divendres, 9 de maig de 2014

MARATÓ DE CAP DE CREUS 2014 (42km 2400d+)

Where is the limit???

Frase de moda entre aquells que busquen de forma sistemàtica millorar... No és una frase que jo em faci gaire meva. De fet, crec que sóc bastant el contrari. Algú, un dia, parlant de mi, va dir que m'agradava massa gaudir i poc patir. I té raó!


La muntanya m'agrada. M'agrada descobrir i conèixer llocs nous. I imaginar-me rutes alternatives per allà...i anar-les a fer. Amb la calma...per disfrutar. Les curses són l'excusa perfecte per poder fer una primera aproximació a una zona desconeguda...i, a partir d'aquí, muntar-me la meva aventura amb una colleta amb qui compartir-la.

Però a base d'anar fent curses un es va fixant també en temps, ritmes, sensacions,...i es va forçant. I aquest cap de setmana... la veritat és que m'he forçat. No per buscar cap límit. Simplement perquè se m'han ajuntat en poc temps diverses activitats que em motivaven i a la vegada vaig pensar que seria una bona manera d'anar coneixent com respon el meu cos quan l'apreto.




La marató va començar el dissabte sortint amb una colleta pel Collbaix fent les nostres matinals de dissabte (16km 900+) a ritme tortugueta. Al vespre amb la cursa dels Matiners d'Avinyó (17km 600+) a un ritme més viu. Dormir poc (3hores) i conduir cap a Roses.

Hi arribava ja cansat i amb son. El vent i la fresqueta matinals em van fer cometre un error greu: vaig deixar la gorra al cotxe per evitar que em marxés volant. Error. I greu. Com la vaig trobar a faltar...

Tenia clar que aniria amb tota la calma del món...ja que en realitat jo estava fent una ultra... Així que surto lent, xerrant amb en Phillipe i sense preocupar-me quan per entrar al corriol ens hem d'aturar...ja em va bé. Ja agafaré el meu ritme a la pujada cap a la carena...


 



Però aquest any resulta que han canviat el recorregut... Agafem un corriol on no hi ha més pas que el d'una persona i on adelantar suposa un problema i al aixecar el cap es veu clar que és innecessari ja que hi ha una filera compacte de corredors un darrere l'altre anant al ritme del mes lent que tenim al davant.
Les vistes són espectaculars del golf de Roses i el corriol és ben maco però enyoro el corriol de l'any passat on es podia anar passant sense molestar al company. Avui no hi ha més remei que seguir el ramat almenys fins que acabem la carena. Anem fent unes passes. Ens aturem quan a algú li costa més el pas per les roques. Tornem a engegar. Pico de cap amb el cul del de davant. Em disculpo alhora que ell fa el mateix amb el de davant...i anem fent així fins arribar a St. Pere de Rodes.



Allà, s'obre l'aixeta. Per la pista fins al primer control se sent com guinyolen les soles. Baixem ràpids amb el Capi i en Bodi...i passem a molta gent. Aquí tothom apreta... El control queda amagat darrere de tota la gentada que estem arribant de cop. Un glop de líquid i veig com el Capi ja marxa. Al corriol de baixada em trobo tap i quan puc passar baixo com si fos un gran corredor per atrapar al Capi. Passos curts i ràpids. Els peus toquen el temps just al terra, allà on vull. Que bé que estic baixant...però quanta energia que estic gastant... Ho pagaré. Ho sé. En Bodi...mira que baixa bé...i l'he deixat enrere...



Darrere el Capi espero anar recuperant una mica...però qui hi hagi estat ja sap que tampoc és el millor lloc per fer-ho el dia que té el dia. I avui pinta que és un d'aquells dies... Però no em rendeixo. Encara no.

Arribem a la pista que va pel costat de la carretera i jo a darrere. Noto que anem ràpids. No parem de passar a gent. Adelantant a uns em trobo al davant. Ell enganxat darrere on no nota el vent que ens ve de cara. No afluixo, encara no. Miro de reüll al rellotge i veig un 4.17!!! Collons...que això per mi és un sprint!! Entesos...fins a arribar al poble... Serà una sèrie...després ja seguiré, al meu ritme.

I evidentment. Aquí ja perdo al Capi. Siau. Ja ens veurem... Avui no és el meu dia per més que vulgui. Si et segueixo una estona més puc fer la carrera de la meva vida o quedar-me a fer cerveses a Cadaqués.
 


No marxem per on m'esperava. Pugem un turonet per baixar a la cala i enfilar amunt una mica per terreny salvatge, ara ja caminant, feixugament, intentant recuperar tota l'energia gastada. Però porto cansament, son i km a sobre... i costa recuperar.

Bec aigua. Menjo. Camino i corro xinu xanu quan puc. M'atrapa en Bodi i fem una estona junts fins que més o menys em recupero i el torno a deixar enrere sense fer massa res. Ell no porta aigua i s'atura més estona als avituallaments. I suposo que jo no dec portar un ritme tant baix ja que fa una bona estona que ens anem saludant amb els mateixos corredors. Ens passem allà on anem millor i ens deixem passar quan veiem que fem nosa anant al davant. Amb alguns comencem a intercanviar conversa.

Em sorprèn trobar a bastants de la zona de Manresa. Un d'ells es dirigeix a mi dient-me Xavier (???). Deu anar més fotut del que aparenta...o potser sóc jo que no ho he entès bé...
 

Arribem per una altra banda a un dels trams més bonics que recordo de l'any passat: el dels Bufadors (sota les antenes). Un corriol molt corrible tot i que a trams pugi el suficient per fer-lo caminant o patint. D'aquí ja baixem cap a Cadaqués, on abans d'arribar paro per xerrar amb la Rosa i saber com li va a en Santitant. I tot sigui dit, aprofito per estirar ja que m'han vingut uns dolors desconeguts a l'abductor que molt temo que són principis de rampes. Doncs que bé...no em queda res... Beuré encara més i hi posaré algunes sals al següent control. I a dosificar... però el que em dóna energia de veritat és saber que hi ha qui sabent el que porto a sobre aposta en contra meva. Això ho acabo. Segur. Com sigui.
 

Cadaqués dóna una força especial. Hi ha gent que anima. I un es creu que pot.  S'hi entra com un campió i se'n surt igual...mentre et veu la gent. Després es torna a la realitat. La que cada un visqui. 

Al control hi ha un galimaties muntat impressionant. Els voluntaris no donen l'abast tot i el molt que hi posen. Omplir aigua, remullar corredors per intentar fer-los més suportable el que ens ve...
 

Aquest any han tret un tram de pista i arribem al mateix lloc anant per un corriol. El faig ja caminant i la Pilar m'atrapa. Li dic com vaig i que vagi fent al seu ritme però potser per compassió es queda allà. Anem fent plegats. Ara caminem i ara trotem...Puja i baixa... A les baixades podria ben bé marxar ja que jo les faig amb el fre posat patint per controlar les rampes. A les pujades tot i que no les corro no ho té tant fàcil per deixar-me...
 

Deuen ser la una del migdia i tinc seriosos dubtes de si el dia que em mori vull anar al Paradís. Això és un forn. M'intento amagar sota la samarreta. El meu cap fa estona que pensa en el Pol Sud i els seus icebergs. El vent aquí ha desaparegut. Tinc el braç esquerre per fer-hi uns ous ferrats. M'hi poso el buff com si fos una màniga per intentar evitar la cremada. I la gorra al cotxe!! Seré capsigrany... Si torno a venir la faig amb una samarreta blanca de màniga llarga, feu-m'hi pensar.

I cap on anem?? Si seguim per aquí ens en anem a dins del mar... que Roses està en aquella direcció d'allà... pugem i baixem per anar seguint un corriol que va vorejant les cales. Curiosament el corriol no es pla. Puges per una banda. Baixes el que has pujat per l'altra. Creues la platja per la sorre i següent cala. I mentre vas fent això veus com la gent et mira des de la seva tovallola i al costat d'una aigua que cada cop crida amb més força.

Un altre control on torno a omplir d'aigua i em remullo per quedar sec encara no n'has sortit. En Gerard em mira i tot saludant-me m'etziva: “Pau, vas sobrat, reservant...” Em fa riure... però té raó. Estic fent un esforç per reservar l'energia de reserva.
 

A la última pujada la Pilar em diu que estem atrapant en Campal, un altre Tallaferro. Què dius?? No dona... doncs resulta que sí. Carai... tot i anar lents potser no hi anem tant...

Ara ja deuen ser les 2 del migdia...i aquesta és una d'aquelles putades que un recorda. Fem la pujada i arribant al coll veiem que hem de marxar en diagonal avall per anar a fer una altra pujada... bruff.... Estic temptat d'anar a mirar el cartell que hi ha allà però sé que si em posa que també va a Roses jo marxo per allà. Entesos. Avall i amunt.

En Campal tampoc va sobradet. Arribem al coll i ens posem a córrer. Més per ganes de voler arribar a cobert del sol que per res més. La Pilar veu una noia allà a davant i engega el motoret. Ara però el ritme que porta no em costa tant de seguir. No crec que jo estigui millor... Sento un Ai! a darrere i parem per assistir a una classe d'anatomia a la cama del Marc. Doncs sí... una rampa i de les maques. Se li veuen molt bé els músculs...tots! I culpa meva. Es veu que l'he fet frenar...però jo seguia el de davant...i tampoc volia atropellar...

Bé, avall. Agafem un tram de pista i els tres mosqueters un al costat de l'altre. Gent que anima...i al veure la Pilar ens l'animen! No cal...que a aquest ritme ja anem bé... Déu ni do amb els 400m d'arribada...i la lleugera pujadeta per sortir de la riera que tenim l'orgull de fer corrent. Les banderes...i un lloc on estarem a cobert del sol!
 

Allà, per sort estem a la fresqueta i no tardo en recuperar-me una mica. Ens cuiden bé...beguda i menjar que no us feu la idea del molt que agraeixo. Vaig tornant al món i valorant la cursa... he tardat més del que esperava...però he de comptar el cansament acumulat... he patit molta calor, collons de microclima,...igual que l'any passat... tinc la sensació d'haver caminat molt...però crec que tampoc he anat tant lent...he disfrutat de la cursa i les seves vistes fins que a Cadaqués ens ha atacat la calor... he tret algunes conclusions sobre mi...importants...

Segueixo sent una tortugueta! I ja m'està be. Però no us despisteu...o m'acabareu veient la closca!!
 

Salut i a per una altra.

PD: La tornada amb cotxe fins a casa va ser igual de dura que la cursa. La conversa de la Pilar, el gelat i la coca-cola van ajudar fins que no vaig trobar la bossa de ganxitos que em van mantenir ben despert fins a casa. Treure el gos a passejar va ser la última xinxeta.

Track de la Marató

Fotos en cursa