ANDORRA ULTRA MÍTIC.

“Si alguna cosa ja m'ha ensenyat la Mític d'Andorra és que no em torno a apuntar mai més a una ultra i menys amb 6 mesos d'antel·lació! Jo sóc feliç fent les meves excursionetes a la meva bola...”

Aquest era el wats que enviava al Martox la setmana anterior a la sortida. Diuen que les ultres, la muntanya, t'ensenya molt. I  així és. Abans de començar la cursa ja havia aprés molt de mi mateix. La muntanya ens millora. I a mi m'agrada la muntanya. La idea de conèixer un país en un cap de setmana era molt temptadora...i encara ho és. Per això m'hi vaig apuntar. El repte, en sóc conscient, era majúscul per mi i des d'aquell dia la Mític ha estat sempre present al meu cap. Quan sortia a estirar les cames, a pujar muntanyetes amb els Tallaferros, a les curses, al comprar material,...tot tenia com a comú denominador la Mític...

I vaig arribar cansat mentalment de tant pensar-hi... Era el dia abans de la sortida i la veritat és que no tenia pas gaires ganes d'anar-hi... A sis mesos vista un està eufòric, imagina el que farà per preparar la volta, els “entrenos”, el fort que estarà i el bé que pujarà,... però amb 6 mesos la vida canvia... el que és important avui potser ja no ho és tant demà... A mi m'ha passat.

Així que em trobo amb un dorsal pagat i tot apunt però amb una total indiferència per anar a fer la cursa... Ho valoro i decideixo anar a la sortida i amb la mentalitat de descobrir paisatge, surto. Per esma.

Trotem una mica motivats per la gent que anima tot i ser les 10 del vespre i quan comença la pujada ja poso el mode caminar lleuger i anar fent. La primera pujada la fem en fila tots juntets. Em serveix per veure i celebrar que he fet els deures i, tot i que mai s'està prou fort, crec, sincerament, que n'estic per fer la Mític.

El paisatge diuen que és bonic. La lluna il·lumina tant que ni encenc el frontal. Amb la seva llum i la de tots els frontals que hi ha per aquí ja faig. No vaig gaire ràpid...no es tracta d'això si es vol acabar...xinu xanu vaig fent. M'atrapa la Pilar mentre estic agafant aigua d'un torrent i junts continuem amunt i avall mentre el cel es va tancant, la lluna va desapareixent i, pujant el Comapedrosa, quedem envoltats dins la boira i el vent.

La pujada al cim d'Andorra és dreta. Molt dreta. El camí entre blocs de pedres deixa pas al tram on els blocs són més petits i algun crit d'alarma per alguna pedra que baixa rodolant et fa prendre consciència del perill que sempre té la muntanya. La baixada, per pedra molla i relliscosa fa que, després d'algunes caigudes de la Pilar, encara anem més lents.

Però tant fa. Jo, sense dir res, ja m'he decidit. El vent i el fred que fa a les parts altres ha fet aflorar altre cop al meu constipat i ja porto una bona estona rajant. Potser el cos està en forma però fa falta cap...i no és que no en tingui...és que decideixo que, avui, no m'hi vull esforçar. Així, plenament conscient que el que estic fent és una caminada amb un pitrall, desapareixen les paraules sacrifici, patiment,...i tan sols vaig fent camí amb la il·lusió de descobrir nous paisatges, comparant la diferència d'aquestes muntanyes entre l'estiu i l'hivern quan les he conegut tot fent-hi esquí de muntanya.

Així, a ritme tranquil, anem fent, amunt i avall...i finalment ben avall. La baixada cap a la Margineda és de les durilles. 1400d- en 7km per un corriolet trencat amb pedra, algun tram en cadenes i herba on no relliscar costa. I acaba passant...rellisco i al fer-ho trenco un dels pals. Per sort tan sols és això i el cos segueix sencer.

Arribem a Margineda sense fer massa res en 13h30 per fer els primers 40km. Encara que sembli molt és més o menys el que entrava dins dels plans per fer tot el recorregut. Anava bé de temps, bé de cames,...i crec que per acabar-la. Tan sols faria falta posar-hi una mica de ganes i esforç per anar fent...i patir una mica...però, sincerament, no en tinc ganes. Així que, plego.

Allà trobem el Ruben ja canviat, i dormit. Ja fa hores que ell ha decidit plegar... Ens tornarà amb cotxe fins a Ordino i així veurem als companys que han plegat i els que aniran arribant.

Com a conclusions de tot plegat, unes quantes. La primera ja anunciada al principi. La segona era la ferma convicció que mai més tornaria a Andorra. Però aquesta ja no la tinc tan clara... Potser si a última hora estic motivat i em puc apuntar...

La tercera és senzilla però no te'n fas ben bé el càrrec fins que ho has provat. Andorra és un país de muntanyes abruptes. Les seves ultres també. Desnivells a tope tant durs de pujada com de baixada per terreny tècnic on un error pot fer que trenquis un pal o molt pitjor. Però m'agraden les muntanyes...

Córrer, bé, caminar i córrer una mica alguna de les seves ultres és dur. Si és la Mític en que un cop d'ull al perfil és talment com mirar la fulla d'una serra, encara més. Estar a la sortida ja és un èxit per tot el camí recorregut prèviament. Aconseguir acabar-la ha de ser brutal. Un esforç per vèncer un desnivell i uns km que per mortals com jo suposa dues nits per les muntanyes a mercè de les condicions meteorològiques sempre canviants. Estic segur que et canvia. Que el que t'aporta: duresa, esforç, vistes, emocions i, finalment, recompensa t'ha de permetre coneixe't molt millor que dos dies abans. Algun dia...algun any...

Tot això seria de bojos afrontar-ho si no fos per l'excel·lent treball dels organitzadors que comptant amb centenars de voluntaris entregats fan que cada control sigui una plaça forta on recuperar-se de qualsevol imprevist. Bravo per ells. Gràcies.

Per últim i no menys important, el meu reconeixement per tots aquells valents i valentes que han estat capaços de mirar als ulls de la bèstia de la Mític, sortir i acabar. I per aquells que fan el propi amb el monstre de la Ronda...les meves paraules de respecte i admiració quedarien curtes. Són gent d'una altra pasta, herois. Uns cracks anònims!!