destacable...que TOTHOM s’hi ha involucrat tant com ha pogut; els corredors aportant aliments pel banc i venint amb ganes, els organitzadors i col·laboradors amb la seva entrega. La il·lusió amb la que es van fer les coses es notava per arreu...i així les coses acostumen a sortir sempre bastant bé.


I veient com ha anat tot...bé que hi haurem de tornar!