dilluns, 3 de febrer de 2014

TRAIL DE ROCACORBA

Diuen que la ment és el múscul més important del cos. Per tot.

Potser perquè no li he donat temps als meus músculs perquè es puguin preparar bé, perquè penso que puc fer més del que realment puc o perquè senzillament no hi ha el que hi ha d'haver... sigui com sigui...el tail de Rocacorba, per moltes ganes que en tingués, me l'he hagut de mirar des de la barrera.

Corredors i seguidors...i les fieres escalfant!


I mira que hi ha dies...i resulta ser, pel que diuen els que han tingut l'oportunitat de gaudir-lo, que m'he perdut un d'aquells recorreguts amb els que més disfruto. Catxim...

Però tot i que amb les dents llargues de veure les cares de felicitat dels altres, tampoc va estar malament el dia...gens malament.

El dia es presentava propici per ser una gran festa...hi anaven una bona colla d'amics amb una gran representació de l'inclassificable grup dels Koales. I aquest cop, potser perquè alguns se'l volien prendre com un entrenament, perquè és una nova moda o perquè volien esgarrapar una medalla com fos...el cas és que tothom hi participava en grup. I perquè no???

Que millor que córrer amb el teu amic, xicota o entrenador personal. Adaptar el ritme, sigui afluixant el just perquè l'altre et pugui seguir o apretant perquè el company no hagi d'esperar-te massa. Preocupar-te per tu...però sobretot que el grup funcioni. Tensar la corda però sense ofegar massa... Notar el ganxo però que no es destensi...

On és en Wally / Koala???

Si fer una bona cursa individual ja genera una satisfacció personal, compartir l'esforç en grup segur que ha de generar una doble recompensa.

I això és el que vam veure a l'arribada. La satisfacció a la cara d'aquells que van aconseguir fer un bon grup i, més o menys rebentats, arribaven contents i feliços de la doble victòria. La personal pel seu esforç individual i la que desprenia el seu company. Segurament aquesta la més important...

Alegria per l'esforç compartit

Almenys aquesta és de la que més vaig gaudir al veure arribar el meu company al que la lesió el va deixar/obligar anar sol, segur que més ràpid que amb mi.

Però fins aquí tan sols era la primera part. Amb el grup dels koalesteam sempre hi ha una segona part... i, a vegades una tercera,...

Aquest cop tenien pensat improvisar un dinar “gitano” que, desconeixedor total de com ho fan els gitanos, a mi em va semblar un dinar d'aquells de recordar. Pel bon rotllo, per la camaraderia entre tots, siguin més o menys coneguts, més o menys ràpids quan corren... i també pel menú.


Assegurades les cerveses...de les que tenen una estrella, de les verdes i algunes de l'Aldi, també hi havien altres bons menjars...olivetes i patates mentre es va muntant la taula, pa amb tomàquet, pasta fresca, algunes truites de patates que no tinc del tot clar com van estar fetes però de les que res no va quedar, pebrot escalivat i...un pernil al que se l'hi va fer un bon forat.

Si hi havia alguna cosa més...és que vaig badar!

I com que amb això no n'hi havia prou...per postres va aparèixer un pastís de formatge que va volar just abans d'encetar l'ultim...un pastís de xocolata amb... com no...cervesa negre!

Poc de tot va quedar...i devia ser per aquell únic núvol que va tapar el sol i ens va fer adonar que quedava poca estona abans que el fred es tornés a apoderar  del prat el que ens va començar a fer pensar en recollir. Hi estava bé allà amb tota aquella colla...i suposo que no sóc l'únic que s'hi hauria quedat més ja que crec que ens vam despedir dos o tres cops sense decidir-nos del tot en marxar.

Gran dinar "gitano" en família.

Però com tot, sempre hi ha un final. Espero que un punt i seguit. Perquè de les moltes coses que va dir el Sergi mentre tornàvem cap a casa... avui ha estat un GRAN DIA. I no és això el que busquem??

PD: M'he quedat amb unes ganes terribles de fer el recorregut... algun dia jo hi aniré. Per la cara que vau fer a l'arribar...suposo que algú m'hi acompanyarà...


“Somos felices cuando tenemos familia y somos felices cuando tenemos amigos, y casi todas las otras cosas que creemos que nos hacen felices son, en realidad, vías para tener mas amigos y más família”

Pues això!