dimarts, 8 d’octubre de 2013

TRÈVOL DE NÚRIA

El temps, bé, una previsió de mal temps, havia ajornat una de les grans rutes que es fan a Catalunya. Una trobada entre fanàtics de la muntanya en la que es posen a prova en un itinerari dur i exigent però d’una gran bellesa; el Trèvol de Núria.


Un itinerari que molts pintors ja voldrien, que tot aquell que algun cop hagi intentat pensar una ruta voldria visualitzar i per si fos poc, en uns paratges de muntanya excepcionals.


De tot això en podeu deduir que em feia molta gràcia participar-hi. Més si hi afegiu el fet que els responsables en son els Tallaferros, un grup de gent fins ahir un xic desconeguts per mi, tan sols coneguts pel facebook i en algunes curses al reconèixer la seva característica samarreta blava amb el trèvol blanc estampat en ella. I la pota que tenen...


Són gent sorprenent... gent normal. Bona gent. Un grup homogeni d’amants de la muntanya des de fa temps amb quantitat d’històries, curses i aventures que si te les expliquen totes donen temps per fer tot el trèvol (uns 70km i 6000+) al meu ritme.


Així que motivat tant per l’intent de fer el trèvol com per les ganes de conèixer a més gent d’aquest grup surto el divendres cap a Queralbs on alguns hem quedat per fer un soparet. Arribo dels primers i ja coincideixo amb coneguts, ara amb més temps per poder saber més i reforçar lligams iniciats a la RialpMatxicots. Parlant tranquil·lament coneixes a les persones, enmig de riures i rialles un s’adona que sota aquests grans corredors hi ha gent més interessant que les seves marques o resultats en grans proves.

I espanta també el que no coneixes... segur que coix no és. Deixem-ho clar...aquí el que segurament és més coix sóc jo. Tots tenen carrera de sobres... Però sembla que aquí això no importa, simplement les ganes de compartir un dia a la muntanya. Un es sent bé al grup... i és el que compta...tot i que el sopar faci que vagi cap al cotxe a dormir molt, massa tard.

La setmana ha estat dura i porto molta son acomulada...i avui n’hi afegiré molta més... Dues hores mal dormides al cotxe i ja ens trobem a la plaça de Queralbs per començar l’aventura. Sóm uns 10. En conec ben pocs...però aquesta és la gràcia...conèixer a gent mentre intentes fer camí intentant no trepitjar cap de les moltes salamandres que hi ha al camí.


Anem lents, caminant tota l’estona. Quan el ritme es puja una mica ja es trenca el grup i es torna a baixar. La veritat és que a mi em va bé ja que pujo sense ni tan sols suar i amb l’adormit que estic no aconsegueixo acabar de despertar-me fins que arribant al Puigmal surt el sol.


El moment val la pena. Potser podria haver sortit a les 5 i també l’hauria viscut...la veritat que haver pogut esgarrapar algun temps de més per dormir m’hauria anat molt i molt bé...


El terra està geladet i comencem a baixar en compte i a poc a poc. Ens anem animant tot baixant i comencem a fer el burro...una mica... Volem arribar junts a Núria i anem parant per esperar els que es queden un xic endarrere.
A la font de Núria i ha la taula parada amb tot tipus de menges i les begudes necessàries per un esdeveniment com aquest. Veus i cares conegudes donen la benvinguda.


Jo, ho tinc clar. Em quedo aquí a conèixer a la gent que vagi passant. No tinc un bon dia i m’estic morint de son, m’adormo dret. Tan sols la gent que va arribant de fer fulles, de fer la tija més tard i amb la calma, que va a caminar un ratet,... em dóna l’energia que necessito per mantenir-me dret i amb els ulls oberts.


Xerres amb uns i altres...i veus marxar als diferents grupets amb certa enveja...però tinc les energies justes per mantenir els ulls oberts. Necessito dormir...

Els ànims de la Laura que intenten empènyer a que faci alguna altra cosa amb qualsevol grup no aconsegueixen el seu objectiu. Els ànims del Pau que ara que tothom plega vol anar a fer la quarta fulla no troben la companyia que busca. Em sap greu. M’agradaria...però vaig en reserva de son...


Baixo amb el Jordi Molist cap a Queralbs tot xerrant...i em va bé per mantenir-me despert. Paro al Gusi a fer cafè. Cotxe cap a Manresa mig emprenyat amb mi mateix per no haver dormit més durant la setmana i tenir més energia per poder fer el trèvol, al que tantes ganes tenia.

Arribant a Manresa les bandes sonores de l’autovia em desperten just a temps per evitar el cop contra la balla. M’ha anat just...

Són les 6 de la tarda, crec. Em poso al llit i m’adono que hauria pogut acabar tot molt malament. En trec conclusions a recordar. Jo sóc dels que necessita dormir i menjar... I en els pocs segons que tardo en perdre la consciència amb aquest món noto un somriure a la cara per la gent coneguda i el bon rato passat, sé que el trèvol seguirà allà i celebro tenir la oportunitat d’anar-hi un altre dia i trobar a la gent que avui he conegut.

I ja en el món dels somnis em veig pujant a bon ritme cada un dels cims que formen el TRÈVOL de Núria dels TALLAFERROS.