PASSEJANT PER LA MATXICOTS (50 i tants amb 4200+)

Vaig estar dubtant fins a últim moment si pujar-hi… no era pas una qüestió de mandra, i bé sabia el molt ben cuidat que estaria… Feia temps del dia que molt animat em vaig apuntar, bo i sabent que després de les vacances d’estiu m’acostumo a relaxar i deixar una mica més del que ja per si en mi és habitual. Sóc persona de rutina…i com els nens, l’agafo durant el curs escolar si hi ha sort i el vent bufa com toca.

I amb el temps la vida canvia, i el vent em va anar portant cap a altres ports, ni millors ni pitjors, diferents. I el córrer cada cop ha esdevingut una mica més residual. Ja abans no es que ho fes massa…actualment, menys. Surto algun dia, una estona, per suar una mica… molt menys del que seria necessari per enfrontar-se a una Rialp Matxicots Extrem amb un mínim de garanties.

Així doncs, els dies anaven passant i el mal de panxa i nervis en augment. La meva única preparació va ser anar-me repetint el mateix mantra: xunu-xanu, caminant i sense forçar, acabar…

A través del Facebook em vaig anar assabentant de coneguts i amics que pujaven i, cal reconèixer que l’ego i una il·lusió irracional em deien que potser podria forçar per anar amb ells, per seguir el ritme dels que en altres èpoques potser hauria pogut.

Per sort, el cap, sempre prudent, m’avisava que això acabaria sense cap mena de dubte abans no pogués veure les modificacions del nou recorregut.

Sort que vaig poder controlar l’ego i la il·lusió perquè dos dies després de la cursa caminava amb cames de fusta…

Vam sortir amb un petit grupet format pel Pau Correcat, el Santi, un amic seu, en Ton, la Montse,…els últims del grup. I sí, almenys el primer tram vaig trotar…fins que vam arribar al tap encara pels carrers de Rialp. Una estoneta parats tot contemplant la filera de llums que ja pujaven amunt i, a caminar…sense presses, però intentant no fer pauses.

Com que sóc camallarg vaig anar fent i deixant en Santi que anava al seu ritme. Abans d’abandonar l’últim poble i començar a enfilar cap amunt vaig atrapar el germà del Pau, en Totu. Vaig despenjar els pals de la motxilla i, un darrere l’altre, va manar fent camí amunt.

M’agradaria dir que vam passar a tothom i que pujàvem a bon ritme…deixem-ho en que vam pujar!

Al cim m’hi vaig trobar al Rubén i vaig decidir aturar-m’hi una estoneta a contemplar les vistes mentre feia la cerveseta. A recer del vent el sol ja escalfava i la veritat és que les vistes bé que valen un moment de tranquil·litat.

I arriba en Santi!!! Abans que passi en Totu??? Osti tu…

Conscient del meu estat de forma, la meva tàctica, bé, el meu bot salvavides era seguir amb en Santi…i ja està aquí? Si encara no he acabat de buidar la cervesa…

El podré seguir? Sort tinc que en Santi em deixa una mica de marge a les baixades i li puc treure un xic…

I aquí comença la nostra cursa… grupet de tres amb en Ton. A les baixades en Ton i jo anem fent al nostre ritme fins a l’avituallament on ens reagrupem amb en Santi que va venint. En alguns llocs jo m’aturo i l’espero per fer algun tram plegats tot i que sempre el trobo ben acompanyat i a bon ritme, caminant, eh…

Montorroyo. Després avituallament 5 estrelles del que ens costa sortir degut a la gran hospitalitat i atenció. I la pujada… De lluny, mentre ens hi anem acostant un té la impressió que la gent puja ajudant-se d’alguna corda...

Però quan hi arribo jo la corda ha desaparegut. La pujada, no. Encara és més dreta. Unes passes i a bufar…repenjat als pals i assegurant-te no perdre l’equilibri per no caure avall i haver-ho de tornar-ho a fer… Osti tu, com puja…i el Santi que està ja aquí abaix…Aprop en la distancia…però lluny en el temps. Ningú passa a ningú. Seguir el ritme del de davant, de sobre degut al desnivell, ja és suficient.

I a dalt…la Míriam. Jejeje…a bon lloc s’ha posat… quin fart de riure que es deu fer amb les nostres cares… La vista val més la pena que de dalt els cims. És macu amb ganes… i amb una baixada tècnica. 

Potser els primers vau trobar una mica de terra, però els que anem al darrere tan sols trobem un terra dur que un no vol tastar amb el cul. Cau un, cau un altre…i per si les mosques, jo no em faig el valent.

Camino per la vall ja més fàcil i sabedor que en Santi tardarà un xic m’estiro en un prat a menjar-me un entrepà que porto. Passa en Santi i seguim la marxa baixant per pistes d'esqui. Una altra cerveseta mentre ells mengen una mica de pasta a l'avituallament mentre la fem petar amb en Txema.

Aquí em va venir el moment dur… En Santi havia caigut baixant del Montorroyo i deia que li feia mal l’esquena… Amb en Ton ja havíem parlat i semblava clar que en tindríem prou fent el trail…però en Santi baixa motivat i diu que fins al final. Bé,…jo potser no pas… encara que sigui caminant em sembla que ja en tindré prou amb la “petita”…

El plan d’arribar a una hora prudent, dutxar-me tranquil·lament, fer unes cervesetes i xerrar amb la gent em motiva més que anar a donar una volta en la qual em sembla que hi haurà més de patiment que de res més…

Decidit. Jo fins a la Cabana de Caçadors i cap a la dutxa. I així, xinu xanu, ho vam anar fent. Bé…a base d’hores…perquè caminar quan podries córrer ajuda a conservar però costa fer saltar els km… i encara van sortint pujadetes que no t’esperes…fins a Rialp, on arribo en el moment just per passar una mica de vergonya…junt amb els bons que acaben de fer la llarga. Jo, quasi dels últims, entrant quan la gent està felicitant els campions que han fet una cursa espectacular. Sort que dura un moment…

Aviat estic en la meva salsa, amb un plat de fideuà i una cerveseta fent-la petar i preparat per dutxar.

Per fi, un any podré gaudir una mica de la festa…però tampoc. Un atac de son després de la dutxa fa que em retiri aviat a dormir. Em quedo amb les ganes del tastet de cerveses i el concertillu…però la meva forma no dóna ni per això.

PD: Al matí, al campament gitano del costat del camp de futbol, en Pau Sust decideix que a les 7 ja s’ha dormit prou i la seva veu em desperta. Esmorzem i anem a saludar i animar una mica als companys que corren. El matí passa ràpid entre conversa i rialles i el record de la ultra s’acaba convertint en paisatges, amistat, bon tracte i bon rotllo. Segurament per això tornaré a inscriure’m. Veurem si sóc capaç de fer-ho millor… 

Ah...que no en quedi cap dubte... en Santi i en Ton van acabar. I fins i tot van acabar corrent!!