CERDANYA MTB CHALLENGER (90km 2300+)
Curiós
això d'anar amb bici... Diuen que un cop se n'aprèn de petit que ja
no s'oblida mai... i mira que de petit vaig arribar a fer moltes
cames amb la bici amunt i avall. I pelades a tot el cos de les moltes
aterrissades que em vaig donar... Va ser el primer vehicle que em va
donar la llibertat per poder fer una mica la meva...
Així
que, si em demanes si sé anar amb bici, la resposta pensava que era
que sí. I aquesta va ser la que vaig donar al meu veí quan vam
sortir a fer una volta amb la meva nova (de 2a mà) btt. Farem uns
corriols no massa tècnics...
Al
tornar a casa la resposta ja era que no! Això de la btt ha canviat
una mica des dels meus temps on tan sols era important pedalar i anar
fent...
Així
que apuntar-se a la Cerdanya MTB Challenger era tot un repte i un
gran interrogant depenent de com fos el recorregut. La distància no
era el que més m'espantava sinó els km tècnics i, sobretot, el que
cada un entén per tècnic. Per sort, posaven que no hi havia trams
tècnics ni trialeres així que era una mica més optimista.
Tenia
ben clar que per mi la prova era anar a passar el dia a la Cerdanya,
comarca molt bonica però oblidada per culpa d'un túnel del Cadí
que ja tenim més que pagat però que seguim pagant.
La
idea de fer un recorregut organitzat pels de la Klassmark m'atreia ja
que a part de conèixe'ls acostuma a ser garantia de recorregut bonic
i interessant. I la veritat és que en va ser... tot i que degut a la
meva falta de pràctica, seguretat tècnica i de forma no sempre
podia mirar els paisatges que ens regala l'entorn.
Sortint
de Vilallobent enfilem directament cap amunt per fer la primera suada
a ritme del de davant que no sempre et deixa passar i que es fa
cansada per no poder agafar el ritme propi. Total per arribar al que
crec que és l'aspecte a millorar; l'aglomeració que es fa a
l'entrada del primer corriol.
Amb la
mateixa paciència pròpia de tot aquell que torna de la Cerdanya en
època d'esquí o de bolets, vam fer la pertinent cua intentant no
posar-nos nerviosos i sabent que tampoc lluitàvem per cap posició i
que tindríem temps de recuperar posicions en cas que les cames ens
aguantessin.
Aquest
primer corriol sense ser massa tècnic he d'admetre que no era per
mi. Insegur per la quantitat d'arrels molles i fang que hi havia vaig
començar-lo igual que els altres: agafat de la bici i intentant no
fotre'm de lloros a la primera.
El
seguirien corriols més senzills i pistes on la gent passava com quan
hi ha un doble carril...per tornar-nos a aturar quan aquest es
convertia en un corriol o alguna pujada, que tot i curtetes, bé que
feien esbufegar.
Al
arribar altre cop a la vall després d'una baixada directe camp a
través on la meva preocupació va ser no sortir per davant ens vam
anar trobant davant la impossibilitat d'arribar secs i nets. Si bé
fins aleshores encara havíem pogut anar esquivant els molts bassals
que hi havia degut a la pluja del dia anterior, a la vall i degut a
la proximitat del riu i rieres ja va ser impossible mantenir els peus
secs.
Creuar
tolls, rius i rieres. Fangars que els darrers de la prova ja tenim
com a inevitables i veure com la teva btt canvia el seu color roig
per un color fang que tan sols pots treure quan creues una altra
riereta o hi afegeixes una altra capa de fang.
Corriolets
que secs es poden fer molt ràpids però que, quan jo passo, ja estan
molt trepitjats i on la roda no sempre aguanta. Patinades,
“uis”...però que amb la meva prudència no es converteixen en
“ais”.
Vaig
veient clar mentre faig la pujada cap a Meranges que no em sobrarà
gaire temps...i molt menys, força. No es el mateix pedalar amb bici
de carretera que amb btt...i avui ho estic aprenent de la manera que
les coses queden ben apreses!!
Per
sort el cap aguanta i vaig fent com puc. Si la pujada és massa dura
ja ni ho intento. Vaig més ràpid empenyent i caminant. I a la
pujadeta de després de Meranges no veig ningú que pensi diferent. I
un que ho intenta no tarda a desaparèixer davant meu per caure sobre
uns arbustos.
Estem
a la meitat i ja tinc clares algunes coses... la bicicleta no fa al
ciclista...això és dur i no vinc preparat i a més a més, poc
mentalitzat del que anava a fer. I hauria anat millor dormir més el
dia anterior... Però no és excusa. Estas aquí i ja que hi
ets...endavant.
I amb
aquest plantejament, tot i el cansament, començo a disfrutar. Al meu
ritmet, lentament...recordo algun corriol de baixada entre rieres,
corriols de pujada per on hi baixava una riera d'aigua, alguns vados
on t'has de tornar a mullar els peus quan ja creus que els comences a
tenir secs,...
Recordo
alguns companys de fatigues amb qui ens hem estat passant diversos
cops, especialment els de Navàs, amables i generosos, amb qui hem
intercanviat algunes breus converses.
Recordo
l'amabilitat de la gent en els avituallaments o en les zones
mecàniques on m'han donat una mica de lubricant per una cadena
enfangada que ja es queixava igual que les meves cames. Fins i tot
aquella gent que trobàvem per allà on passàvem i que ens animava
amb ganes, transmetent una mica de força necessària per acabar
d'arribar.
Tinc
flaixos de diverses fotos de postal al llarg de tot el recorregut
però dubto del lloc on van ser preses degut al poc coneixement que
tinc de la zona i del cansament que portava...segurament tots aquests
records seran motius per tornar...
Però
si hi ha un record i un motiu per tornar és per fer l'ultim
“repetxó”. Qui el va parir...res...una xinxeta...sempre hi
és...i sempre destrossa el poc que s'aguanta... i a sobre amb una
ventolera que, com no, venia de cara. Segur que no era tan
llarg...però a mi em va semblar etern... i ho vull comprovar... hi
vull tornar per veure si he millorat una mica...per disfrutar-ho tot,
embrutar-me i mullar-me els peus,...i si pot ser, arribar una mica
abans de tancar la paradeta!
Agraït a les grans fotògrafs que han aconseguit que surti bé i tot. El record que immortalitzeu és un gran premi a l'esforç. Moltes gràcies Oriol Batista, Montse Llach i Feliu Vilalta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada