MONTSERRAT. Monistrol. St. Jeroni. Collbató. Monistrol. 23km 1450d+

A vegades no entens massa perquè però tens una sorpresa ben agradable quan et truca algun amic que ha pensat en tu per anar a córrer. I segons quin amic és...tot i les ganes que puguis tenir d'anar amb ell, no saps massa quina és la resposta adequada i, sobretot, més sensata.

Això és el que em passa amb el Jordi. Fa temps que corre. I quan dic que corre, vull dir això: que corre. Anar amb ell, per molt que digui, vol dir un dia exigent...però em dic que em pot anar bé...si sobrevisc.

Així... per motius de calor i família (és el que té anar amb pares de criatures) em llevo a aquella hora en que dormilegues com jo estem tant bé al llit i vaig fent mentre m'adono per mitjà de facebook i twitter que hi ha altres bojos coneguts que s'han llevat pel mateix. Ole tu...

Ja he anat algun altre cop amb el Campru i sé el que em tocarà. Patir darrera seu...aguantar com pugui i forçar-me més del que estic acostumat. M'anirà bé em dic...

Anar amb ell és per mi el mateix que fer una ultra concentrada en molt menys temps i quilometratge... 

Vaig dir que sí amb molta il·lusió...la mateixa amb que t'apuntes a qualsevol prova important. A la nit prèvia ja tenia "caguetes" i excuses vàries que passaven pel meu cap... Al matí he sortit de casa per compromís i la veritat és que sabia que ni que plogués no em salvava...amb ell no.

En fi, a la línia de sortida i comencem a trotar tot seguint el Camí de l'Angel...i un s'anima al veure que pot anar seguint al seu ritme i fins i tot aconseguint mantenir certa conversa, encara que sigui entretallada. No tardes en adonar-te que si segueixes amb aquest ritme pot ser que hagis d'abandonar...i camines...però a ritme viu. Vas amb un altre i com diu el "filòsof @jaBanli"..."te jodes, y aprietas".

Tinc la sensació de mig recuperar-me i amb frases així al cap i ple de responsabilitat faig el cap fort i ordeno a les cames que es moguin més ràpid...el que puguin però més ràpid.

Abans de començar la canal de St. Jeroni m'adono que mai he arribat fins aquí tant ràpid... i a mitja canal ja tinc la sensació que no em moc de lloc. Se'm fa etern...em falta entreno, energia, pota i...poder treure'm el ganxo!

És el moment en que en tota ultra surt la vena conservadora... tu segueix...com puguis... a perdre poc i intentar refer-te... I així arribo a dalt. Posar un peu a terreny pla...i el company surt disparat! Sembla que no descansem...

" Ara les escales fins a dalt s'han de fer corrent!...a mi a vegades em costa fer-les totes..." Pues que bé!! Corro pero a ritme baix...a veure si puc...No!! Paro a la meitat per agafar més aire i esperar un moment que el cor em pugui atrapar...i segueixo. Corrent. Ritme tortuga, of course...

Arribo a dalt i m'estiro a terra, 10 segons. Ja hem descansat. Avall. Baixem en direcció al Funicular de St.Joan i a mica en mica sembla que les meves cames es van desencartronant i van un xic més fines. Ens desviem per un corriol que ens porta fins a Can Jorba i d'allà per pista fins a Collbató.

Vaig fos...i estic a la meitat de la "ultra"... Passen pel cap opcions d'abandó...però la sortida més fàcil i ràpida és seguir endavant... Al camí de Collbató hi ha una petita pujadeta que retalla uns revolts d'asfalt... Veig al Campru que els puja saltant... M'animo. I m'estavello amb el meu ego. Camino i recupero a marxes forçades. Asfalt. A córrer altre cop. Escales. Segueixo corrent?? No puc.

Agafem el caminet pla que va vorejant els contraforts i per on passa la Cursa de l'Alba. Aquí, més o menys, vaig seguint tot i que si no m'anés esperant... i el caminet comença a serpentejar...i amb un últim esforç titànic pujo corrent un bon tros...de manera que gasto la poca energia que em quedava.

I aquí és aquella part de les ultres en que un es pregunta per què caram s'hi va apuntar, què fa allà, i promet que serà la última vegada en que faci això o allò i que a ell no el tornaran a veure per allà. Mai més. Segur!!

Però mentre el teu cap diu tot això les cames van seguint al ritme que bonament poden i vas tirant...lent...molt lent. Lluites contra el cansament; el físic però sobretot el mental. Intento dir FA-VA...i tot i que em costa, més o menys puc. Va Pau...que el Jordi fa ratu que es deu esperar...

Arribem al camí de la Santa Cova. M'adono que vaig ben fotut perquè tinc un lapsus en el recorregut. Com he arribat fins aquí?? El cop que vaig fer el recorregut a la Marató Pirata crec que vam sortir més amunt... Bé, avui ja em sembla bé...

Arribem al trencall per anar cap al Monestir o cap a Monistrol. No cal dir res... Avall intentant que unes cames cansades no s'entrebanquin en cap pedra i pugui acabar... 

Segurament pel fet que és baixada i que ja oloro l'arribada sóc capaç de fer-ho tot corrent i mentre vaig baixant m'adono que la meva cara va canviant...del sufriment a un somriure...de la decepció per la lentitud a l'orgull d'haver sortit i, sobretot, lluitat. 

Repasses la cursa i m'adono que he donat el que tenia...avui no tenia més...i potser és poc. Si ho dónes tot...no diuen que ja has complert???

Entro mig mort a una arribada que, evidentment, no hi és. No alço els braços perquè no puc. Just per donar la mà al company al que he maleït en certs moments però al que estic molt agraït per haver-me portat més lluny del que jo hauria anat i... més ràpid!

Anant cap a casa amb el company de córrer, que també és amic fora d'aquí i tot xerrant, passa el que sempre passa...quina i quan serà la propera???

No aprendrem mai...aiaiai...

PD: Totes les fotos del dia són de mi. Es nota qui era el que anava sobrat...