PEDAGOGIA DE LES PUNK TRAILS

Quan es comença un tema a principi de curs, la tasca dels mestres/educadors/alumnes amb més experiència/... (digueu-ne com vulgueu...) sempre és intentar saber què és el que coneixen els seus alumnes i així poder ajudar-los a millorar des del punt on es troben. Saber on estan del seu camí és el primer pas per ajudar-los a seguir avançant.

Així doncs... què és una Punk Trail?

Segurament la major part de nosaltres hem llegit el clar i concís post del David Jiménez al blogmaldito. És el que allà diu. I més!

Quina filosofia tenen? Com es fa per dur-les a terme? Com es gestionen/financien? Per què s'han de financiar?

Potser degut al ràpid creixement de les punks i a les ganes que des de les diferents organitzacions hi hem anat posant per fer-les cada cop millors (?) hem contribuït a fer-les més atractives al gran públic i hem deixat perdre part de les característiques que les feien tant especials. La filosofia originària s'ha anat perdent... i cada cop s'assembla més a una simple cursa on no s'ha de pagar.

Temps era temps..., com tots algun dia, vaig anar a la meva primera punk. Va ser a Calaf. Tinc la imatge molt present d'aquell dia i crec que ja no és la mateixa que tenen molts dels que posteriorment han anat participant de la “festa del córrer, del compartir i conèixer”.

Allà a Calaf una de les coses que més em va impactar és, que a diferència de les curses, a l’arribar al poble el que veies era gent que sortia del seu cotxe carregats.

Normalment a les curses a les que havia anat fins aleshores, per trobar el lloc on donen el dorsal el sistema era al revés. Observaves a la gent i anaves cap allà d'on venien els que retornaven al cotxe carregats amb la bossa típica on els organitzadors et posen el caldo Aneto, els quatre fulls de propaganda i la samarreta de rigor.

A les punks això va al revés. Cal seguir al que va ben carregat.

Perquè ara a les Punks tothom ja sap que és un punt de recollida d'aliments sempre necessaris en aquestes èpoques difícils que algunes famílies tenen la desgràcia de viure. Aquest és un fet positiu que la gent té present i en el que segueix col·laborant. És agradable veure la gran quantitat d'aliments que es recullen en totes les punks. Un èxit. Gràcies a tots.

Però sembla que la responsabilitat del corredor s'acaba aquí. O com a molt, en comprar una samarreta, un buff o similar, que ajudi a sufragar els gastos que comporta muntar una cursa. I això, ja ens dóna dret a tot!!

Aquesta col·laboració i el costum de veure la gent del poble i amics entregats ja em fa esperar (alguns quasi bé exigir) un circuit impecablement marcat amb cintes cada 20m i guix al terra, corriols nets i polits on no hi hagi possibilitat d'esgarrinxar-me, controls amb assortit de sòlid i líquid variat i un festival on ja sembla quasi obligada la música. I a l'arribada que no em falti l'entrepà de butifarra i les cervesetes, la xocolata, el cafè i el massatge. I regals...que vull marxar cap a casa carregat!!

Ah,...i que no trobi a ningú que vagi més lent que jo a davant que em faci frenar el meu ritme de rècord...

Em sembla que ens hem perdut en algun lloc... És molt més fàcil. Més barat. Més punkie.

Al meu entendre, almenys és com m'ho van vendre a mi, les punks és la resposta al negoci desorbitat que es mou al voltant de les curses, en aquest cas, de muntanya. És compartir una estona amb gent que té la mateixa afició. És anar als orígens. Demostrar que per fer una cursa tan sols calen unes vambes, un recorregut i ganes.

Tu poses les vambes. Jo penso un recorregut per una zona que em conec bé i que et permeti posar-te a prova a tu mateix alhora que gaudeixes/pateixes amb el bo i millor que et pot oferir la zona. Les ganes les posem tots.

No fa falta res més.

És gratis. No pagues per cap servei. Tot el que hi pugui haver és de més a més...t'ho ofereix una entregada organització que es desviu per tu. Un regal.

Si els corriols estan nets és perquè algú hi ha dedicat un temps i diners en netejar-los.

Si hi ha avituallaments és perquè hi ha gent que es sacrifica portant-ho tot allà a dalt de manera que tu no ho hagis de traginar a la teva esquena. Un avituallament que, algú que no ets tu, ha pagat. Un altre regal. Dóna les gràcies i disfruta'l.

Si quan arribes al final hi ha menjar i beguda sàpigues que té més a veure amb el fet que et quedis a compartir una estona amb els companys del dia, a conèixer, fer amistats i riures que a poder-te estalviar el dinar.

Perquè a mi em van explicar que dies així eren per compartir i no pas per competir. Per això em fa tanta llàstima sentir qui s'enorgulleix d'haver arribat primer o haver tardat tant de temps. No han entès res. O potser no els ho hem sabut explicar bé...

Has perdut l'oportunitat d'anar amb aquell amb qui normalment no vas degut als ritmes diferents que teniu, de disfrutar del company desconegut, de fer uns riures i apreciar el paisatge que tan amablement els teus amfitrions et mostren.

Últimament penso bastant amb la Punk de Calaf. La meva primera... Quan semblava que les coses es feien més entre tots, de bon rotllo i amb més implicació de tothom. Quan el darrer s'enduia l'ovació de tots com a recompensa del seu esforç.

Quan, si hi havia cervesa, era perquè els que hi anàvem portàvem les que preveiem que ens beuríem i algunes més. I si les teníem fresques era perquè algú havia pensat en posar unes ampolles d'aigua al congelador. Els llaminers portaven unes gominoles, l'altre fruita de la botiga familiar, el que treballa al matadero un pernil, el forner una coca,... i l'organització ja ho repartirà pels avituallaments.

Temps era temps... Antes... Quan erem joves... però vam deixar-ho perdre...

Es clar que...potser m'ho van explicar malament...

NOTA: No tinc més relació amb l'organització de les punks que el fet d'haver ajudat de manera puntual en algun recorregut, en coure butifarres o fer d'escombra. Així doncs, el text és fruit d'una reflexió i una visió personal del canvi que em sembla que han sofert aquest tipus de “trobades” i amb la sana intenció d'intentar transmetre uns valors i actituds perduts i que crec que en són la essència. Espero que ningú s'ho prengui malament i que permeti aprendre i millorar.