dijous, 31 de juliol de 2014

U.T. CATLLARÀS (55km 4000+)

Sempre m'he considerat un “tastaolletes”. M'agraden diversos esports que intento practicar amb regularitat...i, com és lògic, cap d'ells de forma suficientment seria. Tocar moltes tecles acostuma a ser sinònim de fer molt soroll però poca música...

De fet, la veritat és que fa temps que em sorprenc a mi mateix del que duraven les ganes d'anar a córrer...bé, de descobrir caminant/corrent... I potser perquè els reptes són masses, massa forts o una mica de tot plegat em trobo amb la tercera de les #Missions pagada i jo un xic desmotivat.

No vinc amb bons records després de plegar de la UT. Ulldeter perquè em trobava malament i d'abandonar a la Mític perquè no tenia ganes d'esforçar-me... Però resulta que aquest recorregut és del Xavier Martorell, “Martox”, amb qui he anat sortint els últims temps a trescar per la muntanya. Un recorregut seu equival a bons corriols, duresa i bellesa a parts iguals...



Així que, sense pensar massa en si hi ha ganes o no...preparo les coses i cap al Catllaràs. La primera sorpresa és la hora de sortida...a les 6!! Això vol dir llevar-se a les 3 per arribar amb temps... la primera de les bromes del dia...

Pujo amb el Martox i el @Ferreti, un altre koala,... és aquell que va arribar a tots els controls enganxat al líder, enmig de pros, amb la seva senzillesa i timidesa, i si que si no arriba a ser per les rampes...

Però la meva ultra era una altra... una que es presentava clarament a la meva ment. Cursa dura i bonica, una bona excusa per retrobar-te amb aquells amics que el temps t'ha anat donant, aquells que tot i potser no conèixer molt bé, es fan estimar.

A la sortida, al final de la cua,...el grupet de Tallaferros que anem trobant-nos en aquestes curses, l'Angela i el Pepong, en @konfungete,...i el Raül i la Marta que aturen el seu esprint per la foto per arribar a les primeres posicions de sortida.


Sense massa temps per res ja estem corrent, mig de fosc, intentant enfilar el primer corriol i agafar un ritme que costa per la molta gent que hi ha per tan poc espai... El Campi i en Bodi estan a tocar... però jo no vaig bé arrencant i parant... Adelanto el que hi ha primer en aquest grupet i vaig fent amb la convicció que ja m'acabaran atrapant, gats vells, i com més aprop de meta millor.

Arribem al primer avituallament quan tot just canten els galls...al voltant de la taula hi ha moltíssima gent. Costa agafar alguna cosa,...així que carrego aigua i segueixo. Vaig darrere d'un grupet que van sobrats...no callen...i diuen que al ritme que van tardaran unes 9 hores!!

Penso en un comentari de l'Esteban i estic apunt de buscar una pedra on seure...però em sembla que vaig bé i simplement vaig tirant, xinu xanu, sense atabalar-me i intentant mantenir un ritme que em permeti anar tombant desnivell i km. Evidentment, i per sort meva, el grupet xerraire s'escapa...però els torno a trobar al següent avituallament. Van fent i es tornen a escapar... Vaig solet, i la veritat és que ho prefereixo,...a la meva bola, mirant el paisatge que bé que val la pena i posant un ritme amb el que vaig còmode.

A vegades em passa algun corredor amb el que vas fent la goma, algun que ja veus que aviat no el veuràs i també el que saps que no tardaràs gaire en trobar-lo assegut a una pedra o entregant el xip. Sempre en veus algun...el que a les baixades passa com un coet i que sense canviar de ritme acabes atrapant i passant. Operació que es pot repetir alguns cops...però que té un final clar.

Perquè hi havia alguna persona que no tingués clar el que s'hi donava al Catllaràs?? Paisatges bonics, indrets espectaculars, vistes,...i duresa!! Més encara amb el terra moll i enfangat, on posar el peu sobre alguna pedra plana equival a patinada amb o sense conseqüències segons habilitat i grau de sort particular. I què dir de la humitat... un factor més que particularment va fer la ultra encara més dura...


Arribo a la Nou de Berguedà, tan sols al km 27, cansat de tant suar, notant com el meu cos es va buidant de líquid per més que hi posi...i ara comença la festa...i si plego? De fet, m'acabo de torçar el turmell a la última baixada,...però ni em fa mal ni sembla que s'infli...va doncs, no tinc excusa i segueixo amb el que he vingut a fer.

Surto amb l'Esteve, un altre Tallaferro amb qui poc havia coincidit fins a dia d'avui. Som-hi, cap al famós Sobrepuny...i intentant no gastar...que després ve el que tothom diu que és pitjor...però primer, el primer.

Pujo prou bé...veig que tot escoltant música deixo a l'Esteve...fins que ja quasi bé a dalt quedo estabornit! Feia estona que em feia patir...i ara ha arribat. Vaig sec. Deshidratat. Noto que mig em marejo...i sé que el cap no tardarà en marxar-me... Intento calmar-me i amb un gel i a passos lents vaig fent intentant emprar el poc que em queda de la millor manera possible. Com de bé m'anirien els pals... però els vaig trencar a Andorra... Arribo a dalt i molts paren...jo tan sols penso en refrescar-me en algun toll...

Miro el rellotge i veig que he tardat una hora i poquet a fer els 800+... Potser per tu no es gaire...però per mi és anar més ràpid del normal... A veure si em passarà com aquell que corria tant al principi...

La baixada dreta com totes, vigilant no caure amb pedres molles i arrels, amb una pendent on no tinc pas cap dubte que si m'embalo no m'atura res més que el terra... i directes cap al fons de la vall a buscar el gorg promès... a refrescar-me amb l'aigua transparent i freda...

Bé, amb l'aigua freda...perquè de transparent res de res. Aquí no em banyo. La foto de postal que fa estona que m'estic imaginant no és pas aquí...

Castell de l'Areny. Font. Aigua. Cap a sota la font. Beure. Fruita. Coca cola. I la companyia de la Sílvia i l'Inés que fan seguiment, i l'Àngela i el Pepong que han tingut un mal dia de cursa que sabran convertir en un gran bon dia de descoberta de la zona i d'amistats.

I allà asseguts al banc, recobrant forces, la vista se'n va amb un corredor que baixa en direcció contrària i abandona. Au...amb aquesta imatge enfila cap dalt! Si ha tornat enrere és que el que hi ha davant Déu ni do... I a la solana...i a migdia... la penitència dels lents... Aire calent, suar, agafar aire i intentar seguir un xic més,... agrair els ànims dels que em passen...animar els que passo...i cadascú amb la seva creu...cap a dalt l'església..., tot sigui dit, per un caminet molt bonic si l'excursió la comences des del Castell de l'Areny.

M'han passat corredors ja coneguts...algun amb els que ja ens hem creuat abans i una parella de noies que vaig conèixer en millor ocasió. Normal que avui no m'hagin reconegut...potser millor...

Un cop a dalt, amb una miqueta més d'aire sembla que vaig millor i al ritmet que puc sembla que encara faig feina ja que atrapo a l'Esteve i, junts, a la parella de dones que ja van ben acompanyades. Millor. Avui, feina tinc amb mi mateix.

Costa arribar a Sant Romà...Líquid i més líquid...Que cansat que estic de suar... vaig amarat de suor des de la sortida...Em refresco a l'abeurador després de declinar l'oferiment de l'Oriol de baixar-me amb furgoneta... si home, després d'haver arribat fins aquí...


Queden uns 12km...que en el perfil del pitrall es veuen unes “S” suaus però que em fan malpensar al veure que encara ens falta per arribar al desnivell total que diu que hem de fer...

A les pujades les noies marxen una mica...carai com hi van...la jove puja xiulant...jo bufant. Em queixaria que no tinc els pals...però elles tampoc en porten. Acabo la pujada i em resigno de veure que el rellotge encara no posa els 4000...en queda més...desitjo que l'organització vagi arrodonir la xifra a l'alça... però no.

Al refugi de les vespes (Ardericó) ens fan saber que encara ens queda una última pujadeta...-eta si fos al començament de la cursa...reductora, aguantar com es pugui i anar fent... sembla que ja estiguem dalt però un últim gir i una mica més amunt... Ara si? Ja està??

Amb l'Esteve anem fent a ritmet tot trotant, explicant-nos la vida per distreure'ns i, encara que no sembli possible, anem atrapant a gent que anem deixant enrere. Una petita victòria que dóna una mica més de forces...

Ja es veu el poble...espero que sigui realment aquest...i arriba per darrere el Toro desbocat del Campal. El corriol és tan estret que una mica més i ens atropella... Estaria bé arribar els tres Tallaferros junts...però fa pagar peatge i amb la inèrcia que portava acabem accelerant un xic més el ritme per una baixada plena de pedres on cal mirar bé on es posen els peus. Accelerem més quan veu el grupet allà davant i li entra la vena competitiva...

Arribem com a triumfadors del que sigui amb 11h25min. No serà fins l'endemà que seré conscient del cansades que van quedar les meves cames...


Avui, amb les cames encara adolorides, penso amb la cursa i tinc una barreja de sensacions... Per mi és una Ultra del tot recomanable pel seu recorregut, paisatge i duresa. És molt mal lloc per anar-hi amb poc entrenament i haver fet el trail, em sembla que no és significatiu per prendre consciència de la duresa de la Ultra. He sentit i llegit algun comentari que la última baixada del trail era tècnica...i a mi em va semblar un bon camí...en comparació a algunes baixades trenca-quadríceps o algun descens de barranc que hi ha amagat al llarg del recorregut.

Que tingui 55km no vol dir que sigui ni ràpid ni fàcil. També té 4000+. Tots. I les respectives baixades. Això sí... val la pena fer-la per descobrir una zona que no tinc clar com és que tenim tan abandonada.

Per acabar...no em puc estar de fer una petita suggerència als organitzadors: s'ha pensat en canviar la data de la cursa?? Perquè si l'any passat va ser un forn...aquest any ha estat una sauna!!


Apalins...veurem que fem l'any vinent...per ara sembla que guanya la idea de fer d'avitualladors o fotògrafs...però tots sabem que diem que mai més i... doncs això!