dissabte, 4 de març de 2017

CANAL D'URGELL (Gravel) 160km 540+

El fred, una mica més rigorós que l’any passat, les ganes de fer altres coses i també el fet que a casa cada dia hi estic més bé, ha fet que aquest any encara no hagi agafat gaire la bici. Sempre dic que ho faré...però acaben sortint altres coses que passen a davant de les ganes de sortir a passar fred i mal de cul sobre la bicicleta.

Així doncs, la sortida que alguns valents proposaven, tot i ser molt motivant, representava un autèntic repte per mi. L’objectiu; fer la volta als Canals d’Urgell, una ruta llarga en quilometratge. El repte personal no eren tant els quilòmetres, que també, sinó poder seguir als companys de viatge tenint molt present que el meu estat de forma seria inferior al seu i no volia ser una càrrega. Almenys no volia ser una càrrega massa feixuga.


La setmana anterior havia sortit amb la bici de carretera i amb 80km havia quedat fet un cromo. Tot i això, la sortida em motivava enormement. Així que després d’avisar-los que faria el que pogués i si veia que els feia anar malament m’espavilaria sol, em vaig decidir a provar-ho.

8 del matí a les Borges Blanques on ens trobem els que finalment decidim fer la volta. Tan sols som quatre: a dos d’ells ja els coneixia d’una altra sortida i un de nou. Tots ells es veuen més forts que jo. I n’estan! En Xavi, en Mia i en Joan. Un grupet trobat per un objectiu, provinent de llocs diferents de Catalunya: Vallés, Penedès, Tarragonès i jo, del Bages.


Iniciem la ruta amb il·lusió i una mica de fred tot i que ja es preveu que acabarem passant calor. Anem seguint el GPS, i les indicacions de’n Mia que és el que n’està més pendent. Pistes planes pròpies de la zona, més o menys a prop del canal que està buit d’aigua. Quatre bicis en formació de 2 que van fent més ràpid del que jo estic acostumat.

Tenia entès que es volia anar a un ritme de 18km/h però mentre pedalo ja començo a pensar que es referien de mitjana sense parar el rellotge en les parades pròpies d’una ruta ciclista. 27Km/h i 30km/h mantinguts durant estoneta que van buidant el meu dipòsit, ja per si bastant buit.


Parem a esmorzar a Linyola amb 60km fets. Esmorzar que espero que alimentin de forma sobrenatural els meus músculs per tal de donar-me força per seguir-los a aquest ritme. No amago pas la meva sorpresa i potser per això tenen una mica de pietat al sortir de l’esmorzar.

Ens mantenim a una velocitat bastant constant, sense parades tècniques ni estones de repòs per descansar les cames. Es pla. I es pedala tot el ritme. A davant hi acostuma a anar en Mia, que sembla que porti un motoret camuflat a la bici. Jo em dedico a intentar mantenir un ritme altet i fer els meus anàlisis. Veig clarament amb el pas dels quilòmetres que un km/h més o menys és la diferència a poder acabar o rebentar. A 25 vaig bé. 26Km/h és el meu límit acceptable i 27 mantinguts és madurar massa ràpid.


Així que jo, al meu ritme. Em venen al cap reflexions diverses però una d’insistent que em permet entendre el que a vegades m’han comentat alguns companys. Quina ràbia fa veure que ho estàs posant tot i que els altres no callen, que no paren de xerrar mentre pedalen endiablats en un ritme difícil de seguir... I quan tot i així s’allunyen uns metres... I ho veuen i afluixen...i sents com la seva cadena deixa de treballar per sentit els trinquets ballar... i tu, bé, avui jo, pedals amunt i avall...i sense poder entrar a la conversa, no per ganes... sinó per estalviar tota energia possible que sé que em faltarà.

120km i arribem a Tàrrega on parem a dinar, entaulats en un bar on amb tota l’amabilitat del món ens obren un garatge per poder guardar les bicis. Aquí em refaig una mica i em veig capaç de conversar una mica...


Al mirall del wc descobreixo que porto la cara ben blanca de la sal que he anat suant. Feia temps que no em veia així...Però sí, reflecteix perfectament com estic. Fent números per saber si podré arribar aguantant el mateix ritme que portem fins ara...

40km... plans... però són 40 més... i s’han de fer. I pensar aquells dies que surts i que si arribes a casa amb tan sols 40 km penses que no has fet res...


Surto bastant recuperat i durant una estoneta acompanyo, o em deixen acompanyar al Mia a davant. És una petita estoneta...perquè els km no passen tant ràpid com voldria.

Tancant el petit trenet, intentant no despenjar-me massa intento mantenir el ritme...però els km han anat passant i es noten...massa. Anar a 24 o com a molt a 25 és ja el meu tope. Més no puc... Em sap greu però no vull ni pensar en que els faig anar més lents del que anirien per no gastar una energia que necessito.


Falten uns 10km i sembla que arribarem just abans de fer-se fosc. Necessito prendre’m un gel per 10km. Quins 10km... saps que queda poc però no s’hi acaba d’arribar...i quan ens hi acostem ens equivoquem de direcció... i ara sembla que va a fer una volta per arribar a les Borges...


Decidim arribar per carretera els últims km. Que bé! Però no...perquè després de la baixada hi ha un fals pla de pujada que seguim al mateix ritme que quan baixàvem... Estem preparant un sprint d’arribada??

Ja veiem els cotxes...per fi...i em surt la meva vena de «cabronet» per, amb les últimes energies, fer un sprint i adelantar-los a tots després de veure’ls el cul durant tot el dia... Com deu estar en Mia? No crec pas que pugui estar-se quiet... No. No ho ha pogut resistir i m’avança abans d’entrar a la betzinera.


Després de pedalar durant tot el dia controlant totes les meves energies i sobretot el cap, després de tanta concentració,...aconsegueixo arribar al cotxe rient. Mig desencaixat però feliç i content. I amb ganes de més aventurilles!!