dimarts, 10 de setembre de 2013

PUNK TRAIL de CALAF 2013 25km 600d+


Les Punk trails no són curses. Són festes. I si ja no és la primera que fas, llavors és una festa de retrobament amb tots aquells malalts que decideixen que no hi ha millor cosa a fer un matí de dissabte que posar-se les vambes i sortir a fer uns quilòmetres.

I una de les grans caracterísitques que tenen les punks és que el rellotge el pots deixar a casa. El temps no importa. És un dia per compartir quilòmetres, experiències viscudes des de l’últim cop que ens vam veure i de les que farem. I amb una mica de sort,...fer noves amistats.

Companys de curses. Amb la calma...
Així que respectant aquestes premisses, que val a dir són les que marquen totes les curses a les que vaig, arribo a Calaf sense ni tan sols estar apuntat. Tenia previst anar a fer una altra cosa...però una previsió de temps pèssima ens va fer desistir. Amablement demano si és possible afegir-m’hi...porto el bidonet per si van curts als avituallaments... Però no m’hi posen cap problema i amb un somriure m’accepten al grup.


Abans d’arribar a la sortida ja m’he trobat amb tanta gent coneguda que no he tingut pas temps de xerrar el temps que voldria amb tots ells. Potser la sort farà que durant el recorregut...

Sortim tranquil·lament i mentre començo a xerrar amb alguns em fixo que deu ser la punk trail en que hi ha més gent que porta vambes d’asfalt.

De fet, segurament aquesta és una de les punks en que hi ha més % de pista. Veurem com ha quedat aquest any ja que l’Albert ja m’ha fet saber que han canviat una mica el recorregut. Sigui com sigui, segur que haurem de fer més pista del que voldria ja que els turonets queden ben lluny.


De tota manera i a mesura que la vaig fent em sorprèn gratament veure que molt del desnivell que fem és per corriols, molts polsosos, tot sigui dit. Això que al principi m’alegra és el que al final m’acabarà passant factura.

El Yak
Veus que puja però són pocs metres... t’emociones, dius que serà com un entreno i, corres en llocs que normalment faria caminant. I si alguna cosa sí que té són km... i fa pocs dies que ha estat la Festa Major de Manresa, estiu, vacances,... i falta ritme...i pota!!

Un altre "animal": el Mamut.
I mentre ho anem comentant tot amb el Jordi Garcia, Yak, amb qui comparteixo bona part del recorregut, sentim que una dona a la que hem atrapat ens etziba: “Vosaltres què? Sou els tios que més excuses he sentit que donen per minut!!!”

Toma ya. La resposta no es fa esperar per cap dels dos. El Yak i la Tortugueta són valors segurs. No serem ràpids...el nostre estil potser no és dels millors,...guapos... aquí no importa! Tenim el nostre ritme i anem fent. Acabarem. Per molt que ens sentis dir...nosaltres endavant!!

En Guillem i en Felip. Dues màquines...
I, continuant xerrant, anem fent. Quan atrapem a una altra dona ens apareix la segona frase del dia... “Collons, els tios tan sols sabeu parlar de vambes i de curses??” Al uníson contestem l’evident: “No. També sabem parlar de dones!” Segurament encara no hem compartit prous km junts per esgotar els temes més trivials per encetar els sentimentals...ja hi haurà temps un altre dia...

Fent la cerveseta al control...

Anem passant controls on ens aturem el temps per compartir una cervesa, on atrapem o ens atrapa algun altre corredor conegut i el grup augmenta o es separa segons conversa o ritmes,... Al final, m’ajunto amb el Víctor que porta un ritme més viu mentre seguim xerrant d’allò que parlen els homes durant la cursa. D’aquesta manera el proper dia ja podrem parlar de dones...

El tram final abaixem una mica el ritme per anar cuidant el tercer membre del grup. Hem trobat una gossa extraviada que ens va seguint i que respon al nom de gos. (gos! Cap aquí. Gos, cap allà). Anem parant a donar-li aigua perquè amb la humitat que fa la veritat és que ho ha d’estar passant malament...

Així, com qui no vol la cosa, tot xerrant, distraient-nos i de bon rotllo, veiem que ja estem arribant. El gos troba els amos perduts. Alegria de la gossa i més dels seus amos. Alegria la nostra també en veure que, a part de la buti i la cerveseta, hi ha un grup que està tocant i que encara queden amics amb els que xerrar una bona estona i passar una matinal collonuda.

L'Eudald encara té bufera després d'haver fet la cursa...
I, és que una punk...per mi...és això. Passar un bon moment, amb bona companyia tot gaudint d’un recorregut, avituallaments i arribada feta amb molt carinyo per part dels organitzadors.

Cansats, menjats, beguts i, aquest cop, ballats.

La filla de'n Mans en la seva primera Punk. Tenim el futur garantit. PErò sisegueix els passos del seu pare...
Fins a la propera, doncs.