dimarts, 13 de maig de 2014

PUNK TRAIL DE FONOLLOSA (26km 900+)


De les Punks que es munten per la zona, sense cap mena de dubte una de les que més em motiva any rere any és la que fan els de Fonollosa. Els seus recorreguts sempre tenen alguna cosa d'especial. Potser és la zona que no la conec tant com les altres. Potser és l'amor que posen per fer un recorregut interessant i nou any rere any o aquest briefing tan currat que dies abans comparteixen per crear salivera. I mira que no els faria pas falta... la modificació que proposen aquest any per l'hora de sortida ja hauria fet que molts no sabessin pas per on passaven...córrer de nit fa que no es vegi tot de la mateixa manera...




En fi, que allà estàvem... tot sigui dit, una mica adormits potser perquè és més hora de fer migdiada després del dinar familiar. La veritat és però que tan sols posar un peu allà i veient la gent un es desperta. El ritual de sempre... deixar la contribució pel banc d'aliments i saludar a amics i coneguts ja habituals d'aquestes curses, que tot sigui dit, van canviant. I és que a cada punk que es fa, un va veient gent nova al costat dels fanàtics que no se'n perden ni una.

En aquesta nova localització, al voltant de la pista de Fals, es va reunint tothom sense tenir massa clar per on s'ha de marxar. El que tothom té més o menys clar és que s'haurà d'anar cap als turons que es veuen a l'altra banda de la carretera. Sortim a cop de trabuc i més o menys junts per poder creuar la carretera tots junts.

Em quedo enrere. Aquesta punk he vingut amb el Joan, un amic amb el que vaig començar a anar a curses els diumenges tan sols per fer alguna cosa, ara ja fa un temps. Jo vaig seguir amb l'afició i, ell, ja sigui per feina, responsabilitats familiars i una lesió als bessons que sembla que després de molt de temps deixa enrere, no ha pogut seguir corrent. Ara hi està tornant...i avui és, després de fa molt temps, el primer dia en que intentarà fer alguna cosa llarga i durilla.

Mentre marxem trotant veig clarament la diferència i la previsió. Mentre que la Pilar i jo hem optat per portar un cinturonet on portar el frontal, el mòbil i una mica d'aigua, ell surt totalment equipat: camelback carregat d'aigua, barretes i gels per si de cas, roba de recanvi i crec que fins i tot per si fa mal temps,... Vaja,...que va carregadet. Previsor... I ja em sembla bé.

Aviat entrem als corriols que de mica en mica ens apropen a la primera pujada del dia, el Xamal. Ja sento el xivarri dels “animadors” que des de dalt no paren d'animar a la llarga filera de punkies que pugen, caminant, degut a la molta gent.
 


No acostumo a fer-ho però decideixo treure'm la samarreta per intentar alleujar una mica la molta calor que fa. I, d'aquesta manera tenir una samarreta seca per si ja entrada la nit em fa falta alguna cosa per posar-me en cas de refrescar.

Dalt hi trobem a la colla Koala amb un bon avituallament. Gent coneguda amb algun o altre fitxatge... entre ells un “poeta” amb un micro a les mans. Em sembla que ell sol ja podria muntar el control. Quina agilitat mental que demostra en enllaçar-ne una darrere de l'altra... Marxo per no quedar-me...després de fer la única voll que trobaria durant tot el recorregut.
 

Sortim de pla. De fet, quasi bé fins al final no tornaríem a trobar cap més pujada. Corriol darrere de corriol amb bones vistes de camps, de la muntanya de Montserrat que anem veient com va canviant de color,...

A mesura que anem avançant sembla que la calor va afluixant i a cada instant estem una mica millor. Ja anem escalfats i la temperatura millora. Però en Joan no. Es va quedant i afluixo el ritme per anar més juntets. L'animo. Es mig escapen el grupet amb els que hem començat i en Joan es posa nerviós de veure com el vaig esperant. Decidim que l'espero al següent avituallament.

Apreto una mica i vaig a xerrar amb els del grup de davant. Arribem al control. Allà sota una alzina hi ha un grup de “giris” que semblen perduts però animats d'haver anat a parar allà. Ens refresquem una miqueta i deixo reposar al Joan quan arriba.

Marxem al mateix ritme al que hem arribat. Xinu xanu...caminant a les pujadetes que se l'hi fan dures i jo fent com els gossos...vaig i torno depenent del moment. Fa estona que ja anem amb la mateixa gent. N'hi ha un de blau i un de verd amb els que ens anem avançant no sé pas quants cops...
 

Arribem al kareoke i el Joan dubta. Jo no. Hem anat juntets fins ara i ho acabarem igual. Cap a fer la llarga. També trobo alguns altres indecisos i me'ls animo cap a fer la llarga. Accepten el repte. I anem fent...més o menys de pla, allunyant-nos de la seguretat que dóna la proximitat del cotxe.

Em sembla que en aquesta part del recorregut hem perdut bastants unitats. Crec que hi ha part de la gent que ha sortit amb els de la llarga que aquí ja han trencat cap a la dreta i per un motiu o altre han decidit que en tenien prou... Hauran sortit amb els de la llarga per no fer servir el frontal?? En fi, que tothom faci el que vulgui...

La volteta que fem crec que ben bé val la pena... corriols entre boixos, en un fals pla que a vegades tira cap avall i altres lleugerament cap amunt. Ens anem acostant al km.18...l'esperat... Corrent enmig dels boixos on hi entra poqueta llum ja hem d'engegar el frontal per evitar una caiguda tonta. Perquè de ben tontos seria fer-nos mal portant el frontal i no encendre'l...

Un tram de pista i... Joan...mira el famosillu km.18... Si impressionava l'any passat... arribar de nit i veure aquí aprop però allà dalt una llumeta fa que vegis ràpidament la pujada que fa la Gran Repicada. Fent-la, un fàcilment pensa altres noms per rebatejar-la...
 

Amb ganes de gresca començo a puntejar-la a veure on arribo. El Jordi Olmedo amb les mateixes ganes de gresca s'apunta a rebuf i anem pujant tot fent alguna relliscada degut a la sorra i la poca tracció. El camí està tan marcat que costa avançar puntejant sense que el peu et marxi... En alguns trams fent força amb les mans per no parar de córrer...fins que noto que el cor m'està a punt de saltar. Paro i que el Jordi passi a davant. Sense poder aixecar el cos m'adono que ell també està parat al meu costat i esbufegant com jo...

Uns segons per agafar aire i seguim puntejant...arribem al control, un hospital de campanya amb necessitat d'oxigen. L'esforç, la pols, la calor,... justet podem dir FA-VA però en un moment les mirades es troben i s'estableix una complicitat, la satisfacció compartida d'haver-ho donat tot...el molt o poc que tenim...però tot.
 

Esperant els nostres companys ens revifem bevent una mica de tot i acceptant que en el nostre cos hi pintin cors i a la nostra cara motius de guerra. Recuperats de la curta però intensa batalla marxem per un tram un xic pesat de pista. Corriols de baixadeta i fals pla lleugerament amunt fins a arribar a una de les altres sorpreses positives de la cursa; la carena que hi ha sobre de l'eix. Un corriol que la va resseguint mentre veiem un cotxe de mossos que o està multant algú o està flipant de veure tantes llumetes corrent per allà dalt...

Tot molt bonic...però el Joan ja fa una estona que busca unes altres llumetes... les del poble de Fals. I encara queda una altra sorpresa...un cartell ho anuncia...PERILL EXTREM!! Venga ya...exageren una mica, no? Doncs potser no tant... La baixada és dreta. Com l'any que ve es faci de pujada la Gran Repicada passa a ser pa sucat amb oli... I és de nit, està ple de pols que amb la llum del frontal poc et deixa veure, axaragallat, amb pedretes petites que et fan relliscar encara que no vulguis,... i caure de cul és la millor opció per evitar fer-te mal. Veus un frontal que baixa...i tot d'una veus que il·lumina el cel. I pantalons bruts... però si caus endavant...llavors potser veiem les llumetes de color taronja...

Un altre tram de fals pla i quasi bé sense saber com arribem al poble de Fals. Allà a la pista encara hi queda gent que la fa petar. Hi ha butis i seques. Agafo buti i alguna cerveseta però tampoc trobo volls... La fem petar una miqueta però demà tinc feina...és una llàstima perquè aquí la veritat és que un hi està bé...
 

En Joan està content. Hi ha patit però no tant com s'imaginava. Se'l veu animat i content que no li hagi fet mal el bessó. No tardarà en estar altre cop fi...però avui crec que dormirà pla.

En Joan m'explica que aquell tram de pujada que hem fet... quan arriba la Pilar... “No està malament la volteta...i era molt corrible...no tenia gaire pujada,no?”

Doncs això...seguirem sortint, Joan...


Track de la Punk llarga