UT. RIALP MATXICOTS EXTREM 82km 6000d+

Tota historia té un principi i un fi… així doncs que la Rialp Matxicots Extrem suposo que va començar a l’acabar la U.T.Les Fonts de Xerta. Allà, amb una cerveseta a la mà, crec recordar que vaig preguntar en veu alta...I ara què? El @raülkoala no va dubtar... inscriu-te a Rialp!!

I aquí estem...acabar de treballar i ja amb tot el material al cotxe, carretera i manta...i cap a Rialp. No tardem a localitzar els koales...de fet és fàcil...busca als bars. I allà trobem una petita representació que ens acull i informa.

Anem a buscar dorsals i anem trobant a altres “peces” més o menys conegudes d’altres aventures. La petita espera per recollir el dorsal es fa ben curta xerrant entre tants coneguts...Quina fas tu? Crec que t’has equivocat de fila... Fas la Marató??? Marica!!! (o sensat, potser coneixedor d’alguna cosa que encara jo no sé...)

Entre bromes ens anem atansant a la xerrada informativa que es fa a la carpa. En Txema ha agafat el micro i ens va desgranant totes les pujades, els trencalls, les baixades,...però amb el Ruben al costat que no calla la veritat és que no m’entero massa de res. Tan sols sobresurten algunes paraules per sobre de la seva xerrera...pujada...pujada forta... desnivell... amunt... avall... cuidado... tècnic... avituallaments... (així que la paraula Extrem del nom no és per fer bonic???)...cerveses... volls dedicades als Koales... jejeje... Ja veig que serà una cursa per recordar...

En Txema. El visionari que va tenir la idea boja de fer una gran cursa. Gràcies.

En aquestes en Santi, “el druida”, responsable i procurador de tots plegats, tot ple d’amor i simpatia... (@konfugete @jaBanli, crec que es mereix un “post”) ens ofereix dos llits que eviten haver de posar tenda al “campament gitano” i asseguren un bon descans.

Ens llevem molt aviat i amb un ull tancat fem el cafetonet i mengem alguna cosa i cap a passar la revisió de material. La plaça està plena...dels que sortirem a córrer, dels que faran la marató més tard i han vingut a animar i de familiars i gent del poble. (Gràcies Juanlu pels teus “ànims”...)

En Juanlu i en Diego

Sortim i fent la volta del poble els ànims de la gent esperonen a córrer. Allà veig al “Capi” dels Tallaferros. Siau. Toca fer una gran pujada així que el camí va pujant ja des de l’inici però es pot anar fent bé... Anem darrera del Raül i la Marta però a la Pilar li costa “engranar” i es van distanciant... és d’arrencada lenta...i avui sembla que li costa... no tarda en dir-me que no té el dia i que jo me’n vagi a la meva. I surto esperitat, decidit a no sé pas què...però ràpid. Agafo el que crec que és el meu ritme tortugueta...de cursa curta! Atrapo al Raul i la Marta i segueixo endavant... vaig bé... sobrat... amunt els cors... quina pota...passo ràpid el control i quan em falta poc per arribar al de dalt de la carena m’adono que això fa pujada. Molta pujada. Baixo el ritme...però ja és tard.

Ei... Aquest sóc jo! Quan encara era jo... (Foto de Krlos. Gràcies)

Em venen al cap els avisos de gent millor que jo que l’ha fet... Un que a la primera pujada va passar a tothom...i va “petar” a la segona part... “Guarda energia per la segona part”... O la frase del Raül... “Després de l’Orri tot baixada i corrible”...

Segona part??? Les cames em pesen...no aconsegueixo seguir un ritme constant...em sembla que vaig fatal de cames...Mare meva... Si els consells eren de gent molt millor que jo...no podré pas...

Control 2. Bon dia!

I m’atrapen tots els que havia passat... En Karlos, el Raül, la Marta,... i el meu cap s’enfonsa en un mar de pors, dubtes i, enmig, comença a despuntar una idea terrible...hauré de plegar???

Sortint de la canal. Amb la pujada feta al fons...

Mentre el meu cap està envoltat per tota aquesta tempesta les cames van movent-se, més lentament del que voldria, i vaig pujant. Una pedra baixa per la canal...no toca a ningú...sort. Jo m’aproximo per la dreta fins ser just a sota, lluny de la trajectòria de nous projectils i per on està senyalitzat. Creuo a l’esquerre com em diuen des de dalt. Tram de "pitxa-culo" (en fila india i un darrera l’altre per no córrer perill i mirant bé on poses els peus per no fer caure res).

Tan sols un de la marató vol passar en un lloc i moment impossible...No toca. Ara no! El tram de “carena” és preciós. Quines vistes...i...quins crits! A l’avant-cim veiem a tres “personatges” armats amb esquellots i cridant a pulmó: Vinga Raül!!! Apreta, Marica!!! (no sé si van ser aquestes paraules...en tot cas, passarà com a llicència literària). Ataca directament a la colla dels Koales... En Jaume, la Mireia i... (no sé el nom, perdó) que han pujat unes volls pels assedegats koales i algun glop me n’enduc jo també.

Avantcim del Montsent...amb el comando @guidokoala esgargamellant-se a dalt

És impressionant arribar allà i sentir aquests crits d’ànim... els ulls se m’humitegen... Moltes gràcies per aquest gran detall... Agrada i molt.

El tram següent, per anar al segon cim, un puja baixa per un terreny de cabres, gairebé lunar, la veritat és que el trobo preciós. Una baixada per un prat d’herba que em fa baixar acollonit i arribada avituallament de luxe.

Bec i agafo pa amb nocilla i una llesca de pa amb una mica de tot a sobre i marxo caminant mentre ho vaig endrapant per la pista.

Tan sols un druida és capaç de fer una pòcima així... Foto es-pec-ta-cu-lar!! (@santitant)

Em quedo sol. La Marta, en Raül i en Karlos són davant i no crec que els torni a veure. Molt haurien de canviar les coses. La Pilar està darrera...és la meva carta salvadora... quan m’atrapi potser em pot tibar... Segueixo lluitant amb el meu cap...

Impressionant foto "robada"... (no recordo de qui...)

He llegit en les altres moltes cròniques que vam fer alguna baixada, alguna pujada,...però jo no les recordo...segur que hi eren...i segur que hi vaig patir...però jo estava centrat amb la lluita del meu cap...

Passant enmig del ramat...

Arribar al final de la marató...menjar i descansar...i allà decidir què fer... Crec que hi arribo quan porto unes 8h45... En marxen la Marta i el Raül. El Karlos també hi és. Ara ja no.

En Jordi Garcia "Yak". Sempre amb un somriure.

Agafo una mica de pasta, tonyina i beure. Abans d’asseure’m ja sé que segueixo i em veig amb força per intentar convèncer a un company decidit a plegar. No ho aconsegueixo. Llàstima.

El correnit Centellas. Amb l'afició que l'anava seguint no podia pas fallar...

Conscient que “algu” em titllarà de marica demano a la massatgista si aquest mal que em fan els genolls té solució...i després d’un bon massatge surto com nou. Bé, nou no. Revifat. He estat 45 min a l’avituallament.

Pujo a bon ritme fins al poble en unes hores que el que s’hauria de fer és fer migdiada sota una ombra. El camí que fem tot i els puja i baixa m’encanta. Que bonic. Invita a córrer. I ho faig. Sol. Escoltant música i ara sí, al ritme tortugueta que tant m’agrada.

Caminet impressionant sortint dels caçadors. Una de les joies...

Al següent control hi ha paella... Sap greu desperdiciar-la... M’hi estic uns 20 minuts. Ara comença el final... Arribar al següent poble es fa durillu... Ara vaig amb el Jordi i no tarda en atrapar-nos en Marçal al que se li veu molta més energia.

Ja al camí dels bunquers se’m fa impossible seguir-lo però el vaig mantenint a la vista i les Z ajuden a salvar el desnivell sense massa esforç. Pujo caminant a bon ritme però no he de parar massa. Ara fins i tot em trobo bé per aturar-me a fer fotos.

Camí dels bunquers. Bon lloc per caçar bolets...

Arribant a l’Hotel em passa un cotxe conegut. El Manole, en Roger i la dona que venien a veure el grup del Raul. Xerrem uns minuts i segueixo animat de veure gent coneguda. D’allà diuen que tenim 1h fins a l’Orri... Pujo una mica com puc però és veritat...50min i som a dalt enmig d’un vent gelat i amb les últimes clarors del dia ja baixem.

Però ja no queden forces...tibo d’allà on puc i els primers quilòmetres alterno el caminar amb el córrer. Però hi ha un moment que el problema no és l’energia que tinc o no...són els peus...em fan molt de mal. No me’ls vull ni mirar ja que crec que dec tenir una butllofa a cada una de les plantes... Això de fer una ultra com aquestes amb unes “sense ultra” es demostra una decisió sinó estúpida bastant arriscada. M’he equivocat. Lliçó apresa. Apuntat i a patir. Se m’escapa algun crit de dolor quan en algun tram dels que corro trepitjo la maleïda pedra punxeguda... On són els llums del poble???

Sento per megafonia com anuncien l’entrada de corredors... m’animo... em poso a trotar tot i el mal... desapareixen les llums del poble... fem una volta eterna... creuem un pont... entrem corrent amb el Jordi... ell a punt de vomitar i jo amb la única intenció d’arribar com més aviat millor per treure’m les vambes. 17h40min

Bufff...no penso tornar mai més aquí!!!

M’assec junt amb la colla dels koales al costat ben bé del sortidor de cervesa. Em descalço i em canvio de roba. Mentre fem la birreta repasso la cursa... He sortit esverat pensant que estava molt fort...i no m’he preparat pas gaire per venir aquí...Inconscient... I què et pensaves, que les vambes del Kilian et farien anar més ràpid??? Burro!! Gairebé no has xerrat amb ningú durant la cursa...senyal del just que anaves...

Estiro el braç i em tornen a omplir el vas...

Però tot i el poc intel·ligent que has estat, has aconseguit acabar... has dominat el mar de pors... has lluitat... no t’has rendit... has disfrutat de l’excel·lent recorregut, de vistes impressionants, de l’amabilitat de tots els voluntaris dels controls, que t’han cuidat quan tu ben just ho podies fer,...i no has tardat pas tant...

Estiro el braç...i ja està altra vegada ple...

Els companys koales van cap al seu campament i jo em quedo a esperar que arribi la Pilar que, tot i que no tenia el dia, ho està donant tot i acabarà. La veritat és que no en tenia cap dubte...

Estiro el braç...

Els de la creu roja pateixen per mi i em deixen una manta perquè no passi fred. Quin detall...era innecessari però gràcies... Ara començo a estar “torronet” i quan m’estic a punt d’adormir sento els  aplaudiments de la gent quan arriba la Pilar després de 20h12min.

La Pilar arribant descansada...

Ens llevem amb la olor dels entrepans de butifarra de la Rosa. Mítics. Sempre en el moment que un més els necessita. La fem petar una mica i baixem a la plaça amb els altres, ens informem del que han viscut tots, ens “llepem” ferides, comentem el que hem patit...que no tarda en convertir-se en gaudit... els “ais” i “uis” passen a ser riures, el negatiu es transforma en positiu, en superació i en reptes. Entre tots ens animem, ens felicitem, ens protegim i ens enredem amb ganes per tornar-hi mentre estirem el braç.

El grupet...

Ja hi ha hagut la metamorfosi... TORNAREM!! Quan em puc apuntar??

Punt i a part per la organització. El recorregut és brutal. En tots els sentits. Tant dur com bonic. Extrem. Igual que tota la gent que tant amablement ens ha cuidat durant el cap de setmana. Gent que sempre té el somriure i l’energia per ajudar en tot. Que aconsegueix treure’t la rialla fins i tot quan poc queda a dins. MOLTÍSSIMES GRÀCIES. Sou vosaltres qui feu possible que aquesta sigui una gran cursa. Brindarem per vosaltres!!

En Pau Correcat brindant...amb aigua!

Track del recorregut (fet per en Krlos)

Fotos de la cursa