dijous, 31 de juliol de 2014

PETITA VOLTA AL PEDRAFORCA – LES 2 DAMES (COMABONA i GALLINA PELADA) 46km 3000+

Fa algun temps que un bon amic em va donar una idea... fer un recorregut per la zona del Pedraforca...les 3 dames. S'hauria de buscar la manera de pujar el Pedraforca, la Gallina Pelada i el Comabona.

Em vaig apropiar la idea i últimament hi he anat alguns cops per anar explorant i coneixent corriols que permetessin empalmar-ho tot de la millor manera i la més bonica. I ja tinc clar com fer-ho...

I amb aquesta proposta vam quedar amb alguns dels Tallaferros: el Josep Artigues i la Inseparable Laura i l'altree que mai no diu que no a res, el Jordi Cremapota, YAK.

El dia abans però el possible recorregut va passar per mans d'un sensat Josep Artigues que va proposar no empatxar-nos i deixar-ho en una circular al Pedraforca. La veritat és que, d'entrada, no és pas el que volia, però quan es va en grup cal pactar i saber escoltar les propostes dels altres...reconèixer l'experiència i començar per el fàcil i, si de cas, ja ho anirem complicant.

Així doncs a les 6 a Saldes. Com sempre massa aviat per la meva mandra... És el problema que té voler fer coses llargues, a la muntanya i sent del grup d'esforçats però lents. Si un fos ràpid i no necessités tant de temps per fer-ho...

La situació era una mica nova, estranya,... el Capi que no fa de Capi i la Tortugueta fent de pastor d'un petit ramat amb força i ganes. Al sortir de la plaça ja no saben ni trobar el corriol...així, és veritat? Em toca fer de guía?? Però no va ser ben bé així,...si bé alguns trams els van ser una total sorpresa, agradable segons el seus comentaris i ulls, en altres trams no anaven del tot perduts i mai desorientats. És el que té anar amb gent de muntanya...


Sortim de Saldes en busca del Castell amb un dels molts miradors que anirem trobant per gaudir de les vistes. No hi havien estat mai...Que bé poder ensenyar alguna cosa nova per ells...que gratificant... Seguim pel camí de la Costa, corriol entre boixos que flanqueja per sota el Pedraforca. Un dels corriols més bonics que hi ha per córrer: planet, amb alguns miradors naturals,...una autèntica joia.


S'ajunta amb el que baixa del Refugi Estasen del Pedraforca. El que, els que fan els Cavalls de Vent, els destrossa les cames per baixar fins a Gresolet. Aquí comença la pujada... De Gresolet iniciem amunt tot seguint pel mateix camí de Cavalls cap al Coll de la Bauma. Aquí nosaltres ens desviem i cap a l'esquerre seguim pujant uns revolts més fins que tot seguint unes fites ens llancem recte amunt. La pujada es forta i el pas més lent i concentrat. I perdem les marques. Anem pujant en diagonal cap a l'esquerre per dins el bosc fins que les recuperem i, ara sí, no les deixem fins a dalt de tot.



Però la pujada al Comabona no és ni ràpida ni fàcil... Per sort les vistes que veiem a mesura que guanyem alçada i sortim del bosc valen tot l'esforç. El dia es va llevant i comencem a girar el Pedraforca...i veiem el que ja hem fet, el que haurem de fer immediatament i com, allà darrere, mig burleta, ens mira la Gallina dubtosa del que volem fer...


De Gresolet al Comabona hi ha 1200+. Tenim temps de mirar vistes... Al Coll dels Terrers ens trobem amb les marques del GR i les seguim però aviat ens adonem que flanqueja per sota i ens estàvem saltant el cim. Diagonal recte amunt i cap a conquistar la 1a Dama!!



Curiosament al cim no hi fa gens de vent. I hi ha una pedra plana al terra que permet estirar's-hi sense mal d'esquena. Un mos ràpid mentre gaudim del paisatge i aviat seguim, ara carenejant fins al Pas de Gasolans. Seguim recte per un dels corriols marcats (recomenable seguir pel de més aprop de la carena per evitar sifonades posteriors) a la recerca del Cortal de Cortils, cabaneta idíl·lica que apareix quasi bé sense avisar. Hi ha una font.



Una paradeta ràpida i seguim cap a buscar el pas per creuar la Serra Pedregosa. El corriol està molt marcat, no té pèrdua...però s'ha de fer una bona pujadeta, entre pedres que no sempre estan quietes. Al arribar a dalt tornem a guanyar vistes...i prosseguim pel camí de cavalls que passa per allà en direcció al Collell. Ens desviem a la dreta i, pel GR, corriol ben fressat i bonic ens dediquem a gaudir d'un dels altres grans corriols de la zona.



Anem baixant tot voltant el Pedraforca, la dama que avui tan sols cortejem. Passarem una altra font, Font Tarrés, on hi ha unes taules. 2Km més per corriol i ja serem a Gósol. Aquí a més a més de font al centre del poble, hi ha disponibilitat de bars. Aprofitem per fer una cerveseta, que no solament de córrer es viu...


Sortim de Gósol pel GR107 i aviat girem a la dreta i per corriols i antigues pistes arribem a Sorribes. A vegades ens mig perdem però es van trobant senyals del Camí dels Bons Homes i anem avançant per un tram que, sense cap dubte, és el més lleig de la ruta...però cal fer-lo fer arribar fins a l'Espà i baixar sota Faners on, al creuar la riera, comença la gran pujada; 1100+.


Al aixecar la vista per sort no veus el cim de la Gallina...i quasi bé millor. Es canvia la marxa i es posa la reductora. Els tractorets van treballant...lents, però sense pausa. El camí es fa per l'ombra i s'agraeix a aquestes hores...però es deixa sentir la calor. Arribem a una pista. No correm pas... intentem recuperar i estalviar... A l'esquerre fins trobar un tallafocs que marxa a la dreta, vertical. Amunt. Les marques van a donar una volteta però les trobarem 30 m més amut. No tardem a deixar el tallafocs per anar altre cop per corriol, un corriol ben bonic que ens permetrà pujar fins trobar de cara la Font del Portet, una font posada al lloc perfecte, ja sigui per beure o per banyar-se a l'abeurador.


Queden uns 500+... uns metres que recordareu...per la duresa, per la bellesa del camí, per les vistes,... Feu uns metres per la pista i a l'esquerre cap a sobre l'herba i a buscar algunes fites. Hi són tot i que cal afinar la vista. Els primers 150+ són drets i durs però per sota els arbres. S'ha d'anar resseguint la carena i com que les fites a vegades es perden entre l'esforç i la vegetació el consell és anar, després dels 150+, amb el tallat de pedres a la dreta. Anireu trobant fressat i les fites que hi ha. A més, és el millor lloc per veure vistes.


Anar pujant, mica en mica, per un terreny que no és tant dret fins als últims metres, quan s'arriba a la tartera...hi ha unes Z per fer-la més fàcil...però qui les va fer estava fort. Pugen dretes...però almenys sembla que les pedres s'hi aguanten una mica més...


Arribem a la carena rocosa i aquí el Capi i en Yak ja saben altre cop on són. El Yak ha tornat a fer la Gallina, cim on diu que sempre hi pateix molt i per una ruta que li ha agradat però que creu que és més dura... Aquí ens trobem les marques vermelles de la Marató de Muntanya de Berga, al capdamunt de la roca del Ferrús que ens arriben per la nostra banda dreta. Cap a l'esquerre ja tan sols queden uns metres per assolir la carena del cim.


La resta de carena que ens queda fins a la Gallina serveix per gaudir. De les vistes, de tot el recorregut que hem fet avui, del que hem descobert i del que hem compartit. Hi ha felicitat... no ens espera cap arc de triomf enlloc però ens sabem guanyadors...almenys d'un gran dia!


Portem uns 36km... Queda la baixada... La normal...Cap al refugi d'Ensija que trobem tancat i per la baixada trenca-cames cap a la Palomera. Els genolls ja es senten...no són molts km però tot comença a grinyolar...



Anem seguint unes marques vermelles i alguns de grogues que prop de la carretera primer i després ja per corriols, que en algun tram són ben bonics, anem perdent alçada molt lentament. Fem algun bucle innecessari seguint les marques vermelles però al final empalmem amb les grogues i unes de verdes i blanques que, ara sí, ens baixen més directament cap a Saldes. (Tinc entès que es el camí de pujada de la Núria-Queralt).

Creuem la riera i, ara sí, la última pujada. De la riera a la plaça del poble. No és gaire...però a algun se li fa dur...i als que no és perquè el cap ja el tenim a la terrassa del bar amb una cerveseta ben fresca al davant.

Ara ja al voltant de la taula del bar, fent-la petar una mica mentre ens refem...les primeres conclusions...que sempre són les més bones i sinceres. Els companys estan ben contents de la volta; pels corriols que hem passat, per les vistes i l’entorn i també per la seva duresa. Ara queda clar que la meva idea inicial de pujar el Pedra s’haurà de mesurar bé i avui hauria estat excessiu.

De tota manera tenim clar que hi quedaria bé i fent la volta ens ha quedat clar com fer-ho la propera vegada. Així, si algú altre la vol fer, recomanem que la comenci per Gósol i cap a la Gallina. Agafarà primer el tram més lleig i quan s’arribi al Comabona un ja ho pot donar tot sense por que és quasi bé tot baixada. I si vol guanyar el premi especial... que quan arribi a Font Tarrés enfili cap a la carena del Verdet i baixi pel camí de l’enforcadura cap a Gósol. Nosaltres segurament l’esperarem a la terrassa del bar...

Pels que la vulguin fer que sàpiguen que aniran trobant fonts de les que sempre hi ha aigua cada cert temps, un aspecte pel que no han de patir sempre que siguin una mica previsors. Pel que fa al temps...nosaltres hi vam estar unes 11hores 40min que segur que podríem retallar un xic però cal destinar-hi temps. Si sou dels bons...llavors em faria gràcia saber quan hi tardeu... Vinga, va,...ja m’ho fareu saber...



U.T. CATLLARÀS (55km 4000+)

Sempre m'he considerat un “tastaolletes”. M'agraden diversos esports que intento practicar amb regularitat...i, com és lògic, cap d'ells de forma suficientment seria. Tocar moltes tecles acostuma a ser sinònim de fer molt soroll però poca música...

De fet, la veritat és que fa temps que em sorprenc a mi mateix del que duraven les ganes d'anar a córrer...bé, de descobrir caminant/corrent... I potser perquè els reptes són masses, massa forts o una mica de tot plegat em trobo amb la tercera de les #Missions pagada i jo un xic desmotivat.

No vinc amb bons records després de plegar de la UT. Ulldeter perquè em trobava malament i d'abandonar a la Mític perquè no tenia ganes d'esforçar-me... Però resulta que aquest recorregut és del Xavier Martorell, “Martox”, amb qui he anat sortint els últims temps a trescar per la muntanya. Un recorregut seu equival a bons corriols, duresa i bellesa a parts iguals...



Així que, sense pensar massa en si hi ha ganes o no...preparo les coses i cap al Catllaràs. La primera sorpresa és la hora de sortida...a les 6!! Això vol dir llevar-se a les 3 per arribar amb temps... la primera de les bromes del dia...

Pujo amb el Martox i el @Ferreti, un altre koala,... és aquell que va arribar a tots els controls enganxat al líder, enmig de pros, amb la seva senzillesa i timidesa, i si que si no arriba a ser per les rampes...

Però la meva ultra era una altra... una que es presentava clarament a la meva ment. Cursa dura i bonica, una bona excusa per retrobar-te amb aquells amics que el temps t'ha anat donant, aquells que tot i potser no conèixer molt bé, es fan estimar.

A la sortida, al final de la cua,...el grupet de Tallaferros que anem trobant-nos en aquestes curses, l'Angela i el Pepong, en @konfungete,...i el Raül i la Marta que aturen el seu esprint per la foto per arribar a les primeres posicions de sortida.


Sense massa temps per res ja estem corrent, mig de fosc, intentant enfilar el primer corriol i agafar un ritme que costa per la molta gent que hi ha per tan poc espai... El Campi i en Bodi estan a tocar... però jo no vaig bé arrencant i parant... Adelanto el que hi ha primer en aquest grupet i vaig fent amb la convicció que ja m'acabaran atrapant, gats vells, i com més aprop de meta millor.

Arribem al primer avituallament quan tot just canten els galls...al voltant de la taula hi ha moltíssima gent. Costa agafar alguna cosa,...així que carrego aigua i segueixo. Vaig darrere d'un grupet que van sobrats...no callen...i diuen que al ritme que van tardaran unes 9 hores!!

Penso en un comentari de l'Esteban i estic apunt de buscar una pedra on seure...però em sembla que vaig bé i simplement vaig tirant, xinu xanu, sense atabalar-me i intentant mantenir un ritme que em permeti anar tombant desnivell i km. Evidentment, i per sort meva, el grupet xerraire s'escapa...però els torno a trobar al següent avituallament. Van fent i es tornen a escapar... Vaig solet, i la veritat és que ho prefereixo,...a la meva bola, mirant el paisatge que bé que val la pena i posant un ritme amb el que vaig còmode.

A vegades em passa algun corredor amb el que vas fent la goma, algun que ja veus que aviat no el veuràs i també el que saps que no tardaràs gaire en trobar-lo assegut a una pedra o entregant el xip. Sempre en veus algun...el que a les baixades passa com un coet i que sense canviar de ritme acabes atrapant i passant. Operació que es pot repetir alguns cops...però que té un final clar.

Perquè hi havia alguna persona que no tingués clar el que s'hi donava al Catllaràs?? Paisatges bonics, indrets espectaculars, vistes,...i duresa!! Més encara amb el terra moll i enfangat, on posar el peu sobre alguna pedra plana equival a patinada amb o sense conseqüències segons habilitat i grau de sort particular. I què dir de la humitat... un factor més que particularment va fer la ultra encara més dura...


Arribo a la Nou de Berguedà, tan sols al km 27, cansat de tant suar, notant com el meu cos es va buidant de líquid per més que hi posi...i ara comença la festa...i si plego? De fet, m'acabo de torçar el turmell a la última baixada,...però ni em fa mal ni sembla que s'infli...va doncs, no tinc excusa i segueixo amb el que he vingut a fer.

Surto amb l'Esteve, un altre Tallaferro amb qui poc havia coincidit fins a dia d'avui. Som-hi, cap al famós Sobrepuny...i intentant no gastar...que després ve el que tothom diu que és pitjor...però primer, el primer.

Pujo prou bé...veig que tot escoltant música deixo a l'Esteve...fins que ja quasi bé a dalt quedo estabornit! Feia estona que em feia patir...i ara ha arribat. Vaig sec. Deshidratat. Noto que mig em marejo...i sé que el cap no tardarà en marxar-me... Intento calmar-me i amb un gel i a passos lents vaig fent intentant emprar el poc que em queda de la millor manera possible. Com de bé m'anirien els pals... però els vaig trencar a Andorra... Arribo a dalt i molts paren...jo tan sols penso en refrescar-me en algun toll...

Miro el rellotge i veig que he tardat una hora i poquet a fer els 800+... Potser per tu no es gaire...però per mi és anar més ràpid del normal... A veure si em passarà com aquell que corria tant al principi...

La baixada dreta com totes, vigilant no caure amb pedres molles i arrels, amb una pendent on no tinc pas cap dubte que si m'embalo no m'atura res més que el terra... i directes cap al fons de la vall a buscar el gorg promès... a refrescar-me amb l'aigua transparent i freda...

Bé, amb l'aigua freda...perquè de transparent res de res. Aquí no em banyo. La foto de postal que fa estona que m'estic imaginant no és pas aquí...

Castell de l'Areny. Font. Aigua. Cap a sota la font. Beure. Fruita. Coca cola. I la companyia de la Sílvia i l'Inés que fan seguiment, i l'Àngela i el Pepong que han tingut un mal dia de cursa que sabran convertir en un gran bon dia de descoberta de la zona i d'amistats.

I allà asseguts al banc, recobrant forces, la vista se'n va amb un corredor que baixa en direcció contrària i abandona. Au...amb aquesta imatge enfila cap dalt! Si ha tornat enrere és que el que hi ha davant Déu ni do... I a la solana...i a migdia... la penitència dels lents... Aire calent, suar, agafar aire i intentar seguir un xic més,... agrair els ànims dels que em passen...animar els que passo...i cadascú amb la seva creu...cap a dalt l'església..., tot sigui dit, per un caminet molt bonic si l'excursió la comences des del Castell de l'Areny.

M'han passat corredors ja coneguts...algun amb els que ja ens hem creuat abans i una parella de noies que vaig conèixer en millor ocasió. Normal que avui no m'hagin reconegut...potser millor...

Un cop a dalt, amb una miqueta més d'aire sembla que vaig millor i al ritmet que puc sembla que encara faig feina ja que atrapo a l'Esteve i, junts, a la parella de dones que ja van ben acompanyades. Millor. Avui, feina tinc amb mi mateix.

Costa arribar a Sant Romà...Líquid i més líquid...Que cansat que estic de suar... vaig amarat de suor des de la sortida...Em refresco a l'abeurador després de declinar l'oferiment de l'Oriol de baixar-me amb furgoneta... si home, després d'haver arribat fins aquí...


Queden uns 12km...que en el perfil del pitrall es veuen unes “S” suaus però que em fan malpensar al veure que encara ens falta per arribar al desnivell total que diu que hem de fer...

A les pujades les noies marxen una mica...carai com hi van...la jove puja xiulant...jo bufant. Em queixaria que no tinc els pals...però elles tampoc en porten. Acabo la pujada i em resigno de veure que el rellotge encara no posa els 4000...en queda més...desitjo que l'organització vagi arrodonir la xifra a l'alça... però no.

Al refugi de les vespes (Ardericó) ens fan saber que encara ens queda una última pujadeta...-eta si fos al començament de la cursa...reductora, aguantar com es pugui i anar fent... sembla que ja estiguem dalt però un últim gir i una mica més amunt... Ara si? Ja està??

Amb l'Esteve anem fent a ritmet tot trotant, explicant-nos la vida per distreure'ns i, encara que no sembli possible, anem atrapant a gent que anem deixant enrere. Una petita victòria que dóna una mica més de forces...

Ja es veu el poble...espero que sigui realment aquest...i arriba per darrere el Toro desbocat del Campal. El corriol és tan estret que una mica més i ens atropella... Estaria bé arribar els tres Tallaferros junts...però fa pagar peatge i amb la inèrcia que portava acabem accelerant un xic més el ritme per una baixada plena de pedres on cal mirar bé on es posen els peus. Accelerem més quan veu el grupet allà davant i li entra la vena competitiva...

Arribem com a triumfadors del que sigui amb 11h25min. No serà fins l'endemà que seré conscient del cansades que van quedar les meves cames...


Avui, amb les cames encara adolorides, penso amb la cursa i tinc una barreja de sensacions... Per mi és una Ultra del tot recomanable pel seu recorregut, paisatge i duresa. És molt mal lloc per anar-hi amb poc entrenament i haver fet el trail, em sembla que no és significatiu per prendre consciència de la duresa de la Ultra. He sentit i llegit algun comentari que la última baixada del trail era tècnica...i a mi em va semblar un bon camí...en comparació a algunes baixades trenca-quadríceps o algun descens de barranc que hi ha amagat al llarg del recorregut.

Que tingui 55km no vol dir que sigui ni ràpid ni fàcil. També té 4000+. Tots. I les respectives baixades. Això sí... val la pena fer-la per descobrir una zona que no tinc clar com és que tenim tan abandonada.

Per acabar...no em puc estar de fer una petita suggerència als organitzadors: s'ha pensat en canviar la data de la cursa?? Perquè si l'any passat va ser un forn...aquest any ha estat una sauna!!


Apalins...veurem que fem l'any vinent...per ara sembla que guanya la idea de fer d'avitualladors o fotògrafs...però tots sabem que diem que mai més i... doncs això!

dimarts, 15 de juliol de 2014

ANDORRA ULTRA MÍTIC.



Si alguna cosa ja m'ha ensenyat la Mític d'Andorra és que no em torno a apuntar mai més a una ultra i menys amb 6 mesos d'antel·lació! Jo sóc feliç fent les meves excursionetes a la meva bola...”

Aquest era el wats que enviava al Martox la setmana anterior a la sortida. Diuen que les ultres, la muntanya, t'ensenya molt. I  així és. Abans de començar la cursa ja havia aprés molt de mi mateix. La muntanya ens millora. I a mi m'agrada la muntanya. La idea de conèixer un país en un cap de setmana era molt temptadora...i encara ho és. Per això m'hi vaig apuntar. El repte, en sóc conscient, era majúscul per mi i des d'aquell dia la Mític ha estat sempre present al meu cap. Quan sortia a estirar les cames, a pujar muntanyetes amb els Tallaferros, a les curses, al comprar material,...tot tenia com a comú denominador la Mític...

I vaig arribar cansat mentalment de tant pensar-hi... Era el dia abans de la sortida i la veritat és que no tenia pas gaires ganes d'anar-hi... A sis mesos vista un està eufòric, imagina el que farà per preparar la volta, els “entrenos”, el fort que estarà i el bé que pujarà,... però amb 6 mesos la vida canvia... el que és important avui potser ja no ho és tant demà... A mi m'ha passat.

Així que em trobo amb un dorsal pagat i tot apunt però amb una total indiferència per anar a fer la cursa... Ho valoro i decideixo anar a la sortida i amb la mentalitat de descobrir paisatge, surto. Per esma.

Trotem una mica motivats per la gent que anima tot i ser les 10 del vespre i quan comença la pujada ja poso el mode caminar lleuger i anar fent. La primera pujada la fem en fila tots juntets. Em serveix per veure i celebrar que he fet els deures i, tot i que mai s'està prou fort, crec, sincerament, que n'estic per fer la Mític.

El paisatge diuen que és bonic. La lluna il·lumina tant que ni encenc el frontal. Amb la seva llum i la de tots els frontals que hi ha per aquí ja faig. No vaig gaire ràpid...no es tracta d'això si es vol acabar...xinu xanu vaig fent. M'atrapa la Pilar mentre estic agafant aigua d'un torrent i junts continuem amunt i avall mentre el cel es va tancant, la lluna va desapareixent i, pujant el Comapedrosa, quedem envoltats dins la boira i el vent.

La pujada al cim d'Andorra és dreta. Molt dreta. El camí entre blocs de pedres deixa pas al tram on els blocs són més petits i algun crit d'alarma per alguna pedra que baixa rodolant et fa prendre consciència del perill que sempre té la muntanya. La baixada, per pedra molla i relliscosa fa que, després d'algunes caigudes de la Pilar, encara anem més lents.

Però tant fa. Jo, sense dir res, ja m'he decidit. El vent i el fred que fa a les parts altres ha fet aflorar altre cop al meu constipat i ja porto una bona estona rajant. Potser el cos està en forma però fa falta cap...i no és que no en tingui...és que decideixo que, avui, no m'hi vull esforçar. Així, plenament conscient que el que estic fent és una caminada amb un pitrall, desapareixen les paraules sacrifici, patiment,...i tan sols vaig fent camí amb la il·lusió de descobrir nous paisatges, comparant la diferència d'aquestes muntanyes entre l'estiu i l'hivern quan les he conegut tot fent-hi esquí de muntanya.

Així, a ritme tranquil, anem fent, amunt i avall...i finalment ben avall. La baixada cap a la Margineda és de les durilles. 1400d- en 7km per un corriolet trencat amb pedra, algun tram en cadenes i herba on no relliscar costa. I acaba passant...rellisco i al fer-ho trenco un dels pals. Per sort tan sols és això i el cos segueix sencer.

Arribem a Margineda sense fer massa res en 13h30 per fer els primers 40km. Encara que sembli molt és més o menys el que entrava dins dels plans per fer tot el recorregut. Anava bé de temps, bé de cames,...i crec que per acabar-la. Tan sols faria falta posar-hi una mica de ganes i esforç per anar fent...i patir una mica...però, sincerament, no en tinc ganes. Així que, plego.

Allà trobem el Ruben ja canviat, i dormit. Ja fa hores que ell ha decidit plegar... Ens tornarà amb cotxe fins a Ordino i així veurem als companys que han plegat i els que aniran arribant.


Com a conclusions de tot plegat, unes quantes. La primera ja anunciada al principi. La segona era la ferma convicció que mai més tornaria a Andorra. Però aquesta ja no la tinc tan clara... Potser si a última hora estic motivat i em puc apuntar...

La tercera és senzilla però no te'n fas ben bé el càrrec fins que ho has provat. Andorra és un país de muntanyes abruptes. Les seves ultres també. Desnivells a tope tant durs de pujada com de baixada per terreny tècnic on un error pot fer que trenquis un pal o molt pitjor. Però m'agraden les muntanyes...

Córrer, bé, caminar i córrer una mica alguna de les seves ultres és dur. Si és la Mític en que un cop d'ull al perfil és talment com mirar la fulla d'una serra, encara més. Estar a la sortida ja és un èxit per tot el camí recorregut prèviament. Aconseguir acabar-la ha de ser brutal. Un esforç per vèncer un desnivell i uns km que per mortals com jo suposa dues nits per les muntanyes a mercè de les condicions meteorològiques sempre canviants. Estic segur que et canvia. Que el que t'aporta: duresa, esforç, vistes, emocions i, finalment, recompensa t'ha de permetre coneixe't molt millor que dos dies abans. Algun dia...algun any...

Tot això seria de bojos afrontar-ho si no fos per l'excel·lent treball dels organitzadors que comptant amb centenars de voluntaris entregats fan que cada control sigui una plaça forta on recuperar-se de qualsevol imprevist. Bravo per ells. Gràcies.

Per últim i no menys important, el meu reconeixement per tots aquells valents i valentes que han estat capaços de mirar als ulls de la bèstia de la Mític, sortir i acabar. I per aquells que fan el propi amb el monstre de la Ronda...les meves paraules de respecte i admiració quedarien curtes. Són gent d'una altra pasta, herois. Uns cracks anònims!!

dilluns, 7 de juliol de 2014

PUNK-TRAIL NOCTURNA DE SALELLES (23km 900+)


Dissabte 5 de juliol. Matí. No he dormit gaire i      quan el despertador em sona a les 6 costa, com sempre, passar d'horitzontal a vertical. Ens trobem al casal de Salelles una colla prou nombrosa per començar a preparar la Punk trail Nocturna de Salelles.

Ens repartim el recorregut en diversos grups i anem marcant. No sé com ens ho hem fet però el grup amb el que anem tenim la sensació que ens ha tocat el tram més llarg...tota la carena del Gallicanta fins a l'arribada! I primer hi hem d'arribar...

Anem marcant amb la petició, quasibé súplica, de posar poques cintes. Les justes i necessàries. L'any passat la segona part la vaig marcar jo sol i per por que no es perdés ningú la veritat és que en vaig posar bastantes, cada 50mt. El reflectant va funcionar perfectament...així que aquest any...en posem menys.

Encara no sé massa com, acabem els primers. I ens n'anem a esmorzar com toca després de la feina feta.

A les 5 de la tarda surto enmig de tota la calorada per anar a fer una volta al recorregut i comprovar que cap graciós no hagi tret les cintes. Així, aprofitant que està marcat, faig els trams nous que aquest any s'han incorporat. S'aconsegueix sumar algun km més...però per mi, coneixedor de la zona, no em convenç...fem fer alguna volta innecessària si bé amb el canvi d'itinerari es fan alguns corriols que bé que valen la pena.

Així, el recorregut curt queda bastant trencacames i més dur que el de l'any passat. Temo que molta gent al segon avituallament ja tornarà avall i es perdrà la part que fa bonica la cursa...veurem...ara la sort ja està tirada...potser sent de nit la gent no s'adona que els fem passar a 10m dels que ja tornen...

Mentre baixo per la carena paro a l'avituallament dels “Quintos”. L'estan tornant a muntar grossa...i tot i que encara no ho veig del tot muntat mentre faig unes birres ja m'adono que no deixaran indiferent a ningú...


Potser perquè em centro massa amb la música que vaig escoltant mentre baixo, per anar massa ràpid o perquè he fet masses birres, de sobte em trobo volant...i sense capa! Quasibé 2m de mi mateix impacten a terra, plans. El mal al dit gros del peu em fa pensar que he xutat la pedra que sobresurt. La resta del cos sembla sencera. No hi ha sang...però quin mal el peu... Només em faltava això... I mira que amb tots els cops que l'he arribat a fer...seré burro...

Al següent avituallament ja hi son...i m'hi aturo a fer una cerveseta. No em traurà el mal del peu...però es posa bé. Arribo al poble i ja hi ha bastant ambient...la gent arriba aviat, amb ganes de festa,...


Amb cert malhumor per tot plegat decideixo ajudar indicant on aparcar als que van arribant. Allà, sol, em vaig calmant i em recupero per poder viure la punk el millor possible.

Veiem la sortida i anem amb cotxe cap a la Pòpia del Montgròs, el punt més alt, on passaran els valents que facin la llarga i podran gaudir de tota la carena, una de les millors que hi ha al Bages.


Des d'allà es van veient les llumetes com es van acostant...és maco...Moltes d'elles ja giren avall quan arriben al 2n avituallament. Una petita part segueix, però són uns pocs valents...

Els primers que arriben han anat per feina. Paren poquet i segueixen. Els que van arribant després ja s'ho prenen amb una altra filosofia, potser més la que toca en una punk. S'aturen a fer més festa i a xerrar una miqueta. El dia es presta a fer-ho. S'hi està bé.

Arriben les escombres i després de recollir tornem cap a Salelles. Encara no ha arribat tothom però no tarden...La gent que queda l'està fent petar i amb ganes de festa però la major part de gent ja deu fer estona que ha marxat.

Porto molta estona amb tot això i ja començo a estar cansat...ha anat bé...la gent ha disfrutat i sembla que els hi ha agradat. Sembla que el bucle extra que han fet no l'han vist o no els ha sabut greu de fer-lo, i ningú s'ha perdut tot i estar menys marcat que l'any passat. Les meves pors sembla que no tenien raó de ser...millor. Me'n vaig més tranquil. És el que es tractava...que els que vinguessin ho disfrutessin. Aquesta és la raó de la punk. Hem complert. I sembla que, majoritàriament, amb nota.

I, cal dir-ho, això ha estat possible per la feina de molta gent. Del Genís, la veu cantant i la il·lusió personificada per fer-la gran cada any, del Pep i l'Alba que a més de coordinar i treballar com tots o més aporten la serenitat que sempre fa falta, i dels altres que rondem per allà i que aportem el nostre granet de sorra.

A tots els membres dels diversos avituallaments que fan que siguin una festa, una sorpresa o una obra d'art. El desplegament que cada un d'ells fa per amor a la cursa fa que un es senti orgullós i motivat per fer-ne una altra edició.


Però no n'hi hauria prou si no fós per l'impagable feina que fan els veïns de Salelles, facilitant-ho tot. La seva implicació a la festa, en la organització, logística, fan que encara sigui tot més gran. Coure les butis, preparar un tractor amb bales de palla a l'arribada perquè cada corredor sigui especial en la seva arribada... A tots ells, gràcies. Moltes gràcies.