SANT SILVESTRE D'AVINYÓ (10km 300+)

Avinyó. Esquerdabocs. Corriols en plena natura. Recorregut sempre nou. Preu contingut. Bon ambient. L'última cursa de l'any o la primera d'un nou any amb nous reptes al cap?

Una manera d'acabar bé ja pensant en els reptes futurs...

Manresa està ben aprop d'Avinyó. Tant que algun diu que potser estaria bé de pujar-hi corrent...jo faig veure que no ho sento ja que fàcilment s'emociona i llavors la feina és meva...

Suposo que som molts els que pensem que és una bona manera d'acabar l'any... de fer una gana que ja tinc preparada pel festí del vespre...sigui com sigui sempre hi trobes una bona colla de coneguts.

Hi pujo aviat perquè no tinc res més a fer i per poder saludar a amics i coneguts amb el temps que es mereixen; què tal va tot? Què has fet aquest any passat? Què penses fer el proper?

Dorsal, l'últim de l'any, i cap al passeig.

Ens posem al final de la gentada però en aquell moment per megafonia diuen la direcció de la sortida i que ens col·loquem bé...i completament per error i per primer cop a la vida, em quedo davant de tot, al lloc dels bons, sense culs i cames pel meu davant. M'atropellaran...

La gent que ve a veure la sortida s'aparta una mica...no prou. No són conscients de com sortirem, els haurem d'esquivar o els atropellarem.

Jo voldria anar més enrere però el Sergi Cots que com que li fa mal el peu diu que no vol forçar i ha dit que anirà amb mi (a veure el que aguanta al meu costat) m'ho treu del cap amb una mirada.

Tro de sortida i em poso en marxa. Cap a un lateral, per no molestar,...passen ja una bona colla i el Sergi encara segueix al meu costat. Bé, sempre uns 3 metres davant meu, mirant pel retrovisor, no sigui que em relaxi...

Me'l miro i com a resposta a una pregunta que no ha estat formulada li demano si sap qua comença la pujada...per començar a caminar...

Es gira i amb aquella cara de murri tant típica seva em diu: “Veus, quan començo a córrer i el peu s'escalfa ja no em fa mal...”

Tocarà patir...i acabem de sortir...almenys queden encara 9 quilòmetres...

Jo poso tot el que puc, que no és molt, ell va saltant tranquil·lament tot mirant enrere si vaig venint. Ell compleix el seu objectiu, sabut però mig amagat: obligar-me a fer una cursa sense xerrar.

Si veu que ja no esbufego fort aixeca la mà dreta i, com si anés amb moto, gira el puny tancat i immediatament el seu cos derrapa i surt esperitat. I jo, a darrere... amb un canvi de ritme dièsel...

Avituallament. No para! Meerda... que portem tot el ratu sense caminar ni un xic...

Per sort el recorregut d'aquest any és molt corrible, sense ni una pujada que s'hagi de fer caminant... I revirat enmig del bosc humit. Maco. I, en aquestes que mentre ho estic comentant em trobo fent el Superman però sense capa.

Resultat...llarg com sóc sobre l'herba humida. Un tronc que sobresortia i que no he vist...Estic bé. Som-hi. Crec que m'aixeco tant ràpid que ni ha de parar...

Al tram final, el de la pista, se'm fa etern. Per anar cansat...però sobretot per avorrit. En Sergi ha acompanyat a la Berta aquest tram final i jo potser m'hi he relaxat una mica però intento no parar ni un moment a caminar. I ho aconsegueixo!

Ara entra més aire i em recupero ràpid. Em falten més dies d'entreno i esforç i no tants dies de gaudi... Em queda força per fer la última pujada corrent, al meu ritme,eh?

Ole. Arribo en menys d'una hora (52 min, crec). Estic content tot i ser l'últim de la colla... M'he esforçat. No he caminat...bé, dues passes al acabar la penúltima pujada...però aquestes no compten...

Darrera el Sergi he aprés el que vol dir anar a córrer, i la veritat és que quan arribes cansat després d'haver-te esforçat et sents veritablement bé però...que voleu que us digui....això de no poder parlar ni que sigui tan sols una mica...

Entrenaré més fort amb la intenció d'aconseguir anar més ràpid i així poder parlar, ni que sigui una mica!