TRANSPIRINAICA. Dia a dia.
DIJOUS 13 de JULIOL. LLANÇÀ - ALBANYÀ
Amb la intenció de passar-ne via surto de
Llançà, tard. No tardo en comprovar que anar ràpid aquí serà difícil… Pujades
de no molt desnivell però carregades de pedres que fan relliscar, que amb les
alforges carregades i la falta de pràctica en btt després de tot un any sense
tocar-la costen més del que voldria. A tot això s’hi ha d’afegir que he d’estar
atent al llibre que em marca l’itinerari intentant veure a temps la traicionera
pedra que es posa a sota de la meva roda. La veritat és que aconsegueixo no
caure...però faig alguns km de més...
Calor...molta. A Cantallops em dutxo a la
font i a la Jonquera ja estic ben sec. Saludo a una simpàtica senyoreta però no
m’aturo. Porto la cartera plena i la
veritat és que prefereixo gastar-ho d’altres maneres...
Trobo una parella d’anglesos que sembla que
també fan la Transpirinaica...els adalanto... A Darnius la calor i la gana em
fan decidir aturar-me i ja que hi estic posat...em faig un bon menú.
M’aturo al camping d’Albanyà. 70km. Descans
guanyat
DIVENDRES 14 de JULIOL. ALBANYÀ – ST. PAUDE SEGURIES
Anar fent... Quan vaig a marxar del càmping
veig passar a la parella d’anglesos i surto darrera seu. No tardo en
atrapar-los. Seguim tota la pujada junts i a Sadernes, mentre jo faig un
esmorzar que em retorni l’energia, ells marxen amb la intenció d’anar-se a
remullar a la riera.
Marxo i vaig fent tot sol mirant el cel que
s’està ennuvolant per moments. Em trobo amb el que fa l’avituallament a una
colla de gallecs que la fan descarregats i amb el suport d’un quart que els va
seguint amb la furgo. Els tinc darrera però no acaben d’atrapar-me.
Arribo bastant fos a St. Pau de Seguries
però una bossa de croissants de xocolata em revifen. Mentre estic endrapant
aquesta “delicatessen” els gallecs m’atrapen...juntament amb la tormenta. Pluja
a més no poder. Pedra. Vent. I més pluja.
No he arribat a Camprodon però aquí hi ha
un hostal no massa car. I amb aquestes que tot mirant com plou veig arribar a
dos ànecs sobre unes bicis...la parella dels anglesos. Xops de cap a peus.
Tremolant de fred. Blancs de la por que han passat quan els ha caigut la
pedregada a dalt a no sé quin coll. Déu ni do... Tots cap a l’hostal i dutxa
ben calenteta.
DISSABTE 15 de JULIOL ST. PAU DE SEGURIES-TOSAS
Esmorzar a primera hora i sortim amb ganes
de recuperar el que ahir no vam fer i més. Camprodon i amunt. A partir de
Tregurà jo vaig fent al meu ritme i els anglesos van venint al seu ritme, a
darrera. Quina pujada... Un cop a dalt va planejant un ratet enmig de remats de
vaques i després una baixada eterna fins a Ribes de Freser.
Allà no puc deixar passar l’oportunitat
d’anar a esmorzar/dinar al bar Gusi on, sembla ser pel que diuen diversos
corredors, que hi ha tant bon ambient. Són ben amables d’omplir-me els bidonets
de gel tot i que amb la calor que fa no tarden a escalfar-se.
Començo l’ascensió a la Collada tot i que
no tardo en desviar-me a l’esquerre, agafant una variant de la Transpirinaica,
per equivocació. Carai amb la variant...quina pujada! Baixo de la bici i
empenyo. No serà la última vegada que ho hauré de fer...
Se’m posa a ploure. Arribant a Planoles ja
torna a fer sol. L´’ultim cop que vaig ser aquí va ser en la UT. Bastions.
D’aquí es va cap a Tosas. Una zona plana segons el que diu el del bar (imagino
que ell ho fa amb cotxe) I una merda pla!!! “Falso llano” que dirien
alguns...d’aquells que anant carregat fas amb el plat petit per no patir massa...
Arribo a Tosas on el primer que veig és una
paradeta d’aquelles coques de Pedrafita que sempre hi ha a tota fira
d’artesans. Me n’apropio una i busco un lloc a cobert on apuntalar el cul just
abans que el cel ens caigui al damunt. Llamps i trons. Pluja torrencial i
pedra. On deuen ser els anglesos???
El que tinc clar és que jo no pujo la
collada amb aquest temps. Poso l’aïllant al banc de la caseta per esperar el
tren i em fico dins del sac. És un bivac una mica cutre però...bona nit!
DIUMENGE 16 de JULIOL TOSAS-BAGA
Surto amb un ós per rosegar sense haver
esmorzat res. He de fer la collada. 4km al 10% i sense treva.
Ja a dalt veig la temptadora carretera
asfaltada que em portaria directe i ràpid a la Molina, però la Transpirinaica
se’n va a fer una volta i jo, cap allà.
Arribo a la part de l’estació que està més
a l’est i, finalment allà, puc fer un cafè amb llet i descarregar relaxadament.
D’aquí s’ha de pujar a dalt de tot dels
telecadires. Una pujada de collons!!! Que fas per tornar a baixar ràpidament i
anar a parar altre cop a la Molina. Quins collons... La baixada es fa per una
pista blava que esquiant pots fer amb els ulls tancats. Amb la btt i amb els
rocs que hi ha decideixo fer-la caminant per evitar una més que possible
caiguda.
A la carretera de la Masella atrapo als
anglesos, més llestos, que s’han saltat aquesta pujada del tot inútil.
M’expliquen que el dia anterior els va agafar altre cop la pedregada i que tot
va quedar blanc. M’ensenyen fotos de les pedres i són del tamany d’un ou i es
veu el terra talment com si hagués nevat. Sort que jo estava a cobert...
Pujem direcció a Coll de Pal. A les
primeres rampes ens veiem obligats a descavalcar i comencem a fer de burros, a
empènyer. Un bon ratu més tard comença a planejar i les vistes fan que valoris
d’una altra manera l’esforç fet per arribar fins aquí a dalt.
I de Coll de Pal...avall. Agafem una pista
que ens fa passar pel refugi de Rebost i que baixa directe i de forma cansada
pels dits de tant frenar fins a Bagà.
De moment no ens hem mullat...però decidim
anar al càmping a esperar les pluges que cada dia ens acompanyen. No tarden en
arribar...Quan surti del bar veuré si la meva tenda ha quedat ben negada...
DILLUNS 22 de JULIOL BAGA - NOVES DE SEGRE
Em llevo i està tot ben moll. A fora. Els
anglesos al final van acabar agafant un bungalow crec per la insistència
silenciosa de la xiqueta.
Quan he plegat la tenda i tota la resta
ells ja han marxat. Crec que els ha quedat clar que a les tardes hi ha més risc
de tempestes i val la pena fer els km com més aviat millor.
Com sempre...pujada. I de la bona. Per una
pista plena de rocs que fan més difícil passar. Toca baixar i empènyer a ratus.
Meeerda. Ja veig que avui serà un mal dia... Sembla ser que les cames no em
tiren, les sensacions no són gaire bones, no em moc de lloc,...o és el collons
de pujada???
Plat petit i mirada perduda. Abaixo el cap
i anar fent... No tardo en atrapar els anglesos. Després de passar pel costat
del Pedraforca, ja a Tuixent, fem un entrepà reparador. M’entretinc llegint el
diari mentre els anglesos decideixen anar fent.
A les 3 del migdia i tot fent la xinxeta
final de l’etapa els atrapo. Arriben a Noves de Segre on l’únic que trobem és
un apartament per passar la nit. Arribar al xalet-refugi de St. Joan de l’Erm a
28 km d’aquí no entra al cap dels anglesos per molt de temps que tinguem. De
fet, hi ha un desnivell important fins allà... Ens aturem aquí. Sopar de
gourmet a base d’espaguetis i sardines que fa dies que tragino i, si les
mosques ens deixen, a dormir.
DIMARTS 23 de JULIOL NOVES DE SEGRE – ARESTUI
Avui he decidit anar al meu ritme i no
esperar als anglesos. Així que com que tan sols sortir ja comença un potent “falso
llano” que ens ha de portar fins a St. Joan de l’Erm (1200d+) més amunt.
Aquí és on pateixo de veritat. El cap em
diu que no ho acabaré pas. Abandonar és una paraula que cada cop veig més clara
i més a prop de la meva boca. M’aturo a mitja pujada...quasibé buit i mig
decidit. Parlo amb els que estan a casa, amb alguns amics per whatsapp...i al
final una frase fa que trobi la força per seguir. “Perquè vols tornar amb la
calor que fa aquí?” També té raó... Aconsegueixo arribar al cafè amb llet
reparador de St. Joan de l’Erm. Em tranquil·litzo i em calmo. El xip em canvia
al mateix temps que el paisatge, molt més bonic i atractiu.
Deixo de pensar amb la Transpirinaica i
començo a pensar en arribar una mica més endavant. On? No sé encara...però més
endavant.
A Llavorsí ja sóc un altre. Valoro la
intensitat de la negror dels núvols que tinc sobre el cap i, ple d’optimisme,
decideixo seguir. Olé amb el meu optimisme...M’enganxa la pluja abans d’arribar
a cobert. Al refugi lliure del coll de Rat no hi arribaré pas...potser a
l’alberg d’Arestui...
Entro dins de l’alberg al moment en que
comença la segona tromba d’aigua. Salvat. 35€ per dormir, menjar ben complert i
esmorzar per tirar sense parar durant tot el dia. I sobretot la dutxa d’aigua
calenta per treure’m tot el fang que he menjat avui, que no ha estat poc.
DIMECRES 24 de JULIOL ARESTUI – TORRE DECABDELLA
Un dels problemes d’estar bé en un lloc és
que costa marxar-ne. Així que després d’esmorzar cal una bona dosi de decisió
per posar-me en marxa.
Amunt per una pista típica (falso llano)
vaig pujant per una pista bastant pedregosa però bonica ja que el paisatge que
tenim al costat realment anima la vista. Primer per una zona boscosa i ja més
endavant per zona alta, amb la única companyia de vaques i cavalls. I també,
com no, de la parella anglesa.
Pujant m’enrecordo d’un ciclista alemany
amb el que vaig coincidir l’any passat fent la volta a Islàndia. Mantenia que
els canvis Shimano van molt bé però que després de 400km ja es desincronitzen i
avui li he de donar la raó ja que el meu ja es queixa. No hi ha res més
emprenyador que pedalar i que el canvi es canviï quan ell vulgui.
Arribo al coll on comença tota una pista
que flanquejant a una alçada superior als 2.000m va voltant el Montsant de
Pallars. Preciós. Aquesta és una zona comuna amb aquells que fan els “Pedals de
foc” així que em vaig creuant amb alguns ciclistes que passen, descarregats i
més ràpids.
Jo vaig a una altra cosa...mirant cap aquí
i cap allà amb la intenció de no perdre’m res de la vista que ofereix aquesta
talaia i...una pedra que em crida allà al mig que la veig a l’últim moment per
poder evitar la caiguda però no sense
sentir un temut “crack” que em fa pensar en el que és i que tira per terra tota
l’atenció que he intentat posar durant aquests dies per intentar mantenir la
btt en les millors condicions. Resultat: un raid trencat.
Sí, les rodes en tenen més d’un...però es
notarà.
Digueu-me despistat o inconscient però tot
i saber el risc evident a que passés això en una travessa tant llarga no en
vaig agafar cap. La veritat és que no sé si el sabria canviar. No ho he provat
mai. Algun dia hauria d’aprendre a reparar aquestes coses que es trenquen més
habitualment... M’ho apunto. L’enganxo amb cinta americana una mica com puc
esperant que aguanti almenys per arribar fins al primer poble.
La gran baixada que hi ha al final de
l’etapa haurà de ser xino xano i a esperar que a l’alberg es pugui solucionar.
A l’Alberg de Cabdella sembla que ja estan acostumats a que molts ciclistes
arribin amb la bici fotuda i tenen un conegut que puja d’algun dels pobles de
la zona perquè gent com jo puguin seguir recorrent camins de muntanya.
Al final acabo canviant 4 raids que fan
cara de trencar-se si els mires massa i aprenc a arreglar el canvi. Almenys
alguna cosa he aprés...
DIJOUS 25 de JULIOL LA TORRE DE CABDELLA –EL PONT DE SUERT (Pont de Suert - Càmping)
Avui m’hi he posat tard. El bon esmorzar de
la Torre de Cabdella m’ha retingut. La notícia del tren descarrilat a Galícia
ha arribat fins aquí, també. Tristesa...i emprenyada amb algú que sembla que no
mira els anuncis de prevenció d’accidents que els responsables de trànsit no
paren de posar-nos a la TV quan dinem.
La fresqueta que fa aquí dalt es deixa de
notar quan començo la primera de les pujades del dia. Si pogués recollir totes
les gotes de suor que van caient.. Això no és un falso llano...és una pujada
duríssima!! Una trialera amb tota regla. A empènyer i, fins i tot, a trams, a
carregar la bici amb tot el que porta penjat. Ole tu!!!
És un corriol ben bonic, ja m’agradaria
poder-lo fer corrent, però amb la bici i les alforges prou difícil és passar i
em clavo els pedals diversos cops als bessons. Ja tenim algunes ferides de
guerra i el toc èpic al tenir les cames sagnants.
La baixada del coll és igual de trinxada
així que toca fer el mateix que a la pujada. Caminar al costat de la bici.
Com que no n’hi havia prou, la segona
pujada del dia és encara pitjor. És tota per una gran solana sense cap ombra on
amagar-te, ni que sigui breus instants. La pista està plena de
grava...d’aquella grava de muntanya...aquella que quan estàs pedalant a sobre
la roda rellisca i tanta energia et fa perdre. A caminar un altre cop... una
lleugera baixada i, sense treva, una alta pujada. I acompanyat d’una d’aquelles
baixades de risc. D’aquelles en que si caus segurament tan sols recolliran els
teus óssos, nets de pell.
Amb tota aquesta “grava” mantenir la
direcció ja és una tasca complicada però sort o prudència no acabo a terra.
La part final per arribar a Pont de Suert
no té més, per sort. Buscar un càmping ja és una mica més difícil.
Sigui com sigui, no sé si per la calor que
ha fet avui, per la gravilla de muntanya, o que he tingut un mal dia,... el cas
és que la d’avui ha estat, al meu entendre, una de les etapes més dures del que
porto de ruta. I pinta que la de demà serà igual...
Ah...un immens agraïment a l’Eduard Cabanes
que ahir a la nit va venir a l’alberg de la Torre de Cabdella a arreglar-me la
bici. Gràcies a la seva paciència ara ja sé sincronitzar el canvi.
DIVENDRES 26 de JULIOL PONT DE SUERT – VIU
La d’avui es podria dir que al final és una
etapa de transició, que no vol pas dir que sigui fàcil, però que al final ha
estat còmode ja que molta part de la ruta ha estat per carretera. I d’aquesta
manera es fan molt més ràpid i bé els km...
Això sí, els camins són molt durs ja que hi
ha moltes roques que dificulten les pujades i també les baixades.
I el dia ha començat tard ja que al càmping
Alta Ribagorça (ctra. Del Pont de Suert) m’han cuidat molt bé. Després d’un
molt bon sopar a millor preu i el vinet que l’acompanyava, aquest matí a
l’esmorzar, he coincidit amb un dels referents alpinístics del nostre país; en
Carles Gel. I així, l’esmorzar ha estat una amena conversa parlant d’aquesta
ruta, d’aquella ascensió, possibilitats futures,...i se m’han fet les 10 del
matí i amb poques ganes de seguir...però s’ha de fer.
Amb la calma, i no tanta calor com ahir, he
intentat trobar un càmping prop del final d’etapa però resulta que aquells que
hi havia fa anys se’ls va endur alguna de les riuades. Sembla que s’haurà de
pagar...així que com que encara és aviat decideixo anar pujant i començar
l’etapa del dia següent.
M’aturo a Viu, en una casa rural on
m’ofereixen un bon sopar i esmorzar a preu raonable, una dutxa i un llit, que
segur que la meva esquena ho agrairà.
DISSABTE 27 de JULIOL VIU – FISCAL (Servisé - Fiscal)
M’hi torno a posar tard. Segur que els
anglesos ja han passat...Vaig fent la pujada diària fins arribar al coll. Allà,
primer per un corriol i després per entre els arbres arribo fins a la segona
pujada.
Creuo la carretera de la vall de Benasque.
És hora de dinar. Com m’agraden els entrepans dels manyos... quin tamany...
Mitja barra de mig i plena de talls de llom d’almenys 1cm de gruix. Gairebé
impossible de posar-se’l a la boca...quasibé! Llàstima que no hagin sucat el pa
amb tomàquet...
D’aquí una carretera de pujada pel costat
del riu entrant al Desfiladero d’Añisclo. Val la pena venir a fer aquest tram
expressament... que bonic. I a l’ombra. Una carretereta preciosa entre el tall de la muntanya amb el riu allà a baix
i unes parets que sembla que t’hagin de caure a sobre. Un riu transparent i
molt temptador. Ben a gust que m’hi banyaria...però és que l’aigua està
molla... I el destí farà que em banyi igualment...
Arribant a dalt el coll, alguna cosa em diu
que millor que em posi el Gore. La meva intenció era tapar-me de l’aire
fresquet que s’estava girant...no acaba passant massa que ja sigui per la
pluja. Torrencial. En la ràpida baixada que hi ha fins al primer bar quedem ben
xops. I al arribar a la protecció del bar...surt el sol.
Decidim amb els anglesos fer alguns
quilòmetres més fins a Fiscal on hi ha un càmping. Quan falta poc per arribar
s’obre la comporta del cel. Primer l’avis als que ens ve a sobre en forma d’una
bona pedregada que et deixa ben estabornit i desorientat. Després el diluvi amb
ratxes de vent de manera que l’aigua entra a tot arreu.
Al veure’ns la senyora de recepció del
càmping ens ofereix un bungalow a preu rebaixat que no dubtem en agafar.
Necessitem poder-nos assecar i amb una mica de sort assecar la roba.
Ja pateixo en el moment d’haver-me de posar
moll tot això demà al matí...
DIUMENGE 28 de JULIOL. FISCAL – SENEGÜE
Avui al llarg de tot el recorregut no he
trobat cap poble. Ni gran ni petit. I com que no he trobat cap bar on aturar-me
a perdre una mica el temps...doncs he acabat ràpid.
Avui ha estat un dia HUMIT. Al matí m’he
vist obligat a posar-me la roba i el calçat que ahir va quedar ben xop. I els
camins estaven plens d’aigua que han fet que la sensació de moll durés gairebé
tota la jornada.
La pujada és dura fina arribar a Sasa, on
s’acaba el desnivell més fort. D’allà comença el “falso llano” per una pista
plena de bassals i fang que ho fan una mica més cansat. Un d’aquells dies en
que quedes ben guarro! I la traca final... Pujar gairebé fins a dalt de tot la
Peña Oturia. Des d’allà la vista és espectacular i més avui en que el dia es
tant clar després de la tempesta d’ahir.
Es flanqueja la Peña passant pel costat de
ramats de vaques i aprofitant els corriols que elles han obert però que han
deixat plenes de “mines” barrejades entre fang i pedres. Esquivo aquesta i
aquella,...però inevitablement al final vaig a caure i...em salvo posant el
peu...sobre una de les “mines”. Moll, brut i emmerdat. Meeerda!
I allà enmig del camí...una vaca morta
rodejada de voltors que estan fent un festí. Passo sense mirar massa que em fa
una mica de fàstic i tampoc hi puc fer pas res...
La baixada... d’aquelles que es fan més
lentes que algunes pujades. Plena de pedres. Resulta que algú molt llest
després de les pluges va decidir passar amb una retro per “arreglar” el camí
tot i que em sembla que el que va aconseguir va ser aixecar totes les pedres i
crear un fangueig monumental. N’hi ha que són molt llestos...
DILLUNS 29 de JULIOL. SENEGÜE – AÍSA
No sé pas si pel fet de ser dilluns o
senzillament perquè toca però el cas és que avui al matí he tingut la sensació
que alguna cosa havia de passar. Un dia d’aquells en que si estàs a casa et
dediques a vaguejar i fer neteja com a molt.
Ja he començat perdent-me alguns cops quan
no tocava. Com es pot ser tant distret o tant burro? I mira que porto el
GPS...clar que si no te’l mires...
La pujada d’avui ha estat una d’aquelles
que puja, puja i segueix pujant. I es cargola i es cargola...i quan arribes a
dalt i penses que podràs disfrutar de la baixada...resulta que és d’aquelles
que has de fer frenant a tope i amb extrema precaució degut a les moltes
pedres... Baixant em creuo amb una família, em distrec,...i la roda de darrere
decideix anar a frenar amb la pedra més punxeguda que hi ha. Pffffiiiitt....
Meerda. La coberta foradada. La càmera destrossada i tot el líquid que hi ha a
l’interior i que hauria de tapar el forat el que fa és emmerdar. Bé. Caaaalma.
Canvio la càmera i baixo tant xino xano com
puc. 2km i Pffffiiit... Un altre cop. De la manera com està la coberta no em
sorprèn pas. Bé, ara hi haurem de posar un parxe. Amb la calma i sota una ombra
poso un altre parxe. Dins de la mala sort...una micade sort ja que el camí s’ha
convertit en carretera i potser aguantarà millor... Aguanta fins al poble on
mentre em menjo un entrepà vaig posant un altre parxe. Estic de sort ja que a
8km hi ha una botiga de bicis on espero poder arreglar-la.
Mentre estic allà al bar veig arribar als
anglesos en direcció contrària. Resulta que ells també han tingut problemes a
les bicis i avui s’han hagut de desviar i anar a buscar un lloc on els poguessin
reparar els frens... Almenys em reconforta saber que no sóc l’únic que té
alguns problemes...
Amb paciència, alguns km de més i alguns
euros tot té solució. Així que vaig seguint i m’aturo a Aísa, a un alberg on,
em trobo a la parella d’anglesos. Ja n’hi ha suficient per avui.
DIMARTS 30 de JULIOL. AÍSA – ZURIZA
Avui el dia es podria resumir amb
l’anècdota dels francesos si no fos perquè al final tot ha canviat.
Ja des del principi arribar a Echo no ha
estat fàcil. Empènyer i de valent per un corriol ple de pedres i que no para de
pujar. Ha estat tot baixant, també per un corriol pedregós i malparit, en que
m’he trobat a dos francesos que pujaven. Xerrem i ens expliquem la ruta, la que
hem fet i la que ens queda. Els faig la “sana” observació que els veig molt
lleugers per fer una ruta tant llarga i amb aquestes que em
contesten...”Tenemos mujeres!” Ole tu. Aquí queda dit.
La veritat és que a mi em serveix una bona
estona per pensar en coses que em distreguin una mica de la duresa del terreny.
Quan torno a connectar em trobo en un
barranc on es confon el riu amb el camí. De fet, tot és igual i jo vaig tirant
avall sense saber si estic fent ràfting o btt. Segurament, descens de barrancs.
Inciclable. Així que a empènyer de baixada.
Al final trobo una carretera i cap amunt.
Al arribar al primer poble em fan saber que hi ha un camí pel que m’hauria
pogut estalviar tota la baixada del barranc i alguns quilòmetres. Hauria anat
bé saber-ho abans...
Port amunt i altre cop a empènyer fins que
el corriol s’acaba. Al baixar...igual. Arribar a Echo ha estat tot un suplici.
Mig dia i tan sols porto 30km...
Dino en un bar i començo a pujar un port a
l’hora de la migdiada, a ple sol. No hi ha ni una petita ombra on
amagar-se...en un dels dies més calorosos que hem tingut. I al arribar a
dalt...tot i veure que la carretera va cap avall...resulta que la pista ens
segueix fent anar amunt, on atrapo i passo els anglesos.
Intentant passar un talús que l’aigua havia
fet caure em foto a terra amb tanta mala sort que un cop a terra la bici em cau
a sobre la cuixa. El dolor em fa marejar i m’he de quedar estirat a terra.
M’atrapen els anglesos que m’ajuden una mica però quan intento aixecar-me em
segueixo marejant.
M’estic una bona estona per
recuperar-me...potser és l’edat o que la pinya és més important del que voldria
reconèixer... Al final, coix i masegat aconsegueixo seguir i un gelat a Ainsa
em revifa el suficient per poder fer el “falso llano” fins a Zuriza, un lloc
preciós per tot aquell que no el conegui.
El gel que allà m’oferixen, el menú casero,
el llit i un parell d’ibuprofrens barrejats amb uns patxarans i bona conversa
amb una colla de bascos farà que el dia següent, tot i que, encara amb bastant
mal, trobi l’energia i força per seguir.
DIMECRES 31 de JULIOL. ZURIZA –
RONCESVALLES
Començo amb la única intenció de posar a
prova la meva cama a veure com em trobo. Acabar de pujar el port i una llarga
baixada fins a Ainsa on fins i tot passo fred.
La cama, quan pedalo, no em fa mal. Em
molesta i molt quan camino. Vaig tirant, per sort per carretera, que fa que
sigui molt més fàcil. Els km van caient a millor ritme que ahir...millor perquè
si vull arribar a Roncesvalles he de fer uns 90 km...
Atrapo a uns ciclistes que fa un parell de
dies van començar a Fiscal i amb els que vam intercanviar algunes paraules. En
Javi i la Núria, crec. Fem junts la jornada. Primer pujant fins arribar gairebé
a dalt del coll de Larrau. Allà comencem una de les zones més boniques i
agradables del dia. Creuem tot el bosc d’Irati, comprovant la immensitat que té
i, sobretot, agraint la seva protecció boscosa en un dia amb molt de sol.
El parell de “xinxetes” en forma de pujades
de 400m que hi ha al final ens fan veure que l’etapa d’avui és considerable i
el descans enmig dels pelegrins, totalment merescut.
DIJOUS 1 d’AGOST. RONCESVALLES – ETXALAR
Surto de Roncesvalles quan tots els
pelegrins, ja siguin dels que van amb motxilla i botes o dels que van amb bici,
han marxat. A més, jo marxo en la direcció oposada. He de fer el port, curtet.
Un cop allà, per pista, comença una
baixada, llarguíssima, que em fa patir. És agradable de fer...i dura molts
km...però no puc deixar de patir tenint en compte que en algun moment o altre
això ho hauré de recuperar...
I al final...acaba arribant. Una pujada
curta en km però dreta de mala manera. Començo a fer “S” d’una banda a l’altra
de la petita carretera i feina que tinc per anar seguint. Al cap de molta més estona
del que hauria volgut arribo a dalt. Baixo mig acollonit pensant que la segona
“xinxeta” d’avui es veia encara més dura en el perfil...i em tocarà fer-la a
sota el millor sol de tots!
I així és. Mig caminant/empenyent i anant
parant a totes les petites ombres que trobo vaig pujant fent la meva particular
penitència. La cama segueix fent mal però més lent del que voldria, encara que
sigui gairebé arrossegant-me, jo segueixo endavant. Bé, amunt!
Veig un lloc per fer picnics, amb unes
ombres increïbles i una font. STOP. Són les 2 del migdia i el sol apreta que
impressiona. Allà trobo als dos catalans que també esperen que el sol no apreti
tant. Es veu que els anglesos han passat fa 10 min... Bé, jo faig una migdiada
entre una manada de cavalls que venen a la font a buscar la mateixa ombra.
Sortim a les 4 i acabem la pujada que ens
quedava. Ens queda clar que potser no tenen unes muntanyes molt altes però pel
que fa a desnivells curts i bèsties...van ben servits.
Ens trobem tots a Etxalar. Ens atipem tots
en un restaurant molt “basc” on ens deixen ben tips i decidim que l’endemà
farem l’última etapa tots junts.
DIVENDRES 2 d’AGOST. ETXALAR – HONDARRIBIA
Un podria pensar que la última etapa hauria
de ser ja un pur tràmit i que tot ha de ser baixada...més tenint en compte que
cal arribar al mar...doncs no!
Per acabar bé, hi ha algunes pujadetes de
molt cuidadu!! Pujades curtes i potents d’aquelles que més val pujar empenyent
i així no rebentar-te. I sempre amb la il·lusió que quan arribis a dalt ja
vegis el mar, senyal inequívoc que això s’acaba.
Aquesta imatge tarda en arribar...però
arriba. La veritat és que la sensació que tens quan veus el mar és
impressionant. És el moment en que ja sí que saps que això s’acaba...i tots els
esforços d’aquests dies recorren fugaçment el teu cap. Cada pujada i baixada.
Tots els esforços que hi has anat posant. I una llagrimeta d’emoció...
El tram final sí que és de pur tràmit. Per
carretera i prop del riu i del mar. Pla. I, al final, la platja. Això ja està
fet.
Quina serà la propera?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada