divendres, 9 d’agost de 2013

TRANSPIRINAICA amb BTT


Ja fa temps que em vaig adonar que sóc una d’aquelles persones que no poden estar massa quietes…de fet, o estic en plena activitat i de manera continuada o faig com els óssos, que es posen a hibernar.

Les vacances és una petita gran oportunitat per fer allò que per temps no podem fer durant l’any...i també he anat descobrint que viatjar m’agrada. A l’aventura...una mica...


I la bici em sembla el mitjà ideal per fer un turisme actiu. El cotxe o moto t’aïlla més de l’entorn, et fa anar més ràpid...i és car. Caminant em sembla que vaig massa lent...

Així, tot i que de ciclista en tingui més aviat poc sinó gens... cada estiu trec la pols acumulada de tot un any de no fer-la servir, li faig una posada a punt i carregat amb les alforges (rotllo tortugueta, amb el que crec indispensable a sobre i que sempre acostuma a ser més del que acabo necessitant i amb coses que em deixo a casa) m’embarco en alguna travessa que m’ha de permetre descobrir una zona, país,...i normalment gent com jo que també es “perd” per la zona.

Aquest any no sé si ha estat per la falta de motivació en un lloc llunyà, per la falta de pressupost o de previsió però la ruta em sembla que m’ha acabat escollint a mi i no pas al revés. Ja feia temps que voltava com una d’aquelles idees boges a fer algun dia pel meu pap...la TRANSPIRINAICA amb btt.



Així que armat amb un llibre (“La travessa de los Pirineos en BTT”, de Jordi Laparra) que ja feia temps que voltava per casa, un GPS acabat de comprar i gairebé sense fer servir i la il·lusió pròpia d’iniciar la que per mi és una gran aventura em presento a Llançà disposat a menjar-me camí i més camí.


Sol. Jo i la bici. I el recorregut... No és que sigui un solitari però m’hi he anat acostumant. De fet, prefereixo la companyia per poder anar xerrant i que tant ajuda en els moments durs que sempre hi ha. Anar sol...és un viatge, primer de tot, al teu interior. Ets tu qui pren cada una de les decisions, les bones i les que no tant... convius amb tu mateix, amb les teves pors i alegries,... els èxits i els fracassos (èxits en comprovar que no ho has fet de la millor manera) són teus. No li pots donar la culpa a ningú més que a tu mateix. És dur. I també és molt gratificant.

Així,...acompanyat del meu inseparable jo i la bici, més tots els kg de pes que porto i que ja m’adono que són més dels que voldria, començo.

Anar llegint la guia, mirant el conta quilòmetres per saber on hi ha la següent desviació, aixecant el cap per gaudir del paisatge, suant i maleint la calor, les pujades i que les baixades siguin massa curtes o massa tècniques,... vaig fent.


No tardo en ser conscient que la Transpirinaica és una ruta exigent. De fet, es diu més ràpid que no pas es fa. Puja. Baixa. Puja. Baixa. I així una darrera de l’altra. A vegades puja i, seguidament, torna a pujar.

Les etapes poden ser de dos tipus. El perfil pot tenir una dent (d’aquelles de drac, grans, amb una pujada eterna i una baixada criminal) o ser una serra (petites pujadetes acompanyades de la consegüent pèrdua d’altitud i així anar fent fins que decideixis parar). Sigui com sigui...amunt hi vas sempre! I també endavant... fins que el mar t’aturi. El de l’altra banda...

Després de les primeres etapes la meva il·lusió inicial que hi estaria poc xoca amb la realitat. Podria allargar les etapes que proposa el llibre...però podria aguantar, sense patir massa, etapes de 100km diàries amb aquests desnivells? I total...per què? Diuen que a casa fa molta calor...i tot i que durant el dia no pari de suar...almenys a la nit es pot dormir bé. Estic de vacances...


Seguint les etapes proposades, més o menys, vaig fent bé. Anant carregat és la dosi correcte entre cansament/esforç/ a vegades patiment i descans i tranquil·litat. Puc anar al ritme aquell d’anar fent... aturar-me a mirar el paisatge i fer les fotos que vulgui, estirar-me a un prat o parar a un bar i perdre el temps. En tinc. El puc gastar com vulgui. Com senti que he de fer a cada moment.

I així ho faig. Intentant gestionar els mals moments que tinc... tres en tota la ruta... Pujant a St. Joan de l’Erm que em plantejo plegar i on decideixo que arribo tan sols fins allà dalt i ja veurem...i així vaig anar fent...

Quan trenco el raid i he de fer uns quants km amb la roda ballant el hula-hop en el descens a Espui o quan fent un descens forado la coberta de la roda de darrera i em faig un fart d’arreglar punxades d’una càmera sense protecció per arribar a la solució. Però, amb la calma, dosi de sort i diners per pagar la reparació, m’adono que tot té solució si la saps buscar i que tampoc això farà que no arribi.

I el tercer moment...el dolorós i perillós. Quan caus i estirat a terra t’adones que no et pots aixecar sense començar a marejar-te. Et mires i no veus sang, et palpes el cos...localitzes el dany i l’avalues...et tranquil·litzes...t’arrastres fins a una ombra propera amb l’ampolla d’aigua...plores...de dolor i de ràbia per una caiguda tant tonta com dolorosa...i al final...t’aixeques! (hi vaig estar una hora...al principi pensava que d’allà no en sortia sol. Va ser un cop a la cuixa que em va fer anar coix encara fins avui però que no em molestava massa per anar amb btt.)


Fins i tot aquesta vegada hi va el positiu. Saber-ho afrontar amb el que tens, amb la calma,...continuar...i l’ajuda dels anglesos quan em van trobar...aquell gelat que em van oferir i que em va mig refer...la bossa de gel que els bascos van anar a buscar al bar quan em van veure arribar coix i amb aquella cuixa que en feia dues...

La resta de dies...anar fent...intentant no perdre’s...no fer km de més...descansant quan veus que el paisatge s’ho val o ho necessites...pedalant a un ritme que puguis mantenir durant temps...recol·locant el cul per donar-li moments de repòs... gaudint mentalment de l’etapa feta quan t’atures per fer nit, xerrant amb la gent que ja sigui en el camí o en els llocs en que t’atures et trobes...i anar tirant...endavant! Sense presses es va fent...al mateix ritme que es va gaudint, coneixent i també, patint a ratets.

Al final...el mar. Hi arribem 5 ciclistes junts que ens hem anat trobant. La parella d’anglesos amb els que ja el primer dia i molts altres m’he anat robant tot i que cada un de nosaltres anava al seu ritme i dos catalans que atrapem l’últim dia.


Arribem a la platja i m’assento a un banc a l’ombra. La sensació no és d’eufòria com mostren els altres catalans... Ho he fet. Ho sé. I ho he patit...és dur...de collons. Però la sensació que tinc no és de final...simplement que em sembla que estic desorientat perquè no sé per on segueix el camí que tants dies he anat seguint...


Suposo que m’he de deixar atrapar per un altre...


PD: No m’he banyat a cap dels dos mars...no em venia de gust. M’emprenya l’aigua...no per ser freda o calenta...sinó perquè em mulla!! Sóc de muntanya...la platja i, sobretot aquella sorra que es fica per tot arreu i que tan pica... Ho deixo per altres... Jo des de sota aquesta ombra...

Descripció del dia a dia (pel que tingui moltes ganes de llegir...)