TRÈVOL DEL TAGA by TALLAFERROS (60km 4000+)
Un pintor agafa una tela amb blanc i pinzell i crea.
En Josep Artigues devia ser un pintor en una vida anterior...i alguna cosa se li ha quedat. Ell però, no agafa una tela, sino un mapa. En aquest cas d'una de les moltes zones que es coneix bé i hi dibuixa l'emblema dels Tallaferros; un trèvol.
La idea ja la tenia al cap. Suposo que tant pujar i baixar el Taga va tenir moments per anar-hi pensant...i al final, un dilluns de setmana santa en que alguns privilegiats també teniem festa (per uns motius o altres) vam anar a fer-lo realitat.
La idea és senzilla. Anar fent fulles. L'itinerari estava clar, sobretot al cap del Capi... Els altres més o menys... Jo, ja m'hauria estat bé que fos una mica més petit. Podiem haver agafat una tela que no fos tant gran...
Quedem al Bar Gusi, punt de trobada i un dels avituallaments de la ruta. Els altres estan situats a Pardines i Ogassa en els seus bars respectius. Durant tota la resta de la ruta, s'ha de ser autosuficients, si bé d'aigua n'anem trobant en diverses fonts.
Comencem, evidentment, pujant. Farem el primer Taga del dia. N'hi han d'haver dos més...així que tampoc ens exprimim massa. Fa una mica de boira i estem fresquets i descansats. Millor, ja que d'aquesta manera anem pujant sense cansar-nos massa. La primera foto del dia al cim i baixada pel dret en direcció a Pardines.
M'agraden aquestes rutes ja que amb un sol dia acabes coneixent bastant bé, i normalment el bo i millor de la zona. El caminet que ens baixa a Pardines és la primera descoberta d'una zona en que queda clar que poc en coneixia.
Una taula posada al sol de la plaça ens dóna la benvinguda i invita a la primera cerveseta del dia que serveix per fer baixar l'entrepà que carrego. Altres de la colla, per no carregar pes o per disfrutar més, se'l demanen allà. Sigui com sigui, no ens hi entretenim massa (uns 30 min) ja que ens queda encara molta feina per fer.
Sempre per caminets i poca pista anem pujant cap a la Collada Verda i posteriorment tot flanquejant i intentant evitar el màxim les sifonades dels prats "plans" de la vall ens encarem per fer un recte directe cap al nostre segon Taga.
Una petita tartera ens apareix davant i ens obliga a activar el nas de rastrejador per trobar el millor pas entre la multitud tupida de boixos que intenten barrar-nos el pas. Dalt de tot de la tartera trobem un pas senzill per creuar.
Diagonal i cap al Taga. Dit així sembla fàcil...però ja arribant fa una bona pujadeta que obliga a activar el motor del tractor per aconseguir la segona foto de cim del dia.
D'aquí ens dirigim cap a fer la part que em motiva més. La Serra Cavallera. Una primera pujada durilla pero que es deixa fer i anar resseguint la carena fins a Puig Estela.
D'aquí ens queda el que no tinc clar si serà fàcil o difícil...una baixada de 1000m fins a Ogassa. Baixada que ben podria ser que em deixés les cames totalment tocades.
Per corriols que anem empalmant per tal d'evitar el màxim carreteres i pistes i que no se pas si jo sabria trobar arribem al bar d'Ogassa en el moment de més sol i calor. Sota la poca ombra que fa el tendal del bar fem un altre mos (en el meu cas quedarà ben patent que no és suficient) i una cerveseta.
Sortirem per pista de pujada que, senyors i senyores, bé que s'agraeix una estona. La deixem per agafar el corriol per on pugen els valents que fan l'Emmona i ens direigim cap a Coll de Jou tots una mica tovets. Ara ja es fan poques fotos, senyal inequívoc que la gent va tocada.
I arribant a Coll de Jou...el Taga em cau a sobre. Sabeu aquella creu que hi ha a dalt? doncs aquesta pujada jo la vaig fer carregant tot aquell pes a la meva esquena. Que aprop...però que lluny!
Veus els companys que van pujant i jo...sense energia per seguir...el cap marxa i sabent que han de tornar a baixar per aquí em passa pel cap esperar-los a una pedra...
M'aturo i mentre em menjo una barreta intento aturar també el cap. La veritat és que seria emprenyador no fer tot el trèvol sencer... Intento no pensar en el temps que m'estan traient i, mica en mica, vaig avançant un pas darrere un altre. Bé, un pas sobre un altre....que això més que caminar és quasibé grimpar per una paret d'herba.
Amb el cap avall i mica en mica...arrosegant la creu que, com més amunt estic menys em pesa, arribo dalt sense que m'hagin hagut d'esperar massa. Estic però, emprenyat, dolgut i malhumorat. I veient com estic i em sento evito l'eufòria que comparteixen els altres i m'aïllo una mica. De la manera com estic ara tan sols puc engegar algú per qualsevol motiu... La ratafia que hem pujat i que compartim per celebrar-ho m'ajuda una mica però no prou.
Baixem 50 m pel costat per on hem pujat, amb compte que aquí si caus baixes com el formatge aquell que llancen prat avall. D'aquí anem cap a Montagut per un corriol molt bonic per tancar la fulla de la tercera fulla del trèvol, que per sort és de tres fulles.
Lamentablement no hi ha manera de fer el recorregut tot per corriol i ens toca empasar-nos un tram de pista i ciment que queden un xic compensat pel corriol final que ens porta fins a Ribes.
El frontal el necessitem al tram final. El dia ha estat esplèndit per fer la ruta ja que ha estat tapadot i el sol no ha apretat massa. Això si, la ruta m'ha deixat ben clar què vol dir tenir un mal moment al pitjor lloc i la necessitat de mantenir en aquestes rutes llargues, una bona alimentació, que en el meu cas ha estat insuficient.
Ja en tenim una altra feta. Hem tardat unes 14h30min a fer les tres fulles. Fulles que tenen uns 20km de perímetre i en les que es fa uns 1000m de desnivell, més o menys. Més quilòmetres a les cames i una mica més d'experiència. Una altra zona un xic més coneguda i, encara que sembli estrany, la agradable sensació que tampoc estic tant cansat de cames...
Això sí, tinc una son...i queda continuar, ara amb cotxe i sol fins a casa. Allà sí que em podré relaxar... fins a la propera...ja que m'ha semblat sentir que vol tornar-lo a fer però al revés! Per allò de saber per quina banda és millor... I no estaria bé deixar-li anar sol...
Recull de fotos pròpies i d'alguns companys
En Josep Artigues devia ser un pintor en una vida anterior...i alguna cosa se li ha quedat. Ell però, no agafa una tela, sino un mapa. En aquest cas d'una de les moltes zones que es coneix bé i hi dibuixa l'emblema dels Tallaferros; un trèvol.
La idea ja la tenia al cap. Suposo que tant pujar i baixar el Taga va tenir moments per anar-hi pensant...i al final, un dilluns de setmana santa en que alguns privilegiats també teniem festa (per uns motius o altres) vam anar a fer-lo realitat.
La idea és senzilla. Anar fent fulles. L'itinerari estava clar, sobretot al cap del Capi... Els altres més o menys... Jo, ja m'hauria estat bé que fos una mica més petit. Podiem haver agafat una tela que no fos tant gran...
Quedem al Bar Gusi, punt de trobada i un dels avituallaments de la ruta. Els altres estan situats a Pardines i Ogassa en els seus bars respectius. Durant tota la resta de la ruta, s'ha de ser autosuficients, si bé d'aigua n'anem trobant en diverses fonts.
Comencem, evidentment, pujant. Farem el primer Taga del dia. N'hi han d'haver dos més...així que tampoc ens exprimim massa. Fa una mica de boira i estem fresquets i descansats. Millor, ja que d'aquesta manera anem pujant sense cansar-nos massa. La primera foto del dia al cim i baixada pel dret en direcció a Pardines.
M'agraden aquestes rutes ja que amb un sol dia acabes coneixent bastant bé, i normalment el bo i millor de la zona. El caminet que ens baixa a Pardines és la primera descoberta d'una zona en que queda clar que poc en coneixia.
Una taula posada al sol de la plaça ens dóna la benvinguda i invita a la primera cerveseta del dia que serveix per fer baixar l'entrepà que carrego. Altres de la colla, per no carregar pes o per disfrutar més, se'l demanen allà. Sigui com sigui, no ens hi entretenim massa (uns 30 min) ja que ens queda encara molta feina per fer.
Sempre per caminets i poca pista anem pujant cap a la Collada Verda i posteriorment tot flanquejant i intentant evitar el màxim les sifonades dels prats "plans" de la vall ens encarem per fer un recte directe cap al nostre segon Taga.
Una petita tartera ens apareix davant i ens obliga a activar el nas de rastrejador per trobar el millor pas entre la multitud tupida de boixos que intenten barrar-nos el pas. Dalt de tot de la tartera trobem un pas senzill per creuar.
Diagonal i cap al Taga. Dit així sembla fàcil...però ja arribant fa una bona pujadeta que obliga a activar el motor del tractor per aconseguir la segona foto de cim del dia.
D'aquí ens dirigim cap a fer la part que em motiva més. La Serra Cavallera. Una primera pujada durilla pero que es deixa fer i anar resseguint la carena fins a Puig Estela.
D'aquí ens queda el que no tinc clar si serà fàcil o difícil...una baixada de 1000m fins a Ogassa. Baixada que ben podria ser que em deixés les cames totalment tocades.
Per corriols que anem empalmant per tal d'evitar el màxim carreteres i pistes i que no se pas si jo sabria trobar arribem al bar d'Ogassa en el moment de més sol i calor. Sota la poca ombra que fa el tendal del bar fem un altre mos (en el meu cas quedarà ben patent que no és suficient) i una cerveseta.
Sortirem per pista de pujada que, senyors i senyores, bé que s'agraeix una estona. La deixem per agafar el corriol per on pugen els valents que fan l'Emmona i ens direigim cap a Coll de Jou tots una mica tovets. Ara ja es fan poques fotos, senyal inequívoc que la gent va tocada.
I arribant a Coll de Jou...el Taga em cau a sobre. Sabeu aquella creu que hi ha a dalt? doncs aquesta pujada jo la vaig fer carregant tot aquell pes a la meva esquena. Que aprop...però que lluny!
Veus els companys que van pujant i jo...sense energia per seguir...el cap marxa i sabent que han de tornar a baixar per aquí em passa pel cap esperar-los a una pedra...
M'aturo i mentre em menjo una barreta intento aturar també el cap. La veritat és que seria emprenyador no fer tot el trèvol sencer... Intento no pensar en el temps que m'estan traient i, mica en mica, vaig avançant un pas darrere un altre. Bé, un pas sobre un altre....que això més que caminar és quasibé grimpar per una paret d'herba.
Amb el cap avall i mica en mica...arrosegant la creu que, com més amunt estic menys em pesa, arribo dalt sense que m'hagin hagut d'esperar massa. Estic però, emprenyat, dolgut i malhumorat. I veient com estic i em sento evito l'eufòria que comparteixen els altres i m'aïllo una mica. De la manera com estic ara tan sols puc engegar algú per qualsevol motiu... La ratafia que hem pujat i que compartim per celebrar-ho m'ajuda una mica però no prou.
Baixem 50 m pel costat per on hem pujat, amb compte que aquí si caus baixes com el formatge aquell que llancen prat avall. D'aquí anem cap a Montagut per un corriol molt bonic per tancar la fulla de la tercera fulla del trèvol, que per sort és de tres fulles.
Lamentablement no hi ha manera de fer el recorregut tot per corriol i ens toca empasar-nos un tram de pista i ciment que queden un xic compensat pel corriol final que ens porta fins a Ribes.
El frontal el necessitem al tram final. El dia ha estat esplèndit per fer la ruta ja que ha estat tapadot i el sol no ha apretat massa. Això si, la ruta m'ha deixat ben clar què vol dir tenir un mal moment al pitjor lloc i la necessitat de mantenir en aquestes rutes llargues, una bona alimentació, que en el meu cas ha estat insuficient.
Ja en tenim una altra feta. Hem tardat unes 14h30min a fer les tres fulles. Fulles que tenen uns 20km de perímetre i en les que es fa uns 1000m de desnivell, més o menys. Més quilòmetres a les cames i una mica més d'experiència. Una altra zona un xic més coneguda i, encara que sembli estrany, la agradable sensació que tampoc estic tant cansat de cames...
Això sí, tinc una son...i queda continuar, ara amb cotxe i sol fins a casa. Allà sí que em podré relaxar... fins a la propera...ja que m'ha semblat sentir que vol tornar-lo a fer però al revés! Per allò de saber per quina banda és millor... I no estaria bé deixar-li anar sol...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada