dimecres, 19 de març de 2014

MARATÓ DE LA VALL DEL CONGOST (42km 2700+)


Diumenge. A aquella hora en que la poca gent que trobes va de camí del lloc en que un acaba de sortir. He de ser a les 6 a Aiguafreda així que amb els ulls ben oberts faig via des de Manresa. Per company de viatge tan sols la companyia de la lluna, que avui està gran i magnífica.

Ja a Aiguafreda em dirigeixo cap al pavelló i aquella son i mandra que tenia desapareix al trobar els primers coneguts. En Joan, en Massa, en Pau, la Rosa i Sella,en Jordi, el Capi i la Laura... Recollir dorsal i preparar-se abans de buscar refugi de la fresca matinal que està fent.



Cafetonet entre amics i coneguts que serveix per mostrar els nervis que tinc. La veritat és que no sé perquè...però els tinc. Aquests últims dies tots parlen molt de la duresa de la cursa on m'he apuntat tan sols amb la poca informació que proporciona el comentari del Capi; “val la pena”.

A doncs, si val la pena...m'hi apunto. I a mesura que es va apropant la data m'he anat preguntant si aquesta afirmació es referia a la duresa, a la bellesa del recorregut, o alguna sorpresa que em pugui trobar... En Pau Correcat, la Rosa, en Xeix,...parlen d'un temps de tall que diuen que no tenen clar si passaran... Temps de tall?? A veure si no el passaré jo... 


Merci per la foto i sobretot pels ànims. Foto: Fotocurses Assumpta Marimon

Penso en el genoll...que no sé pas perquè però últimament sembla que es vol fer sentir quan no toca... M'aguantarà? Haurà desaparegut el mal de la mateixa manera com va arribar?? I el dubte més gran... aquestes setmanes de “repòs” com m'hauran deixat per afrontar aquesta marató que “val la pena”??

A la recta de sortida tots com sardinetes intentant no agafar mal de cap amb un “speaker” que brama sense que el puguem entendre. Un peatge que sembla que cal passar en una cursa que ha esdevingut puntuable pel campionat d'Espanya. Diuen que hi ha ELS BONS però no us ho sé pas dir...jo no els arribo a veure des d'aquí...i quan jo arribi possiblement ja no hi seran... Em sembla que ja en tinc prou amb els PROS i potser així sortiríem sense tanta parafernàlia...




En fi,...que sembla que sortim...però allà a darrere tardem una mica més fruit de la molta gent que hi ha. El Capi i la Laura es queden un xic enrere i jo vaig fent. M'han dit que hi haurà tap als 2'5km i així és. Allà simplement pugem caminant un darrere l'altre i amb la pujada que fa ja m'està bé. Tampoc podria córrer...

L'estretègia la tinc clara. Passar el punt de tall sencer, si pot ser. Sé que a darrere hi ha el Capi i si em trobo molt fotut m'intentaré enganxar amb ells quan m'atrapin. No ho acabaran fent.

Em sorprèn que tot i el pas dels km anem grups bastant nombrosos de gent. Segurament perquè pels mortals tampoc hi ha grans zones per distanciar-se i que hi ha molta gent en aquesta cursa. En altres aviat em trobava sol i molt d'en tant en tant atrapaves a algú. Aquí, en canvi, és constant. Ara t'atrapen i et passen com atrapes tu. De fet, amb alguns ens anem creuant i saludant al llarg de tot el recorregut.
 


Recorregut que tot sigui dit... “val la pena”. Per la bellesa del traçat passant per corriols ben bonics i, avui per sort, sota d'arbres en la major part de la cursa així com per la seva duresa física i tècnica. Pujades continuades amb algun petit repòs que aprofito per recuperar, alguna de “criminalment” dreta i plenes de pedres on són molts els que s'enrecorden de la família de l'Abuelo, baixades de corriols precioses amb la típica pedra de la zona que deixen clar l'alt preu que es paga per una caiguda, alguna baixada on si no hagués tingut gent al costat potser hauria fet de cul per així no jugar-me el cop al mateix cul,...

En fi,...de les que “val la pena”. Perquè hi ha de tot. I a l'extrem.



Foto: Carles de la Cruz. Merci per ser allà i donar-nos un record tant maco.

M'agradaria explicar que passat el riu Congost i tot pujant a la Trona estava ple d'energia i vaig poder apretar per aquells corriols que encara es deixen córrer. Fins i tot quan la protecció del bosc s'acaba i enfiles per el tram de pista sota el sol de justícia, jo seguia amb pas ferm, avançant a tots aquells valents que havien començat amb força però ara ja seguien per esma. I ja a dalt, carenejant els preciosos cingles de Bertí avançava ràpid cap a la línia de meta esgarrapant un temps que em permetria guanyar la meva glòria personal.
 


Però no. Seria mentida. Sota un sol d'estiu en dies d'hivern, pujant cap a la Trona i sense ni una mica d'esperança de vent... doncs jo era més aviat d'aquells que seguien per esma en busca del preuat oasi del final de meta. Enganxat darrera el pas ferm i decidit de la Barbara m'aprofitava del seu ritme constant per avançar, conscient que si perdia el seu pas em costaria molt més fer-ho sol.

I així, amb les cames avisant que les rampes estan apunt de saltar i mig apunt d'agafar una insolació resulta que et trobes amb la zona típica de la Vall del Congost, la de les teules rogenques, i ja al poble, i amb baixada. 




I allà, a la recta de meta, al costat del primer bar, el grup de Tallaferros animant després de quedar-se tallats pel pas horari envoltats de Volls. M'hi hauria ben quedat...però em faltaven 200metres... Al final, 6h35min. Content del que vaig fer. Sobretot sent conscient que ni sóc dels bons, ni pro. Simplement un excursionista nerviós. Una TORTUGUETA.





Però l'any vinent...m'agradaria baixar de les 6hores... Em mentalitzaré... I, qui sap, potser m'entrenaré i tot...


Fotos fetes en cursa