TRANSÈQUIA DE MANRESA (24km)


Diumenge. Em llevo amb les cames ben encartronades encara de la “volteta” d'ahir però decidit en afrontar el que, per mi, és un gran repte. La Transèquia corrent. No és pas que la distància sigui el repte sinó, en aquest cas, la monotonia del pla etern que hi ha des de l'inici fins al final.

Resulta que em van demanar si hi podria anar els amics de Leksports, una empresa de venta de material per internet amb els que col·laboro, més que res perquè sóc simpàtic i pacient (suposo), no pas per les meves qualitats físiques...

La idea era que corredors “experts” (evidentment es refereixen a altres...) marquessin diversos ritmes que altres corredors poguessin anar seguint. Així, la meva tasca, com a molt, era la de portar el ritme baix. D'aquesta manera s'anirien fent diversos grups... aquesta era la idea inicial...

A la hora de la veritat els corredors “experts” estaven a la sortida...en Just Sociats, l'Agustí Roc, la Laia Andreu, en Pep Gras,...i allà, enrere, amagat...jo! Corredors experts...i la Tortugueta.




Surten els bons acompanyats de tots aquells que volen fer un bon entreno de qualitat per futures proves. Hi ha molta gent que aprofita la Transèquia com un  test abans de la marató de Barcelona, i es nota.

Els primers van tardar 1h30min a fer els 24 km. Evidentment, jo més. Surto amb els últims i marco el ritme al que em vaig comprometre anar; a 6min/km. Comptant que alguns avituallaments pararé per agafar alguna cosa o a beure aigua...a 5'30 o 5'45 crec que em sortirà tot.

El grupet que deia que volia baixar al meu ritme es va quedant...més per les seves ganes de xerrar entre ells que per la falta de “manxa”. Total... que em quedo solet.

Així doncs, canvio el xip i decideixo anar tirant al meu ritme i ja trobaré algú amb qui anar i potser donar-li la meva ajuda.





Passat Sallent em trobo amb una parella de noies que tot i portar un bon ritme sembla que volen posar-se a caminar. Un crit d'ànim i les faig tornar a córrer...afluixo una mica i anem baixant tots juntets.

Una d'elles està acostumada a fer distància. L'amiga, crec que una mica enganyada com hem estat tots alguna vegada o altra, va més justeta. No ha fet mai més de 15 km i és la primera en anar-se quedant enrere. Afluixem una miqueta més però va fosa. Li dic a l'amiga que vagi fent i que jo ja l'acompanyaré fins a l'arribada.




Aquí és on veig que serveixo per alguna cosa i deixo de mirar el ritme que em marca el rellotge per intentar animar i transmetre petits consells que altres em van ensenyar a mi algun altre dia; mantenir un ritme constant però que no t'ofegui, anar endavant perseguint petites metes i no pensar en el final, beure quan no tens set i menjar quan no tens gana,...

I com a la oca, de petit objectiu a petit objectiu, patint el que mai s'hauria imaginat, la il·lusió d'arribar al Parc de l'Agulla després de 2hores 20min per fer els 24km resseguint el canal que porta l'aigua a la ciutat de Manresa des del poble veí de Balsareny. Repte aconseguit. I a l'arribada poder veure la seva satisfacció barrejada en una gratitud immerescuda en els seus ulls i crec que un rastre de llàgrimes fruit de l'esforç i superació personal.

Suposo que va ser per això que en vaig marxar ben content de la meva participació en la Transèquia. Algun dia hi hauria de tornar per provar-me a mi mateix i veure a quina velocitat sóc capaç d'aguantar tants km de pla...però, de moment, no em motiva pas massa.


Comentaris

Entrades populars