TRANSPIRINAICA. Dia a dia.


DIJOUS 13 de JULIOL. LLANÇÀ - ALBANYÀ

Amb la intenció de passar-ne via surto de Llançà, tard. No tardo en comprovar que anar ràpid aquí serà difícil… Pujades de no molt desnivell però carregades de pedres que fan relliscar, que amb les alforges carregades i la falta de pràctica en btt després de tot un any sense tocar-la costen més del que voldria. A tot això s’hi ha d’afegir que he d’estar atent al llibre que em marca l’itinerari intentant veure a temps la traicionera pedra que es posa a sota de la meva roda. La veritat és que aconsegueixo no caure...però faig alguns km de més...


Calor...molta. A Cantallops em dutxo a la font i a la Jonquera ja estic ben sec. Saludo a una simpàtica senyoreta però no m’aturo. Porto la cartera plena i la veritat és que prefereixo gastar-ho d’altres maneres...


Trobo una parella d’anglesos que sembla que també fan la Transpirinaica...els adalanto... A Darnius la calor i la gana em fan decidir aturar-me i ja que hi estic posat...em faig un bon menú.


M’aturo al camping d’Albanyà. 70km. Descans guanyat


DIVENDRES 14 de JULIOL. ALBANYÀ – ST. PAUDE SEGURIES


Anar fent... Quan vaig a marxar del càmping veig passar a la parella d’anglesos i surto darrera seu. No tardo en atrapar-los. Seguim tota la pujada junts i a Sadernes, mentre jo faig un esmorzar que em retorni l’energia, ells marxen amb la intenció d’anar-se a remullar a la riera.


Marxo i vaig fent tot sol mirant el cel que s’està ennuvolant per moments. Em trobo amb el que fa l’avituallament a una colla de gallecs que la fan descarregats i amb el suport d’un quart que els va seguint amb la furgo. Els tinc darrera però no acaben d’atrapar-me.

Arribo bastant fos a St. Pau de Seguries però una bossa de croissants de xocolata em revifen. Mentre estic endrapant aquesta “delicatessen” els gallecs m’atrapen...juntament amb la tormenta. Pluja a més no poder. Pedra. Vent. I més pluja.

No he arribat a Camprodon però aquí hi ha un hostal no massa car. I amb aquestes que tot mirant com plou veig arribar a dos ànecs sobre unes bicis...la parella dels anglesos. Xops de cap a peus. Tremolant de fred. Blancs de la por que han passat quan els ha caigut la pedregada a dalt a no sé quin coll. Déu ni do... Tots cap a l’hostal i dutxa ben calenteta.


DISSABTE 15 de JULIOL ST. PAU DE SEGURIES-TOSAS


Esmorzar a primera hora i sortim amb ganes de recuperar el que ahir no vam fer i més. Camprodon i amunt. A partir de Tregurà jo vaig fent al meu ritme i els anglesos van venint al seu ritme, a darrera. Quina pujada... Un cop a dalt va planejant un ratet enmig de remats de vaques i després una baixada eterna fins a Ribes de Freser.


Allà no puc deixar passar l’oportunitat d’anar a esmorzar/dinar al bar Gusi on, sembla ser pel que diuen diversos corredors, que hi ha tant bon ambient. Són ben amables d’omplir-me els bidonets de gel tot i que amb la calor que fa no tarden a escalfar-se.


Començo l’ascensió a la Collada tot i que no tardo en desviar-me a l’esquerre, agafant una variant de la Transpirinaica, per equivocació. Carai amb la variant...quina pujada! Baixo de la bici i empenyo. No serà la última vegada que ho hauré de fer...

Se’m posa a ploure. Arribant a Planoles ja torna a fer sol. L´’ultim cop que vaig ser aquí va ser en la UT. Bastions. D’aquí es va cap a Tosas. Una zona plana segons el que diu el del bar (imagino que ell ho fa amb cotxe) I una merda pla!!! “Falso llano” que dirien alguns...d’aquells que anant carregat fas amb el plat petit per no patir massa...


Arribo a Tosas on el primer que veig és una paradeta d’aquelles coques de Pedrafita que sempre hi ha a tota fira d’artesans. Me n’apropio una i busco un lloc a cobert on apuntalar el cul just abans que el cel ens caigui al damunt. Llamps i trons. Pluja torrencial i pedra. On deuen ser els anglesos???
El que tinc clar és que jo no pujo la collada amb aquest temps. Poso l’aïllant al banc de la caseta per esperar el tren i em fico dins del sac. És un bivac una mica cutre però...bona nit!


DIUMENGE 16 de JULIOL TOSAS-BAGA

Surto amb un ós per rosegar sense haver esmorzat res. He de fer la collada. 4km al 10% i sense treva.


Ja a dalt veig la temptadora carretera asfaltada que em portaria directe i ràpid a la Molina, però la Transpirinaica se’n va a fer una volta i jo, cap allà.
Arribo a la part de l’estació que està més a l’est i, finalment allà, puc fer un cafè amb llet i descarregar relaxadament.

D’aquí s’ha de pujar a dalt de tot dels telecadires. Una pujada de collons!!! Que fas per tornar a baixar ràpidament i anar a parar altre cop a la Molina. Quins collons... La baixada es fa per una pista blava que esquiant pots fer amb els ulls tancats. Amb la btt i amb els rocs que hi ha decideixo fer-la caminant per evitar una més que possible caiguda.

A la carretera de la Masella atrapo als anglesos, més llestos, que s’han saltat aquesta pujada del tot inútil. M’expliquen que el dia anterior els va agafar altre cop la pedregada i que tot va quedar blanc. M’ensenyen fotos de les pedres i són del tamany d’un ou i es veu el terra talment com si hagués nevat. Sort que jo estava a cobert...


Pujem direcció a Coll de Pal. A les primeres rampes ens veiem obligats a descavalcar i comencem a fer de burros, a empènyer. Un bon ratu més tard comença a planejar i les vistes fan que valoris d’una altra manera l’esforç fet per arribar fins aquí a dalt.


I de Coll de Pal...avall. Agafem una pista que ens fa passar pel refugi de Rebost i que baixa directe i de forma cansada pels dits de tant frenar fins a Bagà.

De moment no ens hem mullat...però decidim anar al càmping a esperar les pluges que cada dia ens acompanyen. No tarden en arribar...Quan surti del bar veuré si la meva tenda ha quedat ben negada...


DILLUNS 22 de JULIOL BAGA - NOVES DE SEGRE

Em llevo i està tot ben moll. A fora. Els anglesos al final van acabar agafant un bungalow crec per la insistència silenciosa de la xiqueta.


Quan he plegat la tenda i tota la resta ells ja han marxat. Crec que els ha quedat clar que a les tardes hi ha més risc de tempestes i val la pena fer els km com més aviat millor.


Com sempre...pujada. I de la bona. Per una pista plena de rocs que fan més difícil passar. Toca baixar i empènyer a ratus. Meeerda. Ja veig que avui serà un mal dia... Sembla ser que les cames no em tiren, les sensacions no són gaire bones, no em moc de lloc,...o és el collons de pujada???


Plat petit i mirada perduda. Abaixo el cap i anar fent... No tardo en atrapar els anglesos. Després de passar pel costat del Pedraforca, ja a Tuixent, fem un entrepà reparador. M’entretinc llegint el diari mentre els anglesos decideixen anar fent.

A les 3 del migdia i tot fent la xinxeta final de l’etapa els atrapo. Arriben a Noves de Segre on l’únic que trobem és un apartament per passar la nit. Arribar al xalet-refugi de St. Joan de l’Erm a 28 km d’aquí no entra al cap dels anglesos per molt de temps que tinguem. De fet, hi ha un desnivell important fins allà... Ens aturem aquí. Sopar de gourmet a base d’espaguetis i sardines que fa dies que tragino i, si les mosques ens deixen, a dormir.


DIMARTS 23 de JULIOL NOVES DE SEGRE – ARESTUI


Avui he decidit anar al meu ritme i no esperar als anglesos. Així que com que tan sols sortir ja comença un potent “falso llano” que ens ha de portar fins a St. Joan de l’Erm (1200d+) més amunt.

Aquí és on pateixo de veritat. El cap em diu que no ho acabaré pas. Abandonar és una paraula que cada cop veig més clara i més a prop de la meva boca. M’aturo a mitja pujada...quasibé buit i mig decidit. Parlo amb els que estan a casa, amb alguns amics per whatsapp...i al final una frase fa que trobi la força per seguir. “Perquè vols tornar amb la calor que fa aquí?” També té raó... Aconsegueixo arribar al cafè amb llet reparador de St. Joan de l’Erm. Em tranquil·litzo i em calmo. El xip em canvia al mateix temps que el paisatge, molt més bonic i atractiu.


Deixo de pensar amb la Transpirinaica i començo a pensar en arribar una mica més endavant. On? No sé encara...però més endavant.


A Llavorsí ja sóc un altre. Valoro la intensitat de la negror dels núvols que tinc sobre el cap i, ple d’optimisme, decideixo seguir. Olé amb el meu optimisme...M’enganxa la pluja abans d’arribar a cobert. Al refugi lliure del coll de Rat no hi arribaré pas...potser a l’alberg d’Arestui...


Entro dins de l’alberg al moment en que comença la segona tromba d’aigua. Salvat. 35€ per dormir, menjar ben complert i esmorzar per tirar sense parar durant tot el dia. I sobretot la dutxa d’aigua calenta per treure’m tot el fang que he menjat avui, que no ha estat poc.


DIMECRES 24 de JULIOL ARESTUI – TORRE DECABDELLA


Un dels problemes d’estar bé en un lloc és que costa marxar-ne. Així que després d’esmorzar cal una bona dosi de decisió per posar-me en marxa.
Amunt per una pista típica (falso llano) vaig pujant per una pista bastant pedregosa però bonica ja que el paisatge que tenim al costat realment anima la vista. Primer per una zona boscosa i ja més endavant per zona alta, amb la única companyia de vaques i cavalls. I també, com no, de la parella anglesa.
Pujant m’enrecordo d’un ciclista alemany amb el que vaig coincidir l’any passat fent la volta a Islàndia. Mantenia que els canvis Shimano van molt bé però que després de 400km ja es desincronitzen i avui li he de donar la raó ja que el meu ja es queixa. No hi ha res més emprenyador que pedalar i que el canvi es canviï quan  ell vulgui. 


Arribo al coll on comença tota una pista que flanquejant a una alçada superior als 2.000m va voltant el Montsant de Pallars. Preciós. Aquesta és una zona comuna amb aquells que fan els “Pedals de foc” així que em vaig creuant amb alguns ciclistes que passen, descarregats i més ràpids.


Jo vaig a una altra cosa...mirant cap aquí i cap allà amb la intenció de no perdre’m res de la vista que ofereix aquesta talaia i...una pedra que em crida allà al mig que la veig a l’últim moment per poder evitar la caiguda  però no sense sentir un temut “crack” que em fa pensar en el que és i que tira per terra tota l’atenció que he intentat posar durant aquests dies per intentar mantenir la btt en les millors condicions. Resultat: un raid trencat.

Sí, les rodes en tenen més d’un...però es notarà.

Digueu-me despistat o inconscient però tot i saber el risc evident a que passés això en una travessa tant llarga no en vaig agafar cap. La veritat és que no sé si el sabria canviar. No ho he provat mai. Algun dia hauria d’aprendre a reparar aquestes coses que es trenquen més habitualment... M’ho apunto. L’enganxo amb cinta americana una mica com puc esperant que aguanti almenys per arribar fins al primer poble.

La gran baixada que hi ha al final de l’etapa haurà de ser xino xano i a esperar que a l’alberg es pugui solucionar. A l’Alberg de Cabdella sembla que ja estan acostumats a que molts ciclistes arribin amb la bici fotuda i tenen un conegut que puja d’algun dels pobles de la zona perquè gent com jo puguin seguir recorrent camins de muntanya.

Al final acabo canviant 4 raids que fan cara de trencar-se si els mires massa i aprenc a arreglar el canvi. Almenys alguna cosa he aprés...



Avui m’hi he posat tard. El bon esmorzar de la Torre de Cabdella m’ha retingut. La notícia del tren descarrilat a Galícia ha arribat fins aquí, també. Tristesa...i emprenyada amb algú que sembla que no mira els anuncis de prevenció d’accidents que els responsables de trànsit no paren de posar-nos a la TV quan dinem.


La fresqueta que fa aquí dalt es deixa de notar quan començo la primera de les pujades del dia. Si pogués recollir totes les gotes de suor que van caient.. Això no és un falso llano...és una pujada duríssima!! Una trialera amb tota regla. A empènyer i, fins i tot, a trams, a carregar la bici amb tot el que porta penjat. Ole tu!!!

És un corriol ben bonic, ja m’agradaria poder-lo fer corrent, però amb la bici i les alforges prou difícil és passar i em clavo els pedals diversos cops als bessons. Ja tenim algunes ferides de guerra i el toc èpic al tenir les cames sagnants.

La baixada del coll és igual de trinxada així que toca fer el mateix que a la pujada. Caminar al costat de la bici.


Com que no n’hi havia prou, la segona pujada del dia és encara pitjor. És tota per una gran solana sense cap ombra on amagar-te, ni que sigui breus instants. La pista està plena de grava...d’aquella grava de muntanya...aquella que quan estàs pedalant a sobre la roda rellisca i tanta energia et fa perdre. A caminar un altre cop... una lleugera baixada i, sense treva, una alta pujada. I acompanyat d’una d’aquelles baixades de risc. D’aquelles en que si caus segurament tan sols recolliran els teus óssos, nets de pell.

Amb tota aquesta “grava” mantenir la direcció ja és una tasca complicada però sort o prudència no acabo a terra.

La part final per arribar a Pont de Suert no té més, per sort. Buscar un càmping ja és una mica més difícil.

Sigui com sigui, no sé si per la calor que ha fet avui, per la gravilla de muntanya, o que he tingut un mal dia,... el cas és que la d’avui ha estat, al meu entendre, una de les etapes més dures del que porto de ruta. I pinta que la de demà serà igual...


Ah...un immens agraïment a l’Eduard Cabanes que ahir a la nit va venir a l’alberg de la Torre de Cabdella a arreglar-me la bici. Gràcies a la seva paciència ara ja sé sincronitzar el canvi.


DIVENDRES 26 de JULIOL PONT DE SUERT – VIU

La d’avui es podria dir que al final és una etapa de transició, que no vol pas dir que sigui fàcil, però que al final ha estat còmode ja que molta part de la ruta ha estat per carretera. I d’aquesta manera es fan molt més ràpid i bé els km...


Això sí, els camins són molt durs ja que hi ha moltes roques que dificulten les pujades i també les baixades.

I el dia ha començat tard ja que al càmping Alta Ribagorça (ctra. Del Pont de Suert) m’han cuidat molt bé. Després d’un molt bon sopar a millor preu i el vinet que l’acompanyava, aquest matí a l’esmorzar, he coincidit amb un dels referents alpinístics del nostre país; en Carles Gel. I així, l’esmorzar ha estat una amena conversa parlant d’aquesta ruta, d’aquella ascensió, possibilitats futures,...i se m’han fet les 10 del matí i amb poques ganes de seguir...però s’ha de fer.


Amb la calma, i no tanta calor com ahir, he intentat trobar un càmping prop del final d’etapa però resulta que aquells que hi havia fa anys se’ls va endur alguna de les riuades. Sembla que s’haurà de pagar...així que com que encara és aviat decideixo anar pujant i començar l’etapa del dia següent.

M’aturo a Viu, en una casa rural on m’ofereixen un bon sopar i esmorzar a preu raonable, una dutxa i un llit, que segur que la meva esquena ho agrairà.



DISSABTE 27 de JULIOL VIU – FISCAL (Servisé - Fiscal)


M’hi torno a posar tard. Segur que els anglesos ja han passat...Vaig fent la pujada diària fins arribar al coll. Allà, primer per un corriol i després per entre els arbres arribo fins a la segona pujada.

Creuo la carretera de la vall de Benasque. És hora de dinar. Com m’agraden els entrepans dels manyos... quin tamany... Mitja barra de mig i plena de talls de llom d’almenys 1cm de gruix. Gairebé impossible de posar-se’l a la boca...quasibé! Llàstima que no hagin sucat el pa amb tomàquet...


D’aquí una carretera de pujada pel costat del riu entrant al Desfiladero d’Añisclo. Val la pena venir a fer aquest tram expressament... que bonic. I a l’ombra. Una carretereta preciosa entre  el tall de la muntanya amb el riu allà a baix i unes parets que sembla que t’hagin de caure a sobre. Un riu transparent i molt temptador. Ben a gust que m’hi banyaria...però és que l’aigua està molla... I el destí farà que em banyi igualment...


Arribant a dalt el coll, alguna cosa em diu que millor que em posi el Gore. La meva intenció era tapar-me de l’aire fresquet que s’estava girant...no acaba passant massa que ja sigui per la pluja. Torrencial. En la ràpida baixada que hi ha fins al primer bar quedem ben xops. I al arribar a la protecció del bar...surt el sol.

Decidim amb els anglesos fer alguns quilòmetres més fins a Fiscal on hi ha un càmping. Quan falta poc per arribar s’obre la comporta del cel. Primer l’avis als que ens ve a sobre en forma d’una bona pedregada que et deixa ben estabornit i desorientat. Després el diluvi amb ratxes de vent de manera que l’aigua entra a tot arreu.

Al veure’ns la senyora de recepció del càmping ens ofereix un bungalow a preu rebaixat que no dubtem en agafar. Necessitem poder-nos assecar i amb una mica de sort assecar la roba.

Ja pateixo en el moment d’haver-me de posar moll tot això demà al matí...


DIUMENGE 28 de JULIOL. FISCAL – SENEGÜE


Avui al llarg de tot el recorregut no he trobat cap poble. Ni gran ni petit. I com que no he trobat cap bar on aturar-me a perdre una mica el temps...doncs he acabat ràpid.


Avui ha estat un dia HUMIT. Al matí m’he vist obligat a posar-me la roba i el calçat que ahir va quedar ben xop. I els camins estaven plens d’aigua que han fet que la sensació de moll durés gairebé tota la jornada.

La pujada és dura fina arribar a Sasa, on s’acaba el desnivell més fort. D’allà comença el “falso llano” per una pista plena de bassals i fang que ho fan una mica més cansat. Un d’aquells dies en que quedes ben guarro! I la traca final... Pujar gairebé fins a dalt de tot la Peña Oturia. Des d’allà la vista és espectacular i més avui en que el dia es tant clar després de la tempesta d’ahir.


Es flanqueja la Peña passant pel costat de ramats de vaques i aprofitant els corriols que elles han obert però que han deixat plenes de “mines” barrejades entre fang i pedres. Esquivo aquesta i aquella,...però inevitablement al final vaig a caure i...em salvo posant el peu...sobre una de les “mines”. Moll, brut i emmerdat. Meeerda!

I allà enmig del camí...una vaca morta rodejada de voltors que estan fent un festí. Passo sense mirar massa que em fa una mica de fàstic i tampoc hi puc fer pas res...


La baixada... d’aquelles que es fan més lentes que algunes pujades. Plena de pedres. Resulta que algú molt llest després de les pluges va decidir passar amb una retro per “arreglar” el camí tot i que em sembla que el que va aconseguir va ser aixecar totes les pedres i crear un fangueig monumental. N’hi ha que són molt llestos...


DILLUNS 29 de JULIOL. SENEGÜE – AÍSA


No sé pas si pel fet de ser dilluns o senzillament perquè toca però el cas és que avui al matí he tingut la sensació que alguna cosa havia de passar. Un dia d’aquells en que si estàs a casa et dediques a vaguejar i fer neteja com a molt.


Ja he començat perdent-me alguns cops quan no tocava. Com es pot ser tant distret o tant burro? I mira que porto el GPS...clar que si no te’l mires...
La pujada d’avui ha estat una d’aquelles que puja, puja i segueix pujant. I es cargola i es cargola...i quan arribes a dalt i penses que podràs disfrutar de la baixada...resulta que és d’aquelles que has de fer frenant a tope i amb extrema precaució degut a les moltes pedres... Baixant em creuo amb una família, em distrec,...i la roda de darrere decideix anar a frenar amb la pedra més punxeguda que hi ha. Pffffiiiitt.... Meerda. La coberta foradada. La càmera destrossada i tot el líquid que hi ha a l’interior i que hauria de tapar el forat el que fa és emmerdar. Bé. Caaaalma.

Canvio la càmera i baixo tant xino xano com puc. 2km i Pffffiiit... Un altre cop. De la manera com està la coberta no em sorprèn pas. Bé, ara hi haurem de posar un parxe. Amb la calma i sota una ombra poso un altre parxe. Dins de la mala sort...una micade sort ja que el camí s’ha convertit en carretera i potser aguantarà millor... Aguanta fins al poble on mentre em menjo un entrepà vaig posant un altre parxe. Estic de sort ja que a 8km hi ha una botiga de bicis on espero poder arreglar-la.

Mentre estic allà al bar veig arribar als anglesos en direcció contrària. Resulta que ells també han tingut problemes a les bicis i avui s’han hagut de desviar i anar a buscar un lloc on els poguessin reparar els frens... Almenys em reconforta saber que no sóc l’únic que té alguns problemes...

Amb paciència, alguns km de més i alguns euros tot té solució. Així que vaig seguint i m’aturo a Aísa, a un alberg on, em trobo a la parella d’anglesos. Ja n’hi ha suficient per avui.


DIMARTS 30 de JULIOL. AÍSA – ZURIZA

Avui el dia es podria resumir amb l’anècdota dels francesos si no fos perquè al final tot ha canviat.


Ja des del principi arribar a Echo no ha estat fàcil. Empènyer i de valent per un corriol ple de pedres i que no para de pujar. Ha estat tot baixant, també per un corriol pedregós i malparit, en que m’he trobat a dos francesos que pujaven. Xerrem i ens expliquem la ruta, la que hem fet i la que ens queda. Els faig la “sana” observació que els veig molt lleugers per fer una ruta tant llarga i amb aquestes que em contesten...”Tenemos mujeres!” Ole tu. Aquí queda dit.

La veritat és que a mi em serveix una bona estona per pensar en coses que em distreguin una mica de la duresa del terreny. Quan  torno a connectar em trobo en un barranc on es confon el riu amb el camí. De fet, tot és igual i jo vaig tirant avall sense saber si estic fent ràfting o btt. Segurament, descens de barrancs. Inciclable. Així que a empènyer de baixada.


Al final trobo una carretera i cap amunt. Al arribar al primer poble em fan saber que hi ha un camí pel que m’hauria pogut estalviar tota la baixada del barranc i alguns quilòmetres. Hauria anat bé saber-ho abans...

Port amunt i altre cop a empènyer fins que el corriol s’acaba. Al baixar...igual. Arribar a Echo ha estat tot un suplici. Mig dia i tan sols porto 30km...

Dino en un bar i començo a pujar un port a l’hora de la migdiada, a ple sol. No hi ha ni una petita ombra on amagar-se...en un dels dies més calorosos que hem tingut. I al arribar a dalt...tot i veure que la carretera va cap avall...resulta que la pista ens segueix fent anar amunt, on atrapo i passo els anglesos.


Intentant passar un talús que l’aigua havia fet caure em foto a terra amb tanta mala sort que un cop a terra la bici em cau a sobre la cuixa. El dolor em fa marejar i m’he de quedar estirat a terra. M’atrapen els anglesos que m’ajuden una mica però quan intento aixecar-me em segueixo marejant.

M’estic una bona estona per recuperar-me...potser és l’edat o que la pinya és més important del que voldria reconèixer... Al final, coix i masegat aconsegueixo seguir i un gelat a Ainsa em revifa el suficient per poder fer el “falso llano” fins a Zuriza, un lloc preciós per tot aquell que no el conegui.


El gel que allà m’oferixen, el menú casero, el llit i un parell d’ibuprofrens barrejats amb uns patxarans i bona conversa amb una colla de bascos farà que el dia següent, tot i que, encara amb bastant mal, trobi l’energia i força per seguir.


DIMECRES 31 de JULIOL. ZURIZA – RONCESVALLES

Començo amb la única intenció de posar a prova la meva cama a veure com em trobo. Acabar de pujar el port i una llarga baixada fins a Ainsa on fins i tot passo fred.

La cama, quan pedalo, no em fa mal. Em molesta i molt quan camino. Vaig tirant, per sort per carretera, que fa que sigui molt més fàcil. Els km van caient a millor ritme que ahir...millor perquè si vull arribar a Roncesvalles he de fer uns 90 km...


Atrapo a uns ciclistes que fa un parell de dies van començar a Fiscal i amb els que vam intercanviar algunes paraules. En Javi i la Núria, crec. Fem junts la jornada. Primer pujant fins arribar gairebé a dalt del coll de Larrau. Allà comencem una de les zones més boniques i agradables del dia. Creuem tot el bosc d’Irati, comprovant la immensitat que té i, sobretot, agraint la seva protecció boscosa en un dia amb molt de sol.


El parell de “xinxetes” en forma de pujades de 400m que hi ha al final ens fan veure que l’etapa d’avui és considerable i el descans enmig dels pelegrins, totalment merescut.



DIJOUS 1 d’AGOST. RONCESVALLES – ETXALAR

Surto de Roncesvalles quan tots els pelegrins, ja siguin dels que van amb motxilla i botes o dels que van amb bici, han marxat. A més, jo marxo en la direcció oposada. He de fer el port, curtet.


Un cop allà, per pista, comença una baixada, llarguíssima, que em fa patir. És agradable de fer...i dura molts km...però no puc deixar de patir tenint en compte que en algun moment o altre això ho hauré de recuperar...


I al final...acaba arribant. Una pujada curta en km però dreta de mala manera. Començo a fer “S” d’una banda a l’altra de la petita carretera i feina que tinc per anar seguint. Al cap de molta més estona del que hauria volgut arribo a dalt. Baixo mig acollonit pensant que la segona “xinxeta” d’avui es veia encara més dura en el perfil...i em tocarà fer-la a sota el millor sol de tots!

I així és. Mig caminant/empenyent i anant parant a totes les petites ombres que trobo vaig pujant fent la meva particular penitència. La cama segueix fent mal però més lent del que voldria, encara que sigui gairebé arrossegant-me, jo segueixo endavant. Bé, amunt!


Veig un lloc per fer picnics, amb unes ombres increïbles i una font. STOP. Són les 2 del migdia i el sol apreta que impressiona. Allà trobo als dos catalans que també esperen que el sol no apreti tant. Es veu que els anglesos han passat fa 10 min... Bé, jo faig una migdiada entre una manada de cavalls que venen a la font a buscar la mateixa ombra.

Sortim a les 4 i acabem la pujada que ens quedava. Ens queda clar que potser no tenen unes muntanyes molt altes però pel que fa a desnivells curts i bèsties...van ben servits.

Ens trobem tots a Etxalar. Ens atipem tots en un restaurant molt “basc” on ens deixen ben tips i decidim que l’endemà farem l’última etapa tots junts.



DIVENDRES 2 d’AGOST. ETXALAR – HONDARRIBIA

Un podria pensar que la última etapa hauria de ser ja un pur tràmit i que tot ha de ser baixada...més tenint en compte que cal arribar al mar...doncs no!
Per acabar bé, hi ha algunes pujadetes de molt cuidadu!! Pujades curtes i potents d’aquelles que més val pujar empenyent i així no rebentar-te. I sempre amb la il·lusió que quan arribis a dalt ja vegis el mar, senyal inequívoc que això s’acaba.


Aquesta imatge tarda en arribar...però arriba. La veritat és que la sensació que tens quan veus el mar és impressionant. És el moment en que ja sí que saps que això s’acaba...i tots els esforços d’aquests dies recorren fugaçment el teu cap. Cada pujada i baixada. Tots els esforços que hi has anat posant. I una llagrimeta d’emoció...


El tram final sí que és de pur tràmit. Per carretera i prop del riu i del mar. Pla. I, al final, la platja. Això ja està fet.


Quina serà la propera?




Comentaris

Entrades populars