II NEORURAL (25km 1500d+)

Sincerem-nos abans de tot...

La Neorural es una cursa de muntanya que, per una persona del Pla de Bages, es fa en un petit poble on Déu va perdre l'espardenya i des d'on Montserrat perd el seu perfil característic per veure's com una sabata...

Situat dins de la línia imaginària que envolta a la zona més poblada de Catalunya i que em produeix un cert repelús de creuar en un dia de festa, no és un dels llocs on és fàcil de trobar-m'hi...

Allà a baix...prop del mar...quines muntanyes hi poden haver??

Amics comuns parlaven d'una cursa que organitzava en Santitant i família... i en parlaven bé, tot i el lloc on crec que deu ser aquest poble...

Va ser l'estiu passat després d'un temps i algunes trobades amb en Santi en curses diverses que li vaig demanar a veure quin dia m'hi podia portar. Avui al vespre!!!

Santitant

Doncs cap avall... després de buscar al mapa on es trobava aquest poble. Si bé és veritat que tinc un gps integrat al cervell, aquest perd facultats quan es dirigeix cap al sud, cap a la gran ciutat, i un viatge d'una horeta es va convertir en una passejada per la costa i arribada pel darrera.

La visita guiada va acabar a les tantes de la nit però no tothom pot gaudir del guia privilegiat que vam tenir. Córrer per aquells corriols tancats on quasi bé no entra la llum, amb branques que deixen passar els petits però que paren als llargs com jo, la posta de sol arribant al tram de les vinyes d'Alella, les contínues pujades i baixades que hi ha,...i la part final ja amb frontal sabent que està tot ple de senglars i, per si no n'hi hagués prou, un toro!!!

Als altres els feia gràcia...però jo, per si les mosques, intentava anar segon; al mig del petit grup. Una tortuga no es rival per un toro...

Acabar la volta de descoberta i anar a casa de la família on la Rosa encara ens esperava desperta, fet segons diuen, excepcional, amb dos entrepans de butifarra que feien la delícia de dos estomacs famolencs i salivera al Santi que després de l'esforç i paciència es quedava sense...

Així que, quan diumenge, el despertador fa de les seves, a hores que més valdria que estigués callat, m'aixeco tot i la mandra que em fa. Sé que a fora fa encara més fred que el que fa a fora del llit...no tinc ganes de córrer, no tinc ganes de fer res,...però la veritat és que tinc ganes de veure'ls.

Recullo a la Pilar i mentre baixem cap a Martorelles li demano si sap per on s'hi va... No. Per suposat. Bé. Jo tampoc. No es pas que ens perdéssim del tot. Simplement que vam decidir anar-hi per un lloc que encara no coneixíem... i quasi bé no arribem a temps...

Per sort tenen un lloc on guardar la roba perquè al ser els últims d'arribar hem aparcat el cotxe quasi bé al mar... Arribem entre rialles burletes dels que ja fa estona que estan allà, saludem i fem petons mentre ens traiem la roba i posem el pitrall dedicat intentant no clavar-nos les agulles.

El "Duende"...

Anem cap a la línia de sortida i no cal ni esperar...no tinc ni temps d'agafar fred, ja sortim. Els primers metres aprofito per saludar als que veig i conec abans no se m'escapin del tot... sorprèn veure que al principi la gent no camina a les pujades...doncs jo, de moment, tampoc.

Aquest últim mes entre constipats i grips, les típiques “passes” de mal de panxa que els nens t'encomanen a l'escola i, sobretot, una època de vago adaptant-me al fred de l'hivern i això que el dia sigui tant curt, la veritat és que no he sortit a córrer. I sé que venir a la @Neorural així...

I la gent aquí corre. No hi ha pujades dures i llargues. No tinc la forma per poder posar el meu ritme tortugueta i anar fent...necessito una estona del mateix tipus de terreny...poder agafar el ritme, que entri la marxa. I aquí, això no existeix...

Típics i divertits corriols de la ruta...

Sincerament, no és un recorregut que m'agradi gaire. Pujada curta i intensa. Baixada igual. Corriol o pista que enllaça a una altra pujada i una altra baixada. I així, anar fent. Quantes n'hi ha? Les aguantaré totes si vaig una mica més ràpid? I, per cert, on sóc? On és el nord? Sota aquest bosc i després de donar unes quantes voltes ja no sé pas on ens queda ni la sortida ni l'arribada...

I mentre penso això...per si les mosques...jo vaig tirant. Sé que he de pujar al castell però encara que el vegi o senti crec recordar, sé coneixent un xic en Santi, que no serà ni ràpid ni evident. No em preocupa allunyar-me del castell i anar a donar una altra volta...sé que quan trobi els pirats dels Koales ja estarem de tornada.

Avituallament koala amb la Fiona controlant-los...

I quan hi arribo alguna cosa em diu que millor no beure d'una ampolla d'aigua que m'ofereixen. Ells em coneixen. Jo els conec. Aigua?? Agafo una Voll i en faig uns traguets. Però desconfiant totalment del Santi i de les indicacions que tan sols falten 3km (que qui sap com poden ser) no l'apuro tota.

(NOTA: posteriorment sabria que a l'ampolla d'aigua hi havia ginebra...)

Sor Koala, Patillades i el plàtan!

No hi ha sorpreses. Hi ha el que hi havia. A la cursa i a les meves potes. I una mostra a l'altra que hi ha més cursa que pota. Arribo fent equilibris per mantenir la rampa allà...a punt, però sense que salti. Entro junt amb en Krlos amb qui he fet quasi tota la cursa junts. La tortugueta ha tardat 3h10min.

Servidor...

A la zona del pavelló, els que ja fa una estona que han arribat es reuneixen amb els que van arribant mentre esperen als que falten, mengem l'entrepà de butifarra que tot i no ser el de la Rosa es posa igual de bé, recuperem líquids i segur que n'hi posem de nous i la fem petar com a amics.

Els grans corredors junts amb els que només correm i segurament mai guanyarem però ho fem tots amb la mateixa il·lusió. Es respira humilitat, esforç i superació personal. L'ambient està ple de satisfacció per la feina feta. Dels que han suat i dels que han treballat. Hi ha un ambient d'amor en tot el que s'ha fet. Tant per part d'uns com dels altres. El recorregut està ben marcat, la gent que hi havia tallant pistes animava amb ganes i amb el sempre agradable somriure de trobar, els avituallaments de cursa estaven bé, fins i tot aquell en que hi havia aquells personatges tant estranys encapçalats per Sor Koala i, el del final, immillorable. M'he sentit acompanyat durant tot el trajecte. Gràcies a tots.

jaBanli disfrutant i fent disfrutar...jaBanli 100%

Els corredors amb qui m'he anat avançant han estat persones abans de tot i sempre han facilitat el pas quan jo anava més ràpid i quan m'han tornat a passar han saludat com si de tota la vida ens coneguéssim... alguns, tants cops que ens hem acabat coneixent.

La veritat és que he tingut la sensació d'estar fent una volta amb una colla d'amics... i per mi això és el millor. Amics que ja coneixia i amics que he fet avui.

I aquest és el motiu per tornar-hi!

Perquè és així que ens vam conèixer...corrent...a Xerta amb el Santi i la Rosa, a Sallent amb la Fiona,...amb tu a la @Neorural.