U.T. CATLLARÀS (55km 4000+)
Sempre
m'he considerat un “tastaolletes”. M'agraden diversos esports que intento
practicar amb regularitat...i, com és lògic, cap d'ells de forma suficientment
seria. Tocar moltes tecles acostuma a ser sinònim de fer molt soroll però poca
música...
De
fet, la veritat és que fa temps que em sorprenc a mi mateix del que duraven les
ganes d'anar a córrer...bé, de descobrir caminant/corrent... I potser perquè
els reptes són masses, massa forts o una mica de tot plegat em trobo amb la
tercera de les #Missions pagada i jo un xic desmotivat.
No
vinc amb bons records després de plegar de la UT. Ulldeter perquè em trobava
malament i d'abandonar a la Mític perquè no tenia ganes d'esforçar-me... Però
resulta que aquest recorregut és del Xavier Martorell, “Martox”, amb qui he
anat sortint els últims temps a trescar per la muntanya. Un recorregut seu
equival a bons corriols, duresa i bellesa a parts iguals...
Així
que, sense pensar massa en si hi ha ganes o no...preparo les coses i cap al
Catllaràs. La primera sorpresa és la hora de sortida...a les 6!! Això vol dir
llevar-se a les 3 per arribar amb temps... la primera de les bromes del dia...
Pujo
amb el Martox i el @Ferreti, un altre koala,... és aquell que va arribar a tots
els controls enganxat al líder, enmig de pros, amb la seva senzillesa i
timidesa, i si que si no arriba a ser per les rampes...
Però
la meva ultra era una altra... una que es presentava clarament a la meva ment.
Cursa dura i bonica, una bona excusa per retrobar-te amb aquells amics que
el temps t'ha anat donant, aquells que tot i potser no conèixer molt bé, es fan
estimar.
A
la sortida, al final de la cua,...el grupet de Tallaferros que anem trobant-nos
en aquestes curses, l'Angela i el Pepong, en @konfungete,...i el Raül i la
Marta que aturen el seu esprint per la foto per arribar a les primeres
posicions de sortida.
Sense
massa temps per res ja estem corrent, mig de fosc, intentant enfilar el primer
corriol i agafar un ritme que costa per la molta gent que hi ha per tan poc
espai... El Campi i en Bodi estan a tocar... però jo no vaig bé arrencant i
parant... Adelanto el que hi ha primer en aquest grupet i vaig fent amb la
convicció que ja m'acabaran atrapant, gats vells, i com més aprop de meta
millor.
Arribem
al primer avituallament quan tot just canten els galls...al voltant de la taula
hi ha moltíssima gent. Costa agafar alguna cosa,...així que carrego aigua i
segueixo. Vaig darrere d'un grupet que van sobrats...no callen...i diuen que al
ritme que van tardaran unes 9 hores!!
Penso
en un comentari de l'Esteban i estic apunt de buscar una pedra on seure...però
em sembla que vaig bé i simplement vaig tirant, xinu xanu, sense atabalar-me i
intentant mantenir un ritme que em permeti anar tombant desnivell i km.
Evidentment, i per sort meva, el grupet xerraire s'escapa...però els torno a
trobar al següent avituallament. Van fent i es tornen a escapar... Vaig solet,
i la veritat és que ho prefereixo,...a la meva bola, mirant el paisatge que bé
que val la pena i posant un ritme amb el que vaig còmode.
A
vegades em passa algun corredor amb el que vas fent la goma, algun que ja veus
que aviat no el veuràs i també el que saps que no tardaràs gaire en trobar-lo
assegut a una pedra o entregant el xip. Sempre en veus algun...el que a les
baixades passa com un coet i que sense canviar de ritme acabes atrapant i
passant. Operació que es pot repetir alguns cops...però que té un final clar.
Perquè
hi havia alguna persona que no tingués clar el que s'hi donava al Catllaràs??
Paisatges bonics, indrets espectaculars, vistes,...i duresa!! Més encara amb el
terra moll i enfangat, on posar el peu sobre alguna pedra plana equival a
patinada amb o sense conseqüències segons habilitat i grau de sort particular.
I què dir de la humitat... un factor més que particularment va fer la ultra
encara més dura...
Arribo
a la Nou de Berguedà, tan sols al km 27, cansat de tant suar, notant com el meu
cos es va buidant de líquid per més que hi posi...i ara comença la festa...i si
plego? De fet, m'acabo de torçar el turmell a la última baixada,...però ni em
fa mal ni sembla que s'infli...va doncs, no tinc excusa i segueixo amb el que
he vingut a fer.
Surto
amb l'Esteve, un altre Tallaferro amb qui poc havia coincidit fins a dia
d'avui. Som-hi, cap al famós Sobrepuny...i intentant no gastar...que després ve
el que tothom diu que és pitjor...però primer, el primer.
Pujo
prou bé...veig que tot escoltant música deixo a l'Esteve...fins que ja quasi
bé a dalt quedo estabornit! Feia estona que em feia patir...i ara ha arribat.
Vaig sec. Deshidratat. Noto que mig em marejo...i sé que el cap no tardarà en
marxar-me... Intento calmar-me i amb un gel i a passos lents vaig fent
intentant emprar el poc que em queda de la millor manera possible. Com de bé
m'anirien els pals... però els vaig trencar a Andorra... Arribo a dalt i molts
paren...jo tan sols penso en refrescar-me en algun toll...
Miro
el rellotge i veig que he tardat una hora i poquet a fer els 800+... Potser per
tu no es gaire...però per mi és anar més ràpid del normal... A veure si em
passarà com aquell que corria tant al principi...
La
baixada dreta com totes, vigilant no caure amb pedres molles i arrels, amb una
pendent on no tinc pas cap dubte que si m'embalo no m'atura res més que el
terra... i directes cap al fons de la vall a buscar el gorg promès... a
refrescar-me amb l'aigua transparent i freda...
Bé,
amb l'aigua freda...perquè de transparent res de res. Aquí no em banyo. La foto
de postal que fa estona que m'estic imaginant no és pas aquí...
Castell
de l'Areny. Font. Aigua. Cap a sota la font. Beure. Fruita. Coca cola. I la
companyia de la Sílvia i l'Inés que fan seguiment, i l'Àngela i el Pepong que
han tingut un mal dia de cursa que sabran convertir en un gran bon dia de
descoberta de la zona i d'amistats.
I allà
asseguts al banc, recobrant forces, la vista se'n va amb un corredor que baixa
en direcció contrària i abandona. Au...amb aquesta imatge enfila cap dalt! Si
ha tornat enrere és que el que hi ha davant Déu ni do... I a la solana...i a
migdia... la penitència dels lents... Aire calent, suar, agafar aire i intentar
seguir un xic més,... agrair els ànims dels que em passen...animar els que
passo...i cadascú amb la seva creu...cap a dalt l'església..., tot sigui dit,
per un caminet molt bonic si l'excursió la comences des del Castell de l'Areny.
M'han
passat corredors ja coneguts...algun amb els que ja ens hem creuat abans i una
parella de noies que vaig conèixer en millor ocasió. Normal que avui no m'hagin
reconegut...potser millor...
Un
cop a dalt, amb una miqueta més d'aire sembla que vaig millor i al ritmet que
puc sembla que encara faig feina ja que atrapo a l'Esteve i, junts, a la
parella de dones que ja van ben acompanyades. Millor. Avui, feina tinc amb mi
mateix.
Costa
arribar a Sant Romà...Líquid i més líquid...Que cansat que estic de suar...
vaig amarat de suor des de la sortida...Em refresco a l'abeurador després de
declinar l'oferiment de l'Oriol de baixar-me amb furgoneta... si home, després
d'haver arribat fins aquí...
Queden
uns 12km...que en el perfil del pitrall es veuen unes “S” suaus però que em fan
malpensar al veure que encara ens falta per arribar al desnivell total que diu
que hem de fer...
A
les pujades les noies marxen una mica...carai com hi van...la jove puja
xiulant...jo bufant. Em queixaria que no tinc els pals...però elles tampoc en
porten. Acabo la pujada i em resigno de veure que el rellotge encara no posa
els 4000...en queda més...desitjo que l'organització vagi arrodonir la xifra a
l'alça... però no.
Al
refugi de les vespes (Ardericó) ens fan saber que encara ens queda una última
pujadeta...-eta si fos al començament de la cursa...reductora, aguantar com es
pugui i anar fent... sembla que ja estiguem dalt però un últim gir i una mica
més amunt... Ara si? Ja està??
Amb
l'Esteve anem fent a ritmet tot trotant, explicant-nos la vida per distreure'ns
i, encara que no sembli possible, anem atrapant a gent que anem deixant enrere.
Una petita victòria que dóna una mica més de forces...
Ja
es veu el poble...espero que sigui realment aquest...i arriba per darrere el
Toro desbocat del Campal. El corriol és tan estret que una mica més i ens
atropella... Estaria bé arribar els tres Tallaferros junts...però fa pagar
peatge i amb la inèrcia que portava acabem accelerant un xic més el ritme per
una baixada plena de pedres on cal mirar bé on es posen els peus. Accelerem més
quan veu el grupet allà davant i li entra la vena competitiva...
Arribem
com a triumfadors del que sigui amb 11h25min. No serà fins l'endemà que seré
conscient del cansades que van quedar les meves cames...
Avui,
amb les cames encara adolorides, penso amb la cursa i tinc una barreja de
sensacions... Per mi és una Ultra del tot recomanable pel seu recorregut,
paisatge i duresa. És molt mal lloc per anar-hi amb poc entrenament i haver fet
el trail, em sembla que no és significatiu per prendre consciència de la duresa
de la Ultra. He sentit i llegit algun comentari que la última baixada del trail
era tècnica...i a mi em va semblar un bon camí...en comparació a algunes baixades
trenca-quadríceps o algun descens de barranc que hi ha amagat al llarg del
recorregut.
Que
tingui 55km no vol dir que sigui ni ràpid ni fàcil. També té 4000+. Tots. I les
respectives baixades. Això sí... val la pena fer-la per descobrir una zona que no
tinc clar com és que tenim tan abandonada.
Per
acabar...no em puc estar de fer una petita suggerència als organitzadors: s'ha
pensat en canviar la data de la cursa?? Perquè si l'any passat va ser un
forn...aquest any ha estat una sauna!!
Apalins...veurem
que fem l'any vinent...per ara sembla que guanya la idea de fer d'avitualladors
o fotògrafs...però tots sabem que diem que mai més i... doncs això!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada