VENTS del CADÍ by TALLAFERROS (48km 2700+)

Amb el temps anem canviant, segur. Jo també. Algú em diu que jo m'hauria aixecat a hores de tornar a casa per anar a córrer i em poso a riure... Però resulta que tot i el molt que m'agrada estar al llitet, ho faig. I freqüentment...


Ara els caps de setmana es diferencien dels dies laborables perquè el despertador sona més aviat. I costa fer-li cas. La temptació de quedar-me estiradet és gran i tan sols la promesa d'una jornada diferent, maca, de descoberta, d'esforç amb alguna que altra dosi de patiment, aquella sensació que un ha aprofitat el dia i n'ha exprimit tot el suc és el que em dóna les forçes per fer el més difícil del dia: aixecar-me i posar un peu al terra.

Bé doncs,...són les 4'30 del dissabte dia 22 de novembre quan toca fer la feina més dura del dia: aixecar-me. Tot passejant el gos m'adono que avui pot ser un dia benparit. No fa gaire fred per ser el dia del mes que som...

Cotxe i cap a Bagà amb una mica de temps per poder fer el cafetonet amb els que ja estan allà dalt ja que s'han quedat a dormir al punt de sortida. Em fa gràcia tornar a fer una sortida amb els Tallaferros...un grup heterogeni pel que fa a la forma física dels seus membres però amb les mateixes ganes de “trescar” per corriolets de la muntanya mentre anem dibuixant una volta que no acostuma a deixar indiferents; ni pels llocs on es passa ni pel desnivell que acostuma a tenir en poca distància.


I la veritat és que això em fa patir una miqueta...si jo fos un ós diríem que surto d'hivernar...i la forma...bé, si mai l'he tingut, fa temps que l'he deixat una mica enrere.

Aquests últims dies m'hi he tornat a posar però no sé si estic preparat per anar amb la colleta que hi haurà avui... i no m'agradaria pas fer-los anar malament. Per aquest motiu m'agafo el GPS amb el track i així poder-los deixar si veig que els faig anar malament. Primer de tot és el grup!


Al refugi Vents del Cadí, a sota els Empedrats ja hi ha els que s'han quedat a dormir allà: en Marc Campal, en Josep Artigas “Capi” i la Laura Poch. Mentre fem el cafetonet van arribant els altres...i no em tranquil·litza veure els membres que el van formant: en Jordi Garcia “Yak”, l'Oriol Antolí, l'Albert Perez, en Diego Galvez amb un company que acostuma a anar amb ells; en Cristian i en Pau Sust “Correcat”, que anirà retallant el track i alguns moments anirà amb nosaltres. La promesa que en algun lloc “atraparem” a la Mireia i en Jaume Folguera “Guido” no fa que em tranquil·litzi...

Està clarejant quan sortim Empedrats amunt. Tot mig moll per la humitat el més difícil aquí és no posar un peu a l'aigua que et faci anar moll tot el dia...i algun rellisca i es mulla... Des de la cua del peloton veig com el Pau Correcat va amb els de davant aguantant el ritme. Això em fa pensar...si ell aguanta i ha pensat retallar...mare meva el que patiré!

Anem pujant a ritme d'ultres... és a dir, com que al grup n'hi ha que van molt sobrats, això vol dir que pugen comentant totes les ultres que hi ha al planeta i a les que es pensen apuntar. Tenint en compte que hi ha 12 mesos i recomanen fer-ne una al mes, com a molt, ja fa estona que tenen el calendari ple quan arribem al refugi Sant Jordi. Ara ja han estan acabant d'omplir el calendari amb altres de curtes...maratons que espanten!


Mai havia pujat tot el camí dels empedrats. N'havia fet un tram per anar-me a banyar als gorgs tot passejant la gossa però mai fins aquí. Veus, ja he descobert una cosa nova...però per anar a dormir encara ens falta molt... Corriol molt bonic que ens va acostant cap a Coll d'Escriu després de fer una petita pujadeta. Corriols dels “d'antes”, recorreguts fent la Núria-Queralt per algun d'ells quan jo tot just anava darrere d'una pilota...


Descobriment d'una baixada que porta directe al pàrquing de Grèixer i que fent-la cara avall em fa pensar en provar-la un dia al revés. El dia que estigui de molt humor vindré a fer-la. Un parell de cops...jejeje...veuras que divertit! (en Guido després també comentaria la sorpresa en descobrir-la...).


D'aquí anem per carretera avall cap a Bagà. Ens trobem amb en Martox, en Manolé i l'Alba que pugen a fer “Muntanyetes” per provar-se i comprovar l'estat de diverses lesions. Mira que jo l'havia intentat convèncer que vingués...

Arribant a Bagà fem una paradeta. Jo demano el plan que hi ha al Capi i em diu que entrepans. Okis. Entrepans de butifarra esparrecada amb formatge i unes volls. No són precisament de Can Ràpid i miro la cara de Capi com s'hi reflecteix el nerviosisme pel temps perdut. Per sort si que són de Can Mida Gran. Quins entrepans més benparits!! Devorats per tots en temps rècord i mig com podem ens hi tornem a posar.


Sortim de Bagà pujant, com no a la serra que hi ha davant del poble. El corriol és bonic i és un bon lloc per anar a buscar bolets ja que trobo un rovelló i un fredolic al costat del corriol. En veig algun més...però com que no sabem on posar-los i fa mandra arrossegar-los tot el camí em dic que tan sols n'agafaré si trobo llenegues.


Les fotos que fem a tots els colls ajuden a recuperar un alè que perdo fàcilment en totes les pujades. Per sort sembla que no sóc pas l'únic i alguns ja fa estona que estem conservadors. L'Oriol i jo ens hem agafat darrere de la roda de la Laura i a ritme anem fent sense gastar més del necessari.

A coll de Bena em plantejo per primer cop agafar direcció al cotxe. M'ho conec i no té pèrdua... Seria fàcil... però potser no estic tan malament...


D'aquí anem fent més o menys mantenint alçada per un corriol ben bonic acostant-nos cap a Saldes. A aquestes alçades de la ruta ja es veu ben definit el grup: els sobrats i els sacrificats. Jo sóc dels darrers. Anem fent però per acabar, i gràcies! Les fotos les tiren els altres...que van xiulant. Bé, van de catxondeo. El grupito vasco no calla: Oye, Patxi...


A Saldes ja hi ha més coca-cola que volls...i seguim cap a Gresolet. Ja fa estona que penso amb la pujada de Gresolet a Coll de la Bauma. La faig una mica com puc. Amb la mica de reserva que em queda. Agafant-me a totes les rodes que tinc a ma, apretant les dents i sense aixecar el cap de terra. Que no paren a fer fotos??? Per fi...ara sí. Ja sóm a dalt.


No anem sobrats de temps i baixem per la pista en un trote que no té gaire res de sobrat. Això no s'acaba? Coll de Bena i seguim avall primer per corriol on costa veure's-hi sense frontal i després per una pista que es fa eterna. Penso en la gent que fa la Cavalls de Vent...i crec que aquí ells passen millor que jo...mare meva, que fotut que estic...però ja arribo...la ratafia que he deixat a la nevera aquest matí ens espera...


Arribant al cotxe “atrapo” en Guido i la Mireia, ja canviats. Ell ha fet el mateix però hi ha afegit alguna coseta més... jejeje...

Anem al refugi i tastem la ratafia mentre parlem una miqueta d'avui, d'ahir i de demà. Això és el bonic que tenen aquestes sortides, la descoberta, la convivència... conèixer. Conèixer llocs, gent i una mica més a un mateix. I vaja si m'he conegut avui... però el mal de cames passarà, amb sortides així de les que sumen aviat estarem més fins, aviat patiré menys i tornaré a gaudir encara més... així que, fins a la propera.



Fotos fetes per els "sobrats" del grup i "robades". Merci; Albert, Capi i Yak

Comentaris

Entrades populars