PUNK TRAIL DEL PONT DE VILOMARA

Matí. Molt d'hora per ser cap de setmana si no fos perquè aquesta afició que tinc d'anar a córrer pel monte em fa llevar més aviat del que faria si anés a treballar. Em truca el Santi. Dedueixo que s'han adormit...i vénen de lluny... Tranqui. Alguna cosa em diu que no començarem puntuals i per fer d'escombra... tenim temps. Ja t'esperaré, li dic. Agrairé a teva companyia. Fer d'escombra sol ha de cansar molt...

Arribem al Pont sense massa temps,...però no van puntuals... Em donen les últimes indicacions i em deixen clar a partir de quin lloc he de començar a treure cintes. No fos cas que tragués les dels de les curses més curtes...

Crec que hi ha uns 70 valents que s'han apuntat a la marató...i un terç són dones! Qui ha dit perill???

Fer d'escombra és una tasca una mica sacrificada. Vas al ritme del més lent, darrera de tot. Costa agafar un ritme al que sentir-se còmode. Fa falta paciència i moltes ganes de passar el dia xerrant.

Així, xerrant, contemplant el paisatge i a trams trotant, vaig fer el recorregut. Per sort el company donava per parlar...no és que jo necessiti molt per parlar...parlo amb els arbres si fa falta. El Santi però, és agraït i va donant conversa i ajuda fer més planer un recorregut que té poc de planer; 2.300D+.

El recorregut és ben maco ja que majoritàriament busca les carenes i les vistes que teníem en el bon dia que ens va fer ens va permetre gaudir de Montserrat durant tot el dia, però sobretot a les primeres hores amb els primers rajos de llum. La Mola i el Montcau també es van deixar veure per la meitat de la cursa.

La gran Alzina del Vent prop del control 4 i l'energia que un nota que desprèn quan passes pel seu costat... les diverses cases en ruïnes que hi ha dispersades al llarg del recorregut i que en altres temps, quan el camí real tenia la importància que ara té una autopista, permetien als cansats viatgers aturar-se per agafar forces, refer-se o pernoctar en la seva llarga anada a la capital...

En algunes d'elles hi havia els controls que de tant es parla; Sant Pere de Vallhonesta amb el seu túnel del terror amb el cap del senglar a la mateixa porta del que eren els estables,...

També vaig tenir la sort de poder descobrir les zones on de ben segur que s'amagaven tots els bandolers que atracaven els rics mercaders que passaven per aquí; zones ben humides i feréstegues a la profunditat de torrents on el més probable era trobar-te un senglar de cara però on els valents corredors s'hi trobaven un immillorable banquet en forma del cridaner control 3.

Sorprès de veure que aquest Parc Natural pel que no hi deixen passar ni motos ni bicis, té una quantitat de caminets i corriols impressionants i, si a un no li fa res esgarrinxar-se una mica les cames i potser endur-se un bony al cap per una branca que no s'ha vist a temps, un munt de possibilitats per anar-s'hi a perdre.

Impressionant trobo sempre que la veig la casa del Farell, allà enmig, sobre el turó, dominant tota la vall que vam rodejar. Igualment m'impressiona l'antiga casa de Casasaies, aquella que tenia tota la paret nord plena d'heura, on les històries de vora del foc diuen que s'hi amagaven els maquis... Quina llàstima que aquests masos es deixin perdre...

I per acabar...la pujada per la carena dels Esparvers fins a assolir el Puig Gil, el turó més alt del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Dret i agrest. Amb una vista impressionant de Montserrat mentre t'atures a prendre una cerveseta fresca a l'avituallament koala.

I a sota, potser no us hi vau fixar, les Balmes Roges...Unes balmes on hi ha unes ruines d'una antiga casa amb els seus estables...i on diu la llegenda que hi habitava una bruixa. O potser una dona que coneixia els secrets de les plantes...

I finalment, la baixada per la carena oest, marcada i dreta per perdre tota l'altura guanyada amb la suor de la jornada fins arribar al gorg de Can Niis (conegut popularment per alguns habitants del Pont com “El Chorrillo” , nom degut a l'escassa quantitat d'aigua que baixa), avui sense aigua ja que fa temps que no plou com ens va deixar clar la poca pista que vam trepitjar però amb 15cm de pols...

L'arribada a la plaça...carregat de les cintes que vam anar recollint per deixar-ho tot tal i com estava abans del nostre pas. La sensació que després de 9h 12min d'escombrar he fet la feina. Sabedor que m'he guanyat cada una de les cerveses que m'he pres i el menjar que engulleixo amb la gana que té qui ha estat donant voltes per la muntanya durant tot el dia i a mitja tarda arriba a una taula parada.

Un tercer temps com a totes les Punks més solitari del que és habitual però igualment divertit. Queden els irreductibles!! Ja n'hi ha prou. I suficient. Conversa agradable i distesa. Unes “rises” ben banyades del preuat líquid que ajuda a tirar el cansament avall i activa la ment per noves aventurilles. I en aquestes estem...ja planejant quina serà la propera...

Ah,... però a la propera... les cintes les recull un altre!!

Fotos de la Punk