dilluns, 27 de maig de 2013

TRAVESSA DEL MONTSENY (47km 2440D+)


Són les dues del matí quan sona el despertador i m'aixeco d'una revolada. A aquesta hora no s'hauria de permetre que aquests aparells funcionin...però l'any passat també m'hi havia apuntat...i la tempesta d'aquell dia em va fer saltar la corrent i el despertador es va adormir com jo. Es clar que aquell dia va ploure a més no poder i avui, segons l'home del temps, es preveu un solet ben maco.

Tardo una bona estona en arribar a Gualba, on he d'agafar l'autocar que ens durà a Aiguafreda. Sort que anava amb temps perquè entre autopistes, la son que porto i que el meu gps mental no funciona prop de les ciutats...una mica més i faig tard.

Tan sols arribar m'adono d'algun error...Aquí fa fred. Estem a 4ºC i jo amb samarreta i un paravent...molt guapo però escalfar...allò que es diu escalfar...doncs no massa!

El viatge amb bus és entretingut ja que en Xavi dels Correcat, amb qui tenim amics compartits (que petit que és el nostre món) em posa al dia de diverses curses, activitats diverses que fan amb el grup, la manera com les fan i algunes de les seves activitats que quan me les explica em quedo amb cara de moniatu. Collons com hi va! Potser sí que va al seu ritme...però no para. Jo, no soc més que un aficionat...


A la sortida em diu que si vull córrer millor que apreti que després de la pista hi ha corriol i es fan taps... Ho faig...però arribant al corriol hi segueix havent la gent que ha anat sortint abans i ni és fàcil passar-los ni sé si estic tant fort per fer-ho...

Aquí vaig penso amb la Marta... Sempre es queixa de la gent que va amb pals i no els sap utilitzar. Aquells que els porten d'acompanyants...a mitja alçada...ideals per clavar-te'ls a la cuixa. Així que per precaució i evitar que me'ls clavin, abans de passar a alguns d'aquests, que no pensen massa amb els altres, prefereixo agafar-los amb la mà i empènye'ls en direcció oposada.

Sense ser massa concient del temps que portem de cop i volta arribem al Tagamanent. Un turonet no massa alt però que presenta la primera dificultat. Cal deixar la ruta, pujar a dalt per fitxar i tornar a baixar pel mateix lloc. El problema és l'espai. Els que baixen, els que pugen,...i els que foten el que volen sense cap consideració pels altres. Per sort, d'aquests no n'hi ha masses i la majoria respecta el sentit comú per facilitar el pas als que van en sentit oposat.


En fi, anem fent...ara per pista enmig d’una boira que sense deixar-nos veure res tan sols ajuda a augmentar la sensació de fred que fa. El paravents ajuda però uns guants, uns manguitos,...no els hi diria pas que no...


Em costa agafar el ritme...fa fred... El cafè amb llet de l’avituallament m’escalfa les mans que les tenia gelades. Curiosament només una... Els donuts es posen de meravella a un estómac buit i el croissant de xocolata m’alegra el dia.


Pujada cap al Matagalls. Així que la Matagalls – Montserrat comença aquí?? Veus,... això és una de les coses que m’agrada d’anar a aquest tipus de curses...sempre descobreixes coses... I collons quina pujada... I que llarga que se’m va fer... I n’hi ha alguns que pugen pel dret i van ben ràpid... Patirem... Bé, posaré la música i anar fent...


A dalt encara fa més vent i fred. Els del control han triat el millor lloc per anar a passar el diumenge... Baixem per un corriol ben bonic i verd. Avall...diuen que hem de baixar tot el que hem pujat...com no...


Aquí ja veiem les Agudes...que s’alcen com agulles (quin recurs més fàcil...) però amb una pujada que requereix d’una dona!!

Ull...aquest és un dels meus grans aprenentatges. Els homes, potser per allò de la masculinitat o perquè som burros, ens anem emocionant, anem forçant la màquina i acabem petant. Una dona porta un ritme més baix i constant...i és millor anar-hi darrera que a davant! (el que hi hagi estat ja sap...)

Bé doncs, gràcies a la Rosa, les Agudes i la seva pujada no va ser tant. A ritme constant vam anar pujant i quan en alguns moments semblava que afluixava l’ajudava una mica empenyant-la una mica. Una associació perfecte pels dos...que al final de la pujada ja eren uns quants més...d’alguns que ens havien atrapat i coneixen la meva teoria i dels que no la coneixen i vam atrapar.

Arribant a dalt m'adono que estic bastant sencer i ja hem fet gairebé tot el desnivell...perfecte. Però (sempre apareix el però...) al començar el descens...comencen les punxades al genoll. Noooo... Em vaig espantar... Vaig estirar una mica, amb calma. Em feia mal tan sols recolzar la cama a terra... Va vinga...prova-ho.

Vaig anar corrent a passetes molt curtes fins al Turó de l’Home i va semblar que això feia efecte i millorava...fins i tot semblava que volia sortir el sol... Va doncs...avall. I a partir d’aquí és tot avall...18km avall...


Xino xano...sense passar-se molt però sense parar vaig anar baixant...i em va passar el mateix que altres vegades... Anava atrapant gent, els anava passant sense variar el ritme ni forçar massa,...i a mi no m’atrapaven... I així vaig anar menjant quilòmetres...de corriols macos al principi, d’una pista enmig del bosc, d’una pista dura i un xic pesada al final.


I ja està. Ja he arribat. Content del temps que he tardat. De l’esforç que hi he posat. Dels camins per on he passat. I de la gent amb qui, en un moment o altre, he estat. I ara... aquí... fent-la petar, vivint el moment, preparant-ne de futurs segons la il·lusió amb la que te’ls expliquen els que ja els han fet.


Seguirem fent camí...